La idiotesa de la marca Barcelona

Image

Barcelona és una ciutat. Tal és el gir discursiu que ha pretès fer l’actual govern municipal que cal recordar aquest fet elemental i obvi. Barcelona és una ciutat. No una marca. Fent l’exercici d’observar una plaça durant hores s’entén la diferència: descobrint els canvis, les microestructures que esdevenen de la trobada d’unes persones en un espai, imperceptibles en el tràfec quotidià, hom pot copsar l’extrema complexitat de l’ecosistema ciutadà.  Un ecosistema que el simplista terme de ‘marca Barcelona’ eclipsa completament. I en l’ecosistema de la ‘ciutat Barcelona’, una de les principals urbs del règim que s’enfonsa, passen, a més, moltes coses darrerament. Coses que als governants municipals, absorts en la idiotesa de la ‘marca Barcelona’, els han passat completament per alt. Aquest és, crec, el context en què cal entendre els disturbis de Can Vies. Una metxa en un ambient escalfat que han encès, inconscientment, els gestors de la ‘marca Barcelona’.

Idiotesa, deia. A algun lector li haurà sobtat el que sona a improperi. Matiso que uso el terme en el seu sentit clàssic: aquell que empraven els grecs per definir el que s’apartava de la vida pública de la polis per concentrar-se en els seus afers privats. Doncs bé, a la polis barcelonina patim d’un mal: tenim polítics idiotes, una expressió que sembla gairebé un oxímoron. Governen la cosa pública persones que creuen que la millor forma de regir la ciutat és tractar-la com un producte més, mirant de millorar-lo per tenir èxit en el mercat global d’urbs que competeixen per atraure turistes, empreses, fires i congressos, com els productes miren d’atraure clients. Els polítics idiotes, incapaços d’entendre allò públic com a quelcom separat d’allò privat, governen la ciutat com una marca. I no se n’amaguen: un dels resultats més visibles en els anys que portem de govern Trias és la desvergonyida emergència gairebé incontestada del neologisme ‘marca Barcelona’.

Com han sorgit de forma també desvergonyida els termes ‘marca Catalunya’ i ‘marca Espanya’, disposades a competir en el mercat mundial de marques nacionals que competeixen per esdevenir nodes importants en els fluxos internacionals de capitals i persones. En efecte, l’emergència de la ‘marca Barcelona’ no és més que la traducció local de l’hegemonia de pensament neolliberal, d’una banda. I de l’altra és la conseqüència lògica d’haver entregat el govern municipal en les darreres eleccions, per primer cop en 30 anys, a la classe benestant barcelonina, aquella que, Diagonal amunt, allunyada de les classes populars majoritàries a la capital catalana, desconeix el formigueig dels barris i, per tant, té dificultats per descobrir i entendre les dimensions de la ciutat que eclipsa la ‘marca Barcelona’.

I si aquesta classe benestant havia mostrat certa sensibilitat en el passat pels problemes socials del país, ara ha perdut gran part d’aquesta sensibilitat, no només a Barcelona, sinó a Catalunya. El vell pujolisme que es vantava de tenir cert toc socialdemòcrata, i que de fet practicava certa política de benestar hereva del paternalisme de les colònies industrials al Llobregat del XIX, ha deixat pas a un nou sobiranisme de tint neolliberal. I ja se sap que, com a bona expressió política de l’època postmoderna, el neolliberalisme polític sol creure que l’únic que compta és la ‘narració’ dels fets, i no els fets en sí mateixos. Així, les desigualtats creixents de la ciutat, que impulsa la seva flamant plaça d’Europa mentre la Meridiana esdevé un epicentre estatal dels desnonaments, semblaven poder-se ignorar al·legant que tot era pel bé de la ‘marca Barcelona’. I així, el patiment social del país semblava que podia quedar narcotitzat amb l’al·lucinació col·lectiva que suposa ‘El Procés’ [de Transició Nacional] per aquells no creuen que no cal decidir-ho tot, sinó només el futur polític de Catalunya, i que la resta se subsuma a aquest objectiu unidimensional.

Però aquest mecanisme ocultador només funciona fins a cert punt. La realitat acaba tornant.

Sota aquesta marca que tot ho tapa continua existint la ciutat real. I en aquesta ciutat, a més, passen coses. Moltes coses en aquesta fi de règim. Les ciutats sempre han estat avantguarda dels canvis, i Barcelona avantguarda a la península ibèrica. I ara també. Mentre els polítics idiotes governaven la ‘marca Barcelona’, a la ciutat els vells i arrelats moviments socials han començat a articular respostes a la crisi econòmica i de règim actual. La ‘marca Barcelona’ anava de fira en fira, de congrés en congrés, mentre s’anava gestant la ‘ciutat comuna’. Anys i anys de treball autònom barri a barri han anat madurant al foc de la crisi institucional per fer emergir poc a poc una idea alternativa de ciutat. I aquesta idea alternativa es disposa a reivindicar-se ara: la capital catalana esdevé en aquests moments un escenari molt central en la pugna entre els qui volen fer emergir un altre model de ciutat i de país i la reacció que mira d’apuntalar un vell règim que s’esfondra.

Can Vies no és només Can Vies. A Can Vies ha esclatat no només un descontentament social amb la ciutat actual de desigualtats creixents; a Can Vies ha pres la paraula una idea alternativa de ciutat. Una idea alternativa que reivindica que la polis deixi de ser idiota. La imatge del mural presidit pel lema ‘poder popular’ a la façana de Can Vies, emergint de la runa de la vella capella sobre la qual roman la grua calcinada, és una icona d’aquesta nova època.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s