La ultradreta política ha tornat al lloc residual que tenia als Països Catalans abans del 2011 després de les eleccions municipals (i autonòmiques al país Valencià i les Illes) d’aquest diumenge, 24-M. Les dues formacions que ostentaven representació municipal a Catalunya i el País Valencià, España 2000 i, especialment, PxC, han retrocedit i han esdevingut residuals.
1.1) La debacle de PxC: de partit implantat nacionalment a residual en reductes
Especialment destacat és el cas de PxC, que ha passat d’obtenir 67 regidors el 2011 (molts d’ells, amb tot, ja van plegar o van marxar del partit durant la passada legislatura) a quedar-se’n amb vuit després dels comicis d’aquest diumenge. La formació ultra que més havia aconseguit avançar a l’estat espanyol ha caigut dels 65.905 vots (un 2,3% del total) obtinguts a Catalunya el 2011 als 27.348 (un 0,88% del total) d’aquest diumenge. Amb tot, són encara més del doble dels 12.447 (0,43% del total) que la formació va obtenir el 2007, però els regidors en què es tradueixen són menys: el 2007 PxC va obtenir 17 actes. Aquest 24-M han estat tan sols vuit: la formació deixa de ser una força d’implantació a tota Catalunya, present a comarques d’arreu del Principat, per tornar a ser una força amb una implantació molt puntual en localitats molt concretes, com ho era abans del 2011.
Han perdut les seves actes el cap del partit i fins ara regidor a Igualada Robert Hernando; el secretari d’organització i fins ara portaveu dels tres regidors ultres de Sant Boi, David Parada; i el també dirigent de PxC i portaveu dels dos regidors de PxC a l’Hospitalet, Daniel Ordóñez. Malgrat que semblava haver-se enquistat en alguns barris, PxC ha desaparegut de l’àrea metropolitana i, també, de la seva comarca de naixement, Osona. Allà, de totes les formacions ultres que concorrien, només ha aconseguit una acta de regidor Josep Anglada amb la Plataforma Vigatana que va crear en ser expulsat de PxC, que queda fora de l’ajuntament com el grupuscle independentista ultra SOM Catalans. PxC també desapareix de l’Anoia, de la Segarra, del Bages, del Ripollès, de la Garrotxa i de l’Urgell, entre d’altres.
1.2) Salt i Vendrell, els nous epicentres
Ara PxC és una força arrelada a Salt (Gironès), on amb 697 vots (el 2011 en va aconseguir 1.161) salva dos dels tres regidors que havia obtingut el 2011 malgrat els escàndols que van sacsejar el grup municipal, i on ara esdevindrà regidor Sergio Concepción, activista de les joventuts del partit que ha mantingut contactes amb el dirigent d’Alba Daurada. I, especialment, al Vendrell (el Baix Penedès), on ha obtingut 1.798 vots (el 2011 havien estat 2.328) i passa de cinc a tres regidors liderats per l’únic home fort del partit que conserva l’acta, August Armengol. PxC també ha conservat el mig miler de vots i el seu regidor a Amposta (el Montsià), ha salvat una dels tres regidors que tenia a Mataró (el Maresme) i, gràcies a 51 vots, n’ha obtingut un a Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà).
1.3) España2000 també retrocedeix al País Valencià, no a Madrid
Quelcom similar, en menor escala, passa amb España2000, que ha perdut els seus regidors a Duesaigües (hi ha obtingut el 26 vots, el 6,67% del total) i a Onda (on ha obtingut 605 vots, el 4,9% del total). Així doncs, només manté, al País Valencià, el seu regidor a Silla, malgrat que ha estat la força menys votada de les vuit que concorrien en aquest municipi (España 2000 també conserva, fora dels Països Catalans, el seu regidor a Alcalá de Henares, on ha obtingut el 5,82% dels vots, i aconsegueix cinc regidors més a la Comunitat de Madrid). Les nombroses candidatures que la formació que lidera José Luis Roberto havia presentat en altres municipis, molts a l’Horta, no han aconseguit irrompre enlloc.
1.4) La ultradreta grupuscular, enfonsada
I mentre la ultradreta que havia aconseguit irrompre a les institucions municipals és escombrada, la que mai ha aconseguit sortir de la marginalitat s’hi enfonsa encara més. Especialment remarcables són, per exemple, els resultats de la Coalición Nacional, l’aliança de DN i de La España en Marcha que concorria a Barcelona: han quedat últims, amb tan sols 99 vots. Última, amb 61 vots, ha quedat també Democracia Nacional a l’únic municipi català on concorria, Tortosa. Última, amb 86 vots, ha quedat també la España en marcha a Alacant, on també concorria la FE de las JONS, que ha obtingut 372 vots. També últim ha quedat el Movimiento Social Republicano allà on s’ha presentat: a Torrent, amb 54 vots (hi competia amb España2000, que ha tingut 337 vots, un 0,88% del total), i a València, amb 270 (a la capital també concorria España2000, que ha assolit 1.397 sufragis, un 0,34% del total). L’MSR també concorria a Riudarenes (la Selva), on ha tret 51 vots., un 4,94% del total, i ha quedat fora del consistori.
2) El discurs de l’odi del PP no té premi
Aquesta davallada fenomenal de PxC no té una explicació suficient al·legant que d’altres forces, com Ciutadans i molt especialment el PP, li han copiat el discurs xenòfob en moltes ciutats. Els resultats electorals mostren que el discurs de l’odi, fora de Badalona, no ha obtingut premi en aquestes comicis municipals. Els imitadors d’Albiol al seu mateix partit han obtingut uns resultats desastrosos, segurament marcats pel context polític estatal, que no han pogut contrarestar amb els estirabots d’odi que han protagonitzat.
Vet aquí alguns exemples: el portaveu adjunt del PP al Congrés i portaveu del PP al Prat, Antonio Gallego, que abans de la campanya havia publicat articles amb el titular ‘Primer els de casa’ al butlletí municipal, ha perdut el lideratge de l’oposició pratenca i ha caigut de sis a dos regidors. El mateix que li ha passat a un altre PP que copiava el lema ‘Primer els de casa’, el de Rubí, que també ha passat de sis a dos regidors i ha passat de ser líders de l’oposició a ser penúltima força. Com a Sant Adrià, on el PP havia copiat el lema d’Albiol i assegurava que volien ‘netejar’ la ciutat, i on han perdut la meitat dels quatre regidors que havien aconseguit el 2011. A Cornellà, on els conservadors havien penjat cartells contra la mesquita que s’està erigint a la ciutat, també han passat de ser caps de l’oposició amb cinc regidors a ser la darrera força del consistori, amb dos regidors. I a Salt, on encapçalava el PP el diputat Sergio Santamaría, que havia destacat just abans de la campanya per pronunciar un discurs xenòfob des del faristol del Parlament, aquest candidat no ha aconseguit revalidar el regidor que el PP havia obtingut el 2011. Conegut és també el resultat de Fernández Díaz a Barcelona, on, malgrat les soflames de l’alcaldable contra la presumpta construcció d’una mesquita i els pamflets estigmatitzadors del Raval, el PP s’ha quedat amb els mateixos regidors que la CUP: tres.
3) Les causes
Així doncs, cal mirar més enllà per trobar causes que expliquin l’escombrada de la ultradreta de les institucions municipals catalanes. Aquests resultats de formacions ultres, que s’han produït mentre la crisi econòmica encara dura, conviden a revisar dos tòpics: primer, que la ultradreta creix amb la crisi. No és una causalitat tan automàtica. I segon, que la ultradreta desapareix si no se’n parla, si ‘no se li fa propaganda’. Al contrari, aquesta opció sembla ser desafortunada.
3.1) Donar alternatives
La crisi no és causa suficient per explicar per què els suports electorals a la ultradreta augmenten. Una situació de crisi econòmica i també de crisi social pot ser una causa necessària, però mai suficient per a l’aflorament de formacions ultres amb èxit electoral, i el millor exemple és l’escombrada d’aquest 24-M. El context de crisi continua, com el 2011, però el context polític ha canviat substancialment des de fa quatre anys: PxC ha hagut de competir aquest cop amb diverses formacions que, des de la dreta i des de l’esquerra, concorrien amb ella pel mateix electorat. Per tant, per combatre la ultradreta ha estat clau que hi hagi alternatives a l’opció ultradretana a l’hora d’anar a les urnes.
3.2) No romandre en silenci
I en segon lloc, les eleccions del 24-M haurien de servir per desterrar definitivament el tòpic que reclama que no es problematitzi la presència ultradretana a les institucions, o que inclús es normalitzi, per no fer-li propaganda. Aquesta va ser la primera estratègia que es va seguir quan Plataforma Vigatana, primer, i Plataforma per Catalunya, després, van començar a irrompre a inicis dels 2000. I pràcticament fins a la seva explosió electoral del 2011. Poc abans, el 2010, s’havia constituït Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que en aquests darrers quatre anys ha fet una feina incansable per denunciar els escàndols que han protagonitzat nombrosos electes ultres en diversos territoris del país.
UCFR, és clar, sempre ha afirmat que la seva tasca era determinant per combatre i eradicar la presència ultra a les institucions. Però per ara hi havia poques evidències que permetessin contrastar o desmentir aquesta afirmació. Els resultats del 24-M, però, sí que donen pistes: PxC desapareix en molts llocs on els seus regidors han destacat pels seus escàndols, i on UCFR ha aprofitat aquests escàndols per denunciar la vertadera cara dels ultres. És el cas de Vic, l’Hospitalet, Santa Coloma o Manresa, per exemple. I segurament, no és casualitat que PxC persisteixi a Salt, on la tasca de denúncia no ha estat intensa i la normalització de la presència de PxC ha estat més preocupant; al Vendrell, on s’han pogut denunciar menys escàndols i on UCFR ha llanguit durant uns anys i fins a un discret intent de reactivació en els darrers mesos; o a Amposta, on no hi ha hagut una tasca de denúncia antifeixista important.
Per tant, l’èxit d’aquest 24-M pot servir per prendre nota de què funciona contra la ultradreta: oferir una alternativa i combatre-la allà on apareix. Amb aquesta recepta, inclús en temps de crisi, els ultres poden tenir-ho magre.
El blog d'en Bertran Cazorla 