Maresmes

Horitzons eterns com a marc de grans panorames formats de grans mars cromàtics que contrasten… les terres lacustres, les maresmes i els deltes, tenen quelcom que atreu. Una potència estètica que, sovint, es barreja amb una faceta salvatge: solen ser –com explica Jaume Codina a la seva monografia sobre la història del Prat, ‘La Gent del Fang’– culs de sac de la geografia humana, amb una força natural molt difícilment domesticable i per tant inhòspits, a on, abans de la seva redescoberta turística en les darreres dècades, hom no hi va a parar si no és expressament.

Ambdues característiques dels indrets maresmencs – el panorama únic i màgic i la seva mítica indomable – els fan ser terreny adobat per a la creació. Ha quedat ben palès amb el triomf, a l’edició dels Goya del 2015, de la pel·lícula ‘La Isla Mínima’, que ha rebut 10 guardons, amb el de millor pel·lícula al capdavant. Veient-la, vaig recordar els paisatges dels deltes del Llobregat i l’Ebre. I, també, el viatge que vaig fer a les maresmes del Guadalquivir, a Sanlúcar de Barrameda, per preparar un dels reportatges que vaig elaborar per culminar els meus estudis de periodisme. Era el novembre del 2008. No conservo el reportatge final, però si aquests apunts fets al marge

Guadalquivir1

(1) Frontera

Ja fa temps que ha acabat el món quan arribes a aquesta frontera. Frontera de què? Potser la franja sud d’Europa, potser el límit nord d’Àfrica. El límit de moros i cristians és el que recorda la “frontera” com a topònim d’allà. I també va ser la porta que es trobaven els vaixells que, carregats d’or, arribaven del nou món al vell continent. En tot cas, Sanlúcar de Barrameda apareix després de passar kilòmetres a on la foscor sense rastre de llumetes és ja la pauta general de les nits fosques, i a on els turons de la fecunda vall del Guadalquivir dominen, deserts, saltejats només de quan en quan per un cortijo, el paisatge que durant el dia es banya, golafre, de sol.Quan semblava que la civilització ja havia quedat negada per la llum blanca de l’Atlàntic, apareix Sanlúcar com a comiat d’última hora. Cases baixes, impressionades per la humilitat que imposa el paisatge buit d’un horitzó etern, sorgeixen d’entre la marisma canviant. Hi viu gent del fang, com deia en Jaume Codina, la que viu a l’última frontera, guerrejant amb l’aigua i la terra, com aquella altra gent tan similar dels deltes – de l’Ebre, del Llobregat -, altres fronteres de la mar. Carrers rectes, de colònia de pioners, homes i dones rudes (“aquí somos brutos pero buena gente”) i tocats pel vent.Entrar en un bar, en la barriada més remota de Sanlúcar, l’Algaida, a les portes d’aquest imperi de la naturalesa que és Doñana, és confrontar-se amb la vida natural, lluitadora, d’aquests que són pioners sense haver anat a provar fortuna el nou món; els que s’han quedat vivint l’aventura de colontitzar els marges del vell continent. Sentir el seu xivarri andalús regat amb manzanilla i cervesa. Veure els caps de cérvols, porcs senglars, cornamentes d’animals penjats a la paret i caçats en una legalitat també al límit, si no és enllà. I degustar menjars que recorden encara molt al bosc, a la platja dels que ha estat arrancats amb un esforç que fa encara present, en temps tan digitals, aquella condemna del suor del front: Jabalín (sic), pollastre, llagostins, crancs, petxines, peixos, i moltes, moltes aus: Pollastres, tórtores, coloms, perdius… Anomenats amb una pila de noms pintorescos que no vaig poder retenir.

Però el millor menjar a la desembocadura feréstega del Guadalquivir és per l’ànima: El silenci del vent, la buidor de la plana inacabable. Sol enmig de tantes coses.

Guadalquivir2
(2) Silenci
Gairebé despullat del soroll urbà, del diàleg ciutadà, de les màscares quotidianes; desmuntades moltes capes de cultura, de feina, de preocupacions, de valors… es deixa entreveure la naturalesa. El seu decurs sense pausa ens crida, ens vol devorar. Hi hem d’acudir, i ho fem paradoxalment fascinats. Silenci.
Guadlquivir3
(3) Desembocadura

Més al sud de la esse del Guadalquivir, a la ciutat, el silenci de les marismes es trenca. Però la impressió espiritual és similar allà, a la vora de la desembocadura del riu. Especialment en un dia en el que la llum blanca de l’Atlàntic inunda un paisatge que la pluja ha estat polint la nit anterior. Després de la tempesta, la pau explota. Placidesa. La placidesa de sentir que he donat un pas endavant en aquella persecució del sol de la que parlava al posthttp://www.fotolog.com/bertrancr/39418000. La messeta ha quedat enrera, i ara la promesa de plenitud, l’esperança, s’escapa, el sol es posa, per allà a on mor el Guadalquivir. Prenc un respir en la persecució, i m’aturo a gaudir de l’espectacle. A deixar que l’esperança entri en la seva sortida. Quina mescla més estranya, tan humana, d’hedonisme i autodestrucció. En tot cas, plaer.Aquesta naturalesa s’imposa enmig d’un paisatge humà tan desolat com despreocupat. Enmig d’una gent que ofereix amb un orgull primitiu, del sa, els productes més refinats que ha sabut arrancar a la naturalesa: Llagostins, possiblement a la planxa, o, millor, a la ceba i amb un rajolí de manzanilla. Manzanilla, l’altre producte estrella. Cal gaudir-los un matí de diumenge, als bars de Bonanza, atapeïts de gent que prefereix oblidar un instant que demà hauran de tornar a treballar quinze hores al mar per quatre duros i menys llangostins, perquè el mar s’ofega sota les xarxes de vaixells cada cop més voraços. Els dos productes són com el voyeurisme de la posta de sol: Una forma d’humanitzar el drama. De deixar entrar l’esperança mentre surt. També ho és el poema que Gerardo Diego va dedicar al port de Sanlúcar, Bonanza, penjat en una de les parets d’aquell port, ara tan decrèpites que fan que el seu nom sembli una ironia:BONANZA (Gerardo Diego)

Bonanza. Qué esperanza.
Ría.

A la ese del Guadalquivir
desde el cielo del vuelo lo sabía.

Hoy ha bajado al nivel
trainel
de la canal de pleamar.
Bonanza.
Por la ese —que aquí es “eze”—
sale y entra, mengua y crece
la esperanza.

Gaudalquivir4
(4) El narcotraficant

En aquest paisatge d’aiguamolls i desembocadura que he descrit, dins d’un restaurant atapeït de gent cridanera, de fum, i d’una penombra fresca, s’asseu a la meva taula el propietari del local. Un home baix i gros, cabell gris, mirada entre atenta i despreocupada, veu ronca i mans de pagès. Com el vent i la pluja formen amb els anys a la roca, enganxada a la terra, l’aparença i gestos rudes de l’home estan marcats per Sanlúcar, a on ha passat la seva vida – 45 anys -, menys els 11 que ha passat a la presó. I no ha nascut i crescut a qualsevol lloc de Sanlúcar, sinó a la Colonia Monte Algaida. Allà, “a “el mejor sitio de Andalucía y del mundo”, diu, van anar a parar els seus pares, atrets per les terres que oferia un franquisme autàrquic i agrarista que, com a bon règim feixista, volia poblar aquell tros de terra abandonat de la mà de deu.Allà, en aquell tros de terra remot, va perdre aquest home els seus pares de ben jove. Van quedar tres germans desemparats, explica la seva dona. Com desemparada va quedar ella quan, a mitjans dels noranta, el marit va anar a parar a presons de Madrid, de Castella. Llavors va haver de tirar endavant el restaurant rústic per a sortir-se’n amb els seus dos fills, explica la muller amb la seva cara morena de dona de 40 anys que encara aconsegueix recordar amb sorprenent fidelitat a la coqueta de 16 anys que devia haver estat.L’home xerra i xerra sense problemes. Explica que cria vaques a terrenys fangosos dels aiguamolls, que compra aus i altres productes que ofereix en la seva carta als caçadors de la zona. Aquesta és la façana, el restaurant. Però quan arriba el torn del cafè, deixa passar al comensal del seu establiment més enllà d’aquesta façana. I explica també que se sent còmode en aquella terra enrevessada i canviant que coneix perfectament per a esquivar la policia i la guàrdia civil i aconseguir introduir hatxís a Espanya – i de tant en tant també cocaïna, que arriba d’Amèrica per l’Estret passant per Àfrica, una ruta més permeable – per vendre’l a canvi de milers i milers d’euros. No té gaires problemes, diu – “la mayor parte de la droga entra” -, ialguns agents de la guardia civil ho semblen confirmar: Estan farts de que els narcos els facin botifarra des de les barcasses mentre els veuen passar des de la vora del riu amb prismàtics però sense molts altres mitjans.

El narco no té gaires problemes ni ho fa sol. Ell és qui compra la droga al productor marroquí i la ven als compradors europeus, que la treuen de Sanlúcar en camions de flors i hortalisses i la distribueixen per tota Europa. Comercia amb el producte; no el toca. El toquen els que treballen per a ell, els que condueixen les barques per l’Estret (poden cobrar 12.000 euros), els que descarreguen els paquets, de nit, a les platges – “hombres jóvenes, capaces de salir corriendo y esconderse si les pillan” – (uns 3.000 euros), els qui amaguen aquests paquets en els seus horts, els seus hivernacles, les seves naus, els seus garatges, fins que continuen el viatge. Gent molt concreta, “eso de que todo el pueblo está metido son tonterías”, diu.

Ni tot el poble està ficat – encara que molta més gent es beneficii del diner negre que corre, i que l’ambient local estigui viciat per la xuleria dels qui s’enriqueixen amb la droga, que passegen els seus cotxes per carrers destartalats – ni això és Gomorra. No és mafia organitzada, no hi ha masses ajusts de comptes. Els cabdills del narcotràfic local són veïns del poble com aquest, hereus del contraban de subsistència. Només de quant en quant es deixa caure per allà un grup organitzat que roba diners als narcos. Es disfressen de guàrdies civils. “A mi me pararon una vez en la carretera”. El narco sabia que no eren agents de veritat. “¿Pero van armados, qué vas a hacer?”. Els donà els diners.

Entre silencis, tantejos, glopades de cafè i, finalment, un xupito, el narco xerra i xerra a mitja veu i un accent tancat, gadità, difícil de seguir. No se sap a on acaba la realitat i comença la estilització d’un tipus que voldria ser i no és; només és clar que no té embuts. Arriba a aventurar que un dels seus clients, a mitjans dels noranta, fou la ETA. I assegura que ell no munta cap operació sense comprar un mando de les forces de seguretat que distregui les patrulles lluny del lloc a on desembarquen. Sense això, no pot garantir l’èxit, diu.

Reclinat sobre la taula, posant cara de pillo, el narco explica el seu treball sense por a que el descobreixin. Primer, perquè ja l’han descobert. Els agents saben perfectament qui és, li van al darrera; ha complert dues condemnes de l’Audiència Nacional, duu un radar al turmell que el manté localitzat. I segon, perquè poden saber a on és, i fins i tot intuir què fa, però no detindre’l fàcilment: No toca la droga. “Si queréis hablar conmigo, venid aquí. No hablo por teléfono”. Els dos cops que l’han enganxat ha estat per escoltes telefòniques. Van començar a sospitar que valdria la pena demanar al jutge que li punxés el telèfon quan van incautar un encenedor del seu restaurant a un treballador de la droga.

Ni pel·lícules de bandits, ni Gomorra, ni reportatges de Telecinco: Això és un narco a Sanlúcar. Pocs cabdills ficats en embolics grossos, i molts fills dels que utilitzaven aquestes barques que ara decrepiten entre el fang del port de Bonanza. Davant d’aquesta escena, alguns d’aquests fills – i potser també els seus propis fills, perquè la ciutat segueix sense altres sortides, i la construcció també s’atura, ara – van decidir fa un parell de dècades utilitzar les barques per altres coses més lucratives que la pesca. Aprofitar de forma ben lògica un mercat negre del que és culpable un Estat que es nega absurdament a legalitzar les substàncies del cannabis, i introduir-les així en un mercat clar, amb aranzels i impostos. Ja ho diu un guàrdia civil des de la comoditat d’estar en la reserva, després de queixar-se amargament de la falta de mitjans: “Si por mi fuera, la solución es legalizar”.

Guadalquivir5

(5) Manzanilla y chocolate

“Queremos que se conozca a Sanlúcar por sus carreras de caballos en la playa, por su manzanilla, por sus langostinos, y no como ciudad del narcotráfico”, reclama un polític del PP (a l’oposició municipal des de 2007), atemorit pel protagonisme que ha tingut el seu poble en alguns mitjans sensacionalistes últimament.Raó no li falta: Els narcos de Sanlúcar són tan coneguts com focalitzats en un punt de la població, i, com explicava ahir, els qui treballen per ells s’assemblen més a uns humils jornalers de la droga que a uns sicaris a sou fixe. La imatge que domina la ciutat de 65.000 habitants i més de 8.000 aturats no són, doncs, el cotxes de luxe i els xalets que, efectivament, saltegen el paisatge més aviat desolat, sinó més bé aquesta foto que penjo avui: La verge del Carme, patrona dels mariners soferts, apareix sòrdida, mullada, a la llum de faroles, al cor de la petita “barriada de los marineros”, construïda als anys seixanta al costat de Bonanza.En aquesta imatge hi domina, si, la pobresa. Però – un però molt gran – també hi són molt presents les ombres que projecta el narcotràfic. Els enèsims cotxes de segona mà, els bars plens… són indicadors d’una realitat paral·lela a l’oficial, aquella que diu que a Sanlúcar la meitat dels joves d’entre 16 i 24 anys que volen treballar i una de cada quatre dones són a l’atur. Són símptomes d’un benestar que, si bé és injust atribuir sempre als beneficis de la droga, n’és efecte en gran part.

I el pitjor és no voler-ho veure: “¿Problema? ¿Qué problema?”, diu la cap d’estudis d’un institut de secundària que se li pregunta pel “problema” del narcotràfic. Ho diu davant d’un feix d’expulsions que ha acumulat el centre en tan sols dos mesos de curs, i poc abans d’explicar que té casos d’absentisme escolar, i pocs, però alguns, alumnes que li diuen que no estudien perquè quan facin 16 anys deixaran l’escola i es dedicaran a contrabandejar.

Sanlúcar és la única ciutat de la província de Cadis, junt amb Chipiona, que no ha constituït una associació antidroga. Perquè la droga del contraban marxa directament a Europa, i no crea masses problemes allà (simplement, els porros són més habituals i l’hatxís i la marihuana molt més barats que a Madrid o Barcelona): El major maldecap pels policies locals, expliquen, són els motoristes sense casc. Tot el contrari que a Barbate, la “ciudad sin ley” que fa uns anys, fins que el Servei Intensiu de Vigilància a l’Estret la va tancar, era la major porta d’entrada a Europa de l’hatxís i la seva convivència civil se’n va ressentir durament fins que els veïns es van organitzar. La mobilització ciutadana falta a un Sanlúcar que viu tranquil, i amb falta de consciència. Fins que no aparegui, aquesta ciutat serà coneguda per la seva manzanilla, però també pel seu “xocolata”. Com fa uns anys, Barbate era el poble de l'”atún y chocolate”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s