En defensa de Paco Marhuenda

És una vergonya i un escàndol la imputació del director de la Razón, Francisco Marhuenda, per haver publicat les fotografies de 33 jutges que van signar un manifest a favor del dret a decidir. Estem davant d’un cas en el qual cal recórrer a aquella frase atribuïda a Voltaire: “no comparteixo la teva opinió, però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-la”. Per dues raons: primer, perquè la qüestió de si val la pena treballar per fer un país nou depèn molt del grau de llibertats i de qualitat democràtica que tingui aquest país. I és en casos com el de Marhuenda, on ens hem de plantejar si estem disposats a defensar la llibertat inclús dels nostres contrincants, on fem palès si defensem de debò una democràcia agonística, capaç de gestionar la discrepància en el marc del debat respectuós amb tothom, o si més aviat caiem en la confrontació antagonista, que es desfà en la lògica schmittiana de l’amic contra l’enemic. I em segon lloc, cal defensa Marhuenda perquè estem davant d’un abús més d’un dels estaments que més ha contribuït, amb la seva nefasta trajectòria, a abocar-nos a l’actual crisi de règim que vivim: els i les jutges imputen un periodista per protegir, un cop més, els seus privilegis arbitraris.

El titular del jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona que investiga com es van filtrar les fotografies dels i les jutges des d’una base de dades policial fins a la Razón ha citat a declarar com a imputat el director del diari el proper 28 de maig. Ho fa després que el diari publiqués les imatges de 33 jutges que havien signat un manifest pel dret a decidir. Se sospita que algunes d’aquestes fotografies provenien d’una base de dades policial de fotografies del DNI.

No hi veig cap mena d’interès, en publicar les fotografies d’aquests magistrats. Però és la meva opinió, basada en un criteri que està a les antípodes dels criteris amb els quals La Razón tracta el debat sobiranista. Segons els seus criteris sí que van considerar oportú publicar les imatges. Ho trobo extremadament dubtós, però és la seva opció. Són lliures de sostenir-la. I, en base als seus criteris dels quals jo dubto, van fer bona feina: van considerar oportú oferir una informació als seus lectors, van aconseguir-la gràcies a una bona gestió de les seves fonts, i la van posar a disposició de l’opinió pública.

I ho van fer sense vulnerar cap mena de dret, i això és evident. Tan evident que és impossible que els jutges ofesos i l’instructor no siguin conscients que imputant el director de la Razón estan fent un acte injust (i cal recordar que quan un funcionari públic pren una resolució tot i conèixer la injustícia d’aquesta resolució, està cometent un acte que té un nom). El diari no va vulnerar cap mena de dret perquè no va publicar cap mena de dada privada o íntima: la cara no ho és. Al contrari: en un Estat de Dret que la cara sigui pública és de les exigències més bàsiques per al comú dels mortals, encara que els i les jutgesses acostumin a amagar-la rere un vel de misteri gairebé religiós. Per exemple: no es permet que a les fotos al DNI hom aparegui algun element que tapi la cara, com una gorra o un hijab. Un altre exemple: en molts països europeus està prohibit anar a les manifestacions amb el rostre tapat. Tercer exemple: acceptaria un diari una carta d’un lector que no donés nom, cognoms i DNI, com a mínim? Així doncs, si els i les jutgesses fan un posicionament públic com el que van fer els 33 magistrats ofesos, el mínim democràtic al que haurien d’estar disposats és a donar la cara per aquest posicionament, com se li exigeix a qualsevol ciutadà. La Razón, doncs, no va publicar cap dada íntima, sinó la dada personal més pública que pot tenir un ciutadà en un Estat de Dret.

Un altre assumpte és com es van aconseguir aquestes imatges. Si sorgien d’una base de dades policial i algun funcionari hi va accedir aprofitant la seva funció, probablement va cometre algun o inclús diversos delictes de revelació de secrets i atemptat a la intimitat. Però això és un problema del funcionari, no del director de diari que va fer el que se li exigeix a un periodista que faci: que posi a disposició dels ciutadans aquella informació que aconsegueix conèixer i contrastar i que considera d’interès públic. A partir d’aquí la justícia està obligada a cercar els autors d’un presumpte delicte. I els periodistes estan obligats a protegir les seves fonts.

La peculiaritat en aquest cas és que aquesta informació afecta una de les castes més intocables en el règim institucional actual; una casta tan intocable que ni els moviments d’indignació ciutadana, que han posat en dubte des de la monarquia fins al darrer regidor de poble, han criticat massa obertament. La justícia a l’Estat espanyol fa vergonya aliena. És lenta, burocràtica, caòtica, reverencial, gens transparent i tancada en sí mateixa. Tan tancada, que és un dels estaments que menys es va renovar en la transició del franquisme al juancarlisme. I avui en dia accedir a un edifici judicial equival en masses ocasions a sentir la vergonya aliena d’una administració que, de tan endarrerida, sembla que encara no s’ha assabentat ni que s’han inventat els ordinadors. Encara és decimonònica. Com decimonònica és l’actitud reverencial amb què lletrats, acusats i testimonis s’han d’adreçar a uns jutges de qui s’espera que siguin altius, secs, tallants, i que en masses vistes i masses sentències es permeten masses arbitrarietats i tot tipus de comentaris sobrers. Sobta que davant d’això la ciutadania mobilitzada per renovar els poders executiu i legislatiu no hagi desenvolupat un discurs renovador del poder judicial. Segurament això té a veure amb la invisibilitat d’aquest poder. El que caldria, doncs, no és mantenir en la invisibilitat els magistrats, sinó posar-los cara: jutgesses com la tenebrosa Carmen García (aquí i aquí alguns exemples de la seva trajectòtia), per exemple, haurien de sonar a tothom com sona a tothom Fèlix Millet o Luis Bárcenas. Cal visibilitzar per fiscalitzar: un dels mecanismes bàsics d’una democràcia sana.

Per tant, faríem bé de no caure en l’error d’embrutir el discurs de la defensa del dret a decidir fent-lo connivent amb la jugada corporativista d’una magistratura que ataca el dret a la informació. Una magistratura, a més, que ha fet un paper galdós en el règim de la restauració borbònica. Si hem de construir un nou país, un dels llocs on caldrà fer net és, precisament, entre els i les jutgesses.

Anuncis

Hi ha un comentari

  1. Estic bàsicament d’acord amb el que comentes quant a les llibertats i els jutges, però crec que potser caus en una mena d’ingenuïtat a l’hora de defensar en Marhuenda i La Razón. I no ho dic pel fet que siguin “enemics” o éssers de vida dissoluta, sinó perquè, ras i curt, no veig que es dediquin, precisament al periodisme, sinó a una altra cosa que està, com si diguéssim, més a prop de Goebbels que no pas de Ramon Barnils, per posar dos exemples del que és, respectivament, pura propaganda de l’odi l’un i periodisme l’altre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s