Plebiscitàries? Constituents!

Vull votar sobre el futur polític de Catalunya. És més, desitjo que, en la seva autodeterminació, els i les catalanes decideixin constituir un Estat que reflecteixi allò que molts compartim des de fa anys, o des de sempre, que és que ens considerem una comunitat política diferenciada i sobirana. Però dubto profundament que el lideratge actual del Govern de la Generalitat, i les vies que proposa, serveixin per menar a aquest exercici d’autodeterminació. És més, crec que, per assolir-lo, cal acabar amb aquest lideratge i cercar uns altres camins. Perquè l’actual neoindependentisme entorn d’Artur Mas, lluny de dur-nos a bon port, amenaça de forma molt seriosa amb aconseguir substituir, crec, l’estratègia per la gesticulació; el catalanisme d’arrel civil pel nacionalisme d’arrel messiànica; el debat il·lustrat i de nivell per l’adhesió inqüestionable i el descrèdit fàcil del contrincant; i una cultura democràtica i pluralista per una de cabdillista.

I ho aconsegueix aprofitant-se del profund desconeixement que tenim de certs termes polítics en un país que a les escoles no té una educació per a la ciutadana com cal i, per tant, amb una cultura civil gairebé nul·la. Eleccions plebiscitàries! Llista de país!, són les consignes que, en el darrer dels molts girs sobtats a què ens hem acostumat en els darrers dos anys, toca clamar ara. I molts les clamen, sense adonar-se que la darrera d’aquestes dues consignes és un absurd (què és una llista de país? Què és ‘el país’? I què no? I qui ho determina?) i la primera, un terme perillós.

Tots aquests processos de degradació de la cultura política a Catalunya mereixerien profundes i extenses explicacions, que no emprendré. Les he esbossat per contextualitar el debat que sí que atacaré aquí, sobre els perills de titllar unes eleccions de ‘plebiscitàries’. Ho faig arran de les declaracions del líder del PSC, Miquel Iceta, que, entrevistat diumenge al programa el Suplement de Catalunya Informació, va asseverar “a l’Alemanya de l’any 33, crec que va haver-hi unes plebiscitàries; a mi no ‘agraden gens els plebiscits, que és el que feien els dictadors, que eren uns plebiscits a les seves persones”. Evidentment, i seguint l’esquema habitual que segueix el debat públic a Catalunya darrerament, l’han linxat. Les comparacions indignes del catalanisme amb el nazisme sense cap base, amb l’únic objectiu de desacreditar les legítimes aspiracions d’una part immensa dels i les catalanes, són massa freqüents com per no aixecar susceptibilitats (tot i que identificar les aspiracions dels i les catalanes actuals amb la lluita antifeixista és igual d’anacrònic: catalans en va haver en totes bandes). No calia expressar aquesta idea d’aquesta forma que ha emprat Iceta. Però en el fons, té raó: els plebiscits són cosa d’autòcrates; i la seva realització va massa sovint unida a una deriva autocràtica i de degeneració democràtica. Pot ser el cas de Catalunya.

 

Què suggereix un plebiscit?

No té perquè ser sempre així, contestaran els defensors de la idea d’unes eleccions plebiscitàries. En efecte, el terme ‘plebiscit’, tan usat darrerament en el debat públic català, paradoxalment és un concepte esmunyedís si l’usem en un debat més acadèmic. “Definició genèrica per a totes les formes de participació directa de la població electora en la presa de decisions polítiques”: així el defineix el Diccionari de Política elaborat pels politòlegs Klaus Schubert i Martina Klein. D’una forma gairebé tan vaga com el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola: “resolució presa per tot un poble a pluralitat de vots”, diu la primera accepció del terme, i la segona: “consulta que els poders públics sotmeten al vot popular directe per a què aprovi o refusi una determinada proposta sobre sobirania, ciutadania, poders excepcionals, etc.”. El DIEC defineix plebiscit com una “consulta que l’autoritat política fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general”.

La del DIEC és la definició que ens posa sobre la pista d’una accepció molt més concreta del terme ‘plebiscit’, una de les múltiples formes de participació directa del poble en els assumptes públics que existeixen (des de recollides de signatures fins a referèndums passat per consultes, processos revocatoris…): el ‘plebiscit’ el proposa ‘l’autoritat política’, diu el diccionari normatiu català. És a dir, és una forma de participació de dalt a baix, piramidal, impulsada pel poder constituït, i per tant refermadora d’aquest poder, en oposició a la participació de baix a dalt, popular i de- i reconstituent. I és una forma de participació de la base impulsada per la cúspide per tancar algun debat polític de forma senzilla i binària. Mirant d’acabar, amb un recurs populista (en el mal sentit de la paraula), amb el joc de balances i contrapoders que acompanya qualsevol forma de govern, i que distingeix les democràcies, a favor d’un refermament d’aquesta cúspide. El plebiscit és doncs, l’expressió cabdillista dins de la diversitat de formes de participació popular directa.

I hi ha literatura i fets que ho avalen. Vegem-ho.

Que aquells que se situen al capdamunt de la piràmide del poder en una societat determinada s’han servit sovint de la intervenció del poble per donar un cop de puny sobre la taula, acabar amb les balances i els contrapoders que els lligaven, i afermar-se en l’exercici exclusiu d’aquest poder, és un fet històric que els europeus en general i els catalans específicament coneixem prou bé. Els europeus, perquè els nostres estats són fills de les batalles entre els monarques i altres estaments durant l’edat moderna. I als catalans, perquè entenguin això, només cal recordar-los les guerres civils del segle XV, i com els remences i els reis d’Aragó s’enfrontaven per motius diversos però amb estratègies confluents a la Generalitat dels senyors.

I aquesta estratègia del poder de servir-se de la participació directa del poble per donar un cop de puny sobre la taula, acabar amb els dissensos i imposar la seva posició, en l’època contemporània, de la societat de masses, s’ha traduït en exercicis plebiscitaris. Si anem una mica més enllà de la versió simplista que vincula democràcia amb participació i l’enfronta al binomi dictadura-no participació, entendrem que la relació és molt més complexa: de participació, se’n dóna gairebé sempre, tot i que no sempre en els marcs necessaris per una democràcia. I una de les principals formes de participació en una dictadura, (i especialment si està adaptada i és ben coneixedora de les condicions de la modernitat), és la plebiscitària: per refermar el líder i les seves polítiques.

És un fet teoritzat des del propi Max Weber, autor de la classificació canònica dels tipus de poder. En la seva classificació, de passada, Weber va parlar del ‘poder plebiscitari’, “el tipus més important de democràcia cabdillista” segons el sociòleg alemany, que enquadrava en aquesta democràcia plebiscitària des dels demagogs grecs a Napoleó passant per Oliver Cromwell. Aquest tipus plebiscitari “existeix a tot arreu on el governant se sent legitimat com a home de confiança de les masses i com a tal és reconegut. El mitjà adequat per a això és el plebiscit”, va escriure Weber.

La relació entre cabdillisme i plebiscit que assenyala aquí Weber ha estat una eina conceptual fecunda. En la seva importantíssima obra Geschichte der Staatsgewalt (Història del poder estatal), del 1999, l’historiador Wolfgang Reinhardt repassava com la política plebiscitària havia estat clau per a molts governants autòcrates de l’època contemporània. Els plebiscits “principalment es van usar pels règims autoritaris i totalitaris del segle 20, en el sentit de la relació mítica de poble i cabdill”, escriu Reinhardt, que assenyala que amb aquesta forma de participació del poble “existeix la possibilitat de la transformació de la democràcia en una dictadura o una nova forma de monarquia, que al contrari que aquella de l’Antic Règim no està legitimada per la gràcia divina i el llinatge, sinó en la voluntat popular – tot i que aquesta voluntat popular no pot ser menys fictícia que la gràcia divina”. “El governant se sent com un home de confiança de les masses i fa confirmar aquesta pretensió a través del plebiscit”, continua Reinhardt, que afegeix que “a diferència de les eleccions, el plebiscit no coneix alternatives, sinó només aprovació o rebuig”, i que en el plebiscit “hi ha una mena de competència implícita amb el Parlament, que a través de plebiscits no esdevé prescindible – on si no s’haurien d’aprovar les lleis i inclús pressupostos?”.

La relació teòrica entre el plebiscit i el cabdillisme és clara, doncs. I també ho és la relació històrica, amb una munió d’exemple de règims autòcrates que han usat el recurs plebiscitari per assentar el poder dels cabdills. De fet, aquesta relació ha estat estudiada per historiadors com Enzo Fiminiani, en ‘Vox populi? Pratiche plebiscitarie in Francia, Italia, Germania’, o per Otmar Jung, en ‘Plebiszit un Diktatur: Die Volksabstimmungen der Nationalsozialisten’, un volum que analitza tres grans plebiscits impulsats pel nacionalsocialisme: la sortida del Reich alemany de la Societat de Nacions (1933), la designació de Hitler com a cap d’Estat (1934), i l’annexió d’Àustria al Reich (1938). Aquests són alguns exemples de moments plebiscitaris en l’Europa contemporània, però se’n poden trobar moltíssims més sense haver de recórrer al nazisme. Per exemple, tant Napoleó Bonaparte com el seu nebot Lluís Napoleó van usar reiteradament els plebiscits per afermar el seu poder imperial. Van inaugurar una pràctica que ha tingut continuïtat en règims cabdillistes francesos també en democràcia, principalment en Charles de Gaulle. No m’estendré en una relació que ja va fer fa uns dies Rafael Jorba a la Vanguardia.

I això, és el que s’observa a Catalunya avui?

Hi ha molts exemples de processos participatius en el nostre entorn i en la història contemporània, i hem vist que un tipus molt concret d’ells, els plebiscits, sol aparèixer vinculats al cabdillisme. Però clar, diran els crítics amb aquesta visió, això no ha de voler dir que procés d’eleccions plebiscitàries que es planteja a Catalunya hagi de seguir aquest model. Potser és un malentès nominal (és fàcil recórrer a aquest refugi, perquè una altra de les característiques de l’actual debat a Catalunya és que ningú defineix amb exactitud els termes i, per tant, són esmunyedissos i no se sap ben bé de què parlem), i per tant el perill es resol eliminant l’adjectiu ‘plebiscitàries’ i substituint-lo per un altre.

Però hi ha masses elements a la Catalunya ‘masista’ que criden a l’alarma. Per començar, per genètica política: Mas és hereu de Pujol i del pujolisme, una manera de fer política personalista i cabdillista, amb tocs autoritaris. El perill hi és per genotip, però també per fenotip: no cal especular massa sobre les subtils maneres de fer fatxendes de Mas; només cal recordar el cartell electoral amb què va concórrer a les passades eleccions autonòmiques. Unes eleccions autonòmiques convocades per ell mateix a destemps amb la intenció de capitalitzar en la seva persona la reclamació de la independència de Catalunya.

Voluntat

Per aconseguir-ho, va prometre que faria possible que els i les catalanes votessin (va tenir molta cura en no dir que ho farien en una consulta o un referèndum, segurament sabedor que aquest compromís no el podria complir). I ara que ha quedat clar que no és capaç d’aconseguir que votin en un procés participatiu que sigui alguna cosa més que una mobilització festiva més, pretén continuar capitalitzant en la seva persona les aspiracions d’independència. I com que és incapaç de realitzar-les, pretén capitalitzar-les mitjançant més i noves gesticulacions. Enfront dels fets, teatre (sobre això, recomano els articles de Guillem Martínez). Per tapar la incapacitat, unes eleccions plebiscitàries. És a dir, cabdillistes.

Plebiscit? Constituents!

Les eleccions plebiscitàries, doncs, no són un remei en l’actual ‘impasse’ del país: no ajudaran a l’exercici d’autodeterminació. I, al contrari, amenacen amb seguir aprofundint la deriva que dibuixava a l’inici d’aquest text, accentuant el messianisme i el cabdillisme enfront del catalanisme civil, raonat i – realment – popular.

Dir això, compte, no equival a bandejar la participació, que és l’únic camí per resoldre l”impasse’ del país: no hi ha sortida sense autodeterminació. Al contrari, advertir de les connotacions d’un plebiscit ajuda a destriar entre formes de participació, i a triar la més adequada. Està clar que calen unes eleccions, però no unes plebiscitàries per afermar més un cabdill, sinó unes que el destitueixin.

I, en aquest sentit, emergeix com a alternativa la possibilitat d’unes eleccions constituents. Com les eleccions plebiscitàries, tampoc existeixen de iure. Però de facto, tenen el mateix caràcter referendari que pretenen veure en un plebiscit els defensors d’aquest. I molts més beneficis: tenen, en primer lloc, un element de ruptura del poder constituït, és a dir un element deconstituent, que no tenen les plebiscitàries necessàriament. I sense ruptura, serà impossible cap autodeterminació efectiva a Catalunya. D’això es deriva, en segon lloc, el seu caràcter veritablement popular, de moviment que va de baix a dalt, i no de dalt a baix. En aquest sentit, les municipals del 12 d’abril del 1931 podrien ser enteses com una primera volta d’un procés electoral constituent, i no com un plebiscit, com pretenen els propagandistes d’aquest 8i com expressaren alguns dels seus protagonistes). I en tercer lloc, i el més important, unes eleccions constituents no eliminen el debat democràtic simplificant-lo en una qüestió binària de tot o res, al contrari: obren les portes al debat democràtic més genuí, el constituent, i d’aquesta forma obren la porta a decidir tots els aspectes d’una comunitat que s’autodetermina.

Advertisements

Hi ha un comentari

  1. Hola Bertràn, a fi d’entendre bé tota aquesta exposició em fa falta una segona entrega en la que expliquis què és el procés electoral contituent amb el mateix detall amb que has explicat el plebiscitari.
    Llavors em serà més fàcil veure la millor bondat d’un respecte de l’altre.
    I per acabar, en una tercera entrega, quina és la viabilitat real d’aquest procés constituent i com hem d’escometre’l.
    Agraït
    Florenci

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s