Ajudar a la construcció d’allò tan precari, tan inacabat, tan idealista i tan desitjable com la justícia universal: pot fer un poble una contribució millor a la humanitat? Segurament, no. Per això és adient que una comunitat preservi en un lloc privilegiat de la seva memòria els moments en què alguns dels seus membres fan alguna aportació d’aquesta mena. Els catalans solem recordar, per exemple, el discurs que Pau Casals va fer el 1971 a l’Assemblea General de les Nacions Unides en rebre la Medalla de la Pau. Un altre exiliat del franquisme, Francesc Boix (1920-1951), va brindar el que segurament és l’altra gran intervenció contemporània d’un català en la construcció de la justícia universal.
Nascut al barri treballador del Poble Sec, al costat del popular carrer Blai on ara s’ubica la biblioteca que ara porta el seu nom, Boix va declarar el 28 i el 29 de gener del 1946 al procés de Nuremberg que va servir per sentenciar alguns dels criminals del 3er Reich. La missió i utilitat del fotoperiodisme esdevé palpable en moments com el de la declaració de Boix. Allò que diferencia el totalitarisme feixista dels qui el van combatre i derrotar és, precisament, que aquests van organitzar un procés ple de garanties que exigia proves per poder condemnar els criminals. I una prova important van ser les fotografies preses per aquest treballador de la revista de les joventuts del PSUC, durant la guerra del 36, i col·laborador de diaris com el comunista l’Humanité, després de la Segona Guerra Mundial i fins que va morir a causa probablement d’unes seqüeles del seu internament a Mauthausen. Boix va ser destinat per les SS a la secció de fotografia en ingressar a aquest camp de concentració. Allà va escamotejar milers de negatius, esperançat en què algun dia, com va passar almenys per un cop, es faria justícia. Els seus documents esfereïdors són avui una resposta contundent a aquells neonazis que neguen l’extermini nazi. I també, per cert, a aquells que dissimulen la connivència del franquisme amb el nazisme, quan narra com el règim espanyol va abandonar conscientment els refugiats republicans a les mans de l’horror dels camps.
La transcripció de la seva declaració davant del tribunal es pot consultar, en anglès, a la web del Projecte Avalon, un recopilatori de documents d’història de la diplomàcia de la facultat de Dret de Yale. Però costa trobar-la traduïda al català a la xarxa, malgrat que es tracta d’un document que pot tenir un altíssim valor no només històric, sinó memorialístic i pedagògic. Penjo doncs aquesta versió traduïda d’aquella transcripció anglesa, i il·lustrada amb algunes de les fotografies sobre les quals Boix va testificar, i que es poden trobar al bloc ‘Negativos para la historia‘, dedicat al fotoperiodista. En aquest post es reprodueix la transcripció del primer dia de la declaració de Boix, i en aquest altre la que correspon al segon dia.
QUARANTA-QUATRÈ DIA. Dilluns, 28 de gener del 1946
Sessió de tarda
Sr DUBOST: El testimoni a qui proposo demanar escoltar al Tribunal aclarirà un punt que està pendent des de fa diverses setmanes. El Tribunal recordarà que quan els meus col·legues americans estaven presentant les seves evidències va sorgir la qüestió d’elucidar si Kaltenbrunner havia estat a Mauthausen. En prova d’això, crido el senyor Boix, que aconseguirà demostrar al tribunal que Kaltenbrunner va estar a Mauthausen. Té fotografies de la visita i el Tribunal les veurà, ja que el testimoni les ha portades amb ell.
EL PRESIDENT: Molt bé.
[El testimoni, Boix, puja a l’estrada.]
EL PRESIDENT: Quin és el seu nom?
Sr. FRANCOIS BOIX (testimoni): Francois Boix.
EL PRESIDENT: És vostè francès?
Boix: Sóc un refugiat espanyol.
EL PRESIDENT: Pot repetir aquest jurament? “Juro parlar sense odi ni por, dir la veritat, tota la veritat, només la veritat”.
[ El testimoni repeteix el jurament en francès.]
EL PRESIDENT: Alci la mà dreta i digui: “ho juro . ”
Boix: Ho juro.
EL PRESIDENT: Pot seure.
Sr Dubost, pot lletrejar el nom.
Sr DUBOST: B – O – I- X. [Tornant a la testimoni.] Va néixer el 14 d’agost de 1920 a Barcelona?
Boix: Sí.
Sr DUBOST: Vostè és un fotògraf de premsa, i va ser internat al camp de Mauthausen, des de …
Boix: Des del 27 de gener de 1941.
Sr DUBOST: Ha lliurarat a la comissió d’investigació un cert nombre de fotografies?
Boix: Sí.
Sr DUBOST: Seran projectades a la pantalla i vostè declararà sota jurament en quines circumstàncies i on es van prendre aquestes fotos?
Boix: Sí.
Sr DUBOST : Com va obtenir aquestes imatges?
Boix: A causa dels meus coneixements professionals, a Mauthausen vaig ser enviat a treballar a la secció d’identificació del camp. Hi havia una secció fotogràfica, i les fotos de tot el que passa al camp podien ser preses i enviades a l’Alt Comandament, a Berlín.
[Tot seguit van ser projectades fotografies a la pantalla.]
Sr DUBOST: Aquesta és la vista general del camp. És aquí on els interns treballaven?
Boix: La major part d’ells.
Sr DUBOST: On és l’escala?
Boix: A la part posterior .
Sr DUBOST: Quants graons hi havia?
Boix: 160 graons primer; més tard hi havia 186.
Sr DUBOST: Podem passar a la següent imatge.
Boix: Aquesta va ser presa al camp durant una visita del Reichsführer Himmler, de Kaltenbrunner, el Governador de Linz, i d’alguns altres líders, els noms dels quals no sé. El que veieu a sota és el cos sense vida d’un home que havia caigut des de dalt de la pedrera (70 metres), com passava cada dia.
Sr DUBOST: Podem passar a la següent imatge.
Boix: Aquesta va ser presa l’abril del 1941. Els meus camarades espanyols que havien buscat refugi a França estan estirant un carro carregat de terra. Aquest era el treball que havíem de fer.
Sr DUBOST: Per qui va ser presa aquesta foto?
Boix: En aquell temps per Paul Bicken, un professor d’Essen.
Sr DUBOST : Podem passar a la següent.
Boix: Aquesta és l’escena d’un austríac que havia escapat. Era fuster al garatge i se les va arreglar per fer una caixa, una caixa en la qual es podia amagar i així sortir del campament. Però després d’una estona el van tornar a capturar. El van posar en el carretó en què els cadàvers eren portats al crematori. Hi havia alguns cartells que deien en alemany, ” Alle Vogel sind schon da”, és a dir “Tots els ocells estan de tornada altra vegada”. Va ser condemnat i després va ser portat en desfilada davant 10.000 deportats, amb la música d’una banda de gitanos tocant una cançó, “J’attendrai”. Quan va ser penjat, el seu cos es balancejava endavant i enrere en el vent mentre tocaven la cançó, molt coneguda, “Bill Black Polka”.
Sr DUBOST: La següent.
Boix: Aquesta és l’escena; en aquesta imatge veiem a la dreta i l’esquerra tots els deportats en una filera; a l’esquerra són els espanyols, que són més petits. L’home a la part davantera amb el barret és un criminal de Berlín amb el nom de Schultz, que era ocupat en aquestes ocasions. Al fons es pot veure l’home que està a punt de ser penjat.
Sr DUBOST: La següent. Qui va prendre aquestes fotos?
Boix: L’OberscharFuehrer [sic] de les SS Fritz Kornatz. Va ser assassinat per les tropes nord-americanes a Holanda el 1944. Aquest home, un presoner de guerra rus, va rebre un tret al cap . El van penjar per fer-nos pensar que era un suïcidi i que havia intentat llançar-se contra el filferro.
L’altra imatge mostra alguns jueus holandesos. Aquesta va ser presa a la caserna C, les anomenats casernes de quarantena. Els jueus van ser impulsats a llançar-se contra el filferro el mateix dia de la seva arribada, perquè es van adonar que no hi havia esperança d’escapatòria per a ells.
Sr DUBOST: Per qui van ser preses aquestes fotos?
Boix: En aquell moment per l’OberscharFuehrer [sic] de les SS Paul Ricken, professor d’Essen.
Sr DUBOST: La següent.
Boix: Són dos jueus holandesos. Es pot veure l’estrella vermella que portaven. Això era un suposat intent de fugida.
Sr DUBOST: Què, era en realitat?
Boix: L’SS els va enviar a recollir pedres prop dels filferros, i els guàrdies de les SS de la segona tanca de filferro van disparar sobre ells, perquè rebien una recompensa per cada home que tombaven.
L’altra imatge mostra un jueu el 1941 durant la construcció de l’anomenat camp rus, que més tard es va convertir en el camp sanitari, penjat amb el cable que s’utilitza per aguantar els pantalons.
Sr DUBOST: Va ser un suïcidi?
Boix: Se suposa que ho va ser. Era un home que ja no tenia cap esperança d’escapar. Va ser conduït a la desesperació pel treball forçat i la tortura.
Sr DUBOST: Què és aquesta imatge?
Boix: Un jueu del qual en desconec la nacionalitat. El van posar en un barril d’aigua fins que no va poder-ho suportar més. Va ser colpejat fins a la mort i després li van donar 10 minuts per penjar-se. Va utilitzar el seu propi cinturó per fer-ho, perquè sabia què li passaria si no.
Sr DUBOST: Qui va prendre aquesta foto?
Boix: L’OberscharFuehrer de les SS Paul Ricken.
Sr DUBOST: I què és aquesta imatge?
Boix: Aquí es veu a la policia de Viena visitant la pedrera. Això va ser el juny o juliol del 1941. Els dos deportats que vostè veu aquí són dos dels meus companys espanyols.
Sr DUBOST: Què fan?
Boix: Estan mostrant a la policia com havien d’aixecar les pedres, perquè no hi havia cap altre aparell per fer-ho.
Sr DUBOST: Coneixia algun dels agents de policia que van venir?
Boix: No, perquè van venir una vegada. Només vam tenir temps per fer-los una ullada.
La data d’aquesta imatge és de setembre del 1943, per l’aniversari del ObersturmbanniFuehrer [sic] Franz Ziereis. Està envoltat de tot el personal del camp de Mauthausen. Li puc donar els noms de totes les persones de la fotografia.
Sr DUBOST: Passi la següent foto.
Boix: Es tracta d’una imatge presa el mateix dia que l’aniversari de ObersturmbanniFuehrer [sic] Franz Ziereis. L’altre home era el seu ajudant. He oblidat el seu nom. Cal recordar que aquest ajudant era un membre de la Wehrmacht i es va posar un uniforme de les SS tan aviat com va arribar al campament.
Sr DUBOST: Qui és aquest?
Boix: Aquesta és la mateixa visita a Mauthausen per part de funcionaris de policia el juny o juliol del 1941. Aquesta és la porta de la cuina. Els presos que hi eren havien estat enviats a la companyia disciplinària. Utilitzaven aquest petit aparell a l’esquena per portar les pedres d’un pes de fins a 80 quilos, fins que s’esgotaven. Molt pocs homes tornaven algun cop de la companyia disciplinària.
Aquesta imatge mostra la visita de Himmler al Fuehrerheim, al camp de Mauthausen, l’abril del 1941. Mostra Himmler amb el Governador de Linz al fons i l’Obersturmbannführer Ziereis, l’oficial comandant del camp de Mauthausen, a la seva esquerra.
Aquesta foto va ser presa a la pedrera. A la part posterior, a l’esquerra es veu un grup de deportats treballant. En primer pla apareixen Franz Ziereis, Himmler i l’Obergruppenführer Kaltenbrunner. Porta l’emblema d’or del partit.
Sr DUBOST: Aquesta foto va ser presa a la pedrera? Per qui?
Boix: Per l’OberscharFuehrer [sic] de la SS Paul Ricken. Va ser entre l’abril i el maig del 1941. Aquest cavaller va visitar sovint el camp en aquest període per veure com es podrien organitzar els campaments similars arreu d’Alemanya i dels països ocupats.
Sr DUBOST: He acabat. Vostè ens assegura que és realment Kaltenbrunner?
Boix: Li dono la meva paraula.
Sr DUBOST: I que aquesta foto va ser presa al campament?
Boix: Li dono la meva paraula.
Sr DUBOST:Va ser portat a Mauthausen com a presoner de guerra o com a pres polític?
Boix: Com a presoner de guerra.
Sr DUBOST: Havia lluitat com a voluntari en l’exèrcit francès?
Boix: Tant en batallons d’infanteria com en la Legió Estrangera, o en els regiments de pioners adjuntats a l’exèrcit als quals pertanyia. Vaig estar als Vosges amb el 5è Exèrcit. Ens capturar com a presoner. Ens vam retirar fins a Belfort, on em van prendre pres la nit del 20 al 21 de juny del 1940. Primer vaig ser ajuntat amb alguns companys espanyols i traslladat a Mulhouse. Com que sabien que érem antics republicans espanyols i antifeixistes, ens van posar amb els jueus, com a membres d’un ordre inferior de la humanitat (Untermensch). Vam ser presoners de guerra durant sis mesos i després ens vam assabentar que el ministre de Relacions Exteriors havia tingut una entrevista amb Hitler per discutir la qüestió dels estrangers i altres assumptes. Sabíem que el nostre estatus era una de les qüestions que s’havien plantejat. Vam escoltar que els alemanys havien preguntat què calia fer amb els presoners de guerra espanyols que havien servit en l’exèrcit francès, i aquells d’ells que eren republicans i exmembres de l’Exèrcit Republicà. La resposta…
Sr DUBOST: No importa. Així que encara que vostè era un presoner de guerra va ser enviat a un camp que no estava sota el control de l’Exèrcit?
Boix: Exactament. Érem presoners de guerra. Ens van dir que ens estàvem sent traslladats a un Kommando subordinat, igual que tots els altres francesos. Després ens van traslladar a Mauthausen, on, per primera vegada , vam veure que no hi havia soldats de la Wehrmacht i ens vam adonar que estàvem en un camp d’extermini.
Sr DUBOST: Quants de vostès van arribar allà?
Boix: Al final ens vam quedar 1500, i un total de 8.000 espanyols en el moment de la nostra arribada.
Sr DUBOST: Quants de vostès van ser alliberats?
Boix: Aproximadament 1.600.
Sr DUBOST : No tinc més preguntes per fer.
EL PRESIDENT: Vol fer alguna pregunta?
GEN. Rudenko: Tinc algunes preguntes. Si el president m’ho permet les presentaré en la sessió de demà.
EL PRESIDENT: Farem un descans.
[El tribunal va ajornar la sessió fins el 29 de gener del 1946 a les 10:00 hores.]
Podeu consultar en aquest altre post la transcripció de la declaració de Boix davant del Tribunal de Nuremberg del 29 de gener del 1946.
El blog d'en Bertran Cazorla 