Una pregunta a l’honorable conseller portaveu

 

“Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”: Sotrac a l’epicentre emissor del discurs oficial de Catalunya: la sala de premsa del Palau de la Generalitat. Com cada dimarts, toca homilia setmanal: l’honorable conseller de la Presidència, Francesc Homs, portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, ofereix la seva roda de premsa. I de sobte, una periodista demana torn, i li fa la pregunta. “Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”

Escric sotrac perquè aquestes coses passen poc a l’epicentre emissor de la CT catalana – és a dir, la capacitat del poder instituït d’emetre marcs conceptuals, marcar agendes i dictar missatges de forma vertical als aparells culturals i mediàtics, que a Catalunya gaudeix d’una salut envejable Ebre enllà –. A la sala de premsa del Palau de la Generalitat sol regnar sense sobresalts la vella política vellutada. Hi sol haver tranquil·litat al gran teatre nostrat de la política barroca; i ja se sap que la fórmula contemporània del barroquisme és la postmodernitat. La política postmoderna, la que fuig dels fets i lluita pels frames, la de grans gestos que amaguen gran buidor, la que a casa nostra funambuleja dia rere dia amb “el procés” que de tots els mals ens ha de salvar, té pocs problemes per fer i desfer a la sala de premsa palatina.

El conseller sol oficiar l’homilia sense massa destorb per part d’un periodisme a voltes massa sacerdotal, com el descrivia fa uns dies el professor de Ciència Política Víctor Lapuente en un article on contraposava aquest“periodisme sacerdotal”, fet des de dalt a baix per interpretar i transmetre a la població els designis dels polítics encimbellats, amb el “periodisme detectivesc”, que destapa temes, dóna veu als seus protagonistes i als experts, i després els eleva als responsables polítics perquè s’hi posicionin.

A casa nostra Homs va parlant encongit, en un gest que bé podria ser el del mossèn del seu poblet osonenc. I parla engolat, amb una veu pujoliana i pujolista que bé podria ser la d’un batlle imaginari de Taradell. Frec de mans, de pagès que es disposa a frisar de forma gairebé luterana dels pocs plaers d’un dia dur al camp; i mirada bovina i còmplice, de tafanera que aprofita el mercat setmanal per baixar al poble a contrabandejar a mitja veu els darrers rumors locals. L’honorable conseller portaveu és un actor que gaudeix del seu rol; arrossega les paraules, com si gaudís escoltant-se-les. Guant de seda per a una mà de ferro. Posat sol·lícit però que no dubta en tallar secament quan cal. L’amo del poble. I així Homs va desfilant pels temes de la roda de premsa entre gràcia i gràcia. Li demanen alguna inflamada declaració en defensa d’El Procés, alguna reacció superba a la darrera ocurrència ridícula de Pere Navarro, alguna opinió sobre el més recent estudi sobre si una Catalunya independent entraria o no i com i quan a la UE… i així anar fent.

I de sobte, una pregunta. Una pregunta de veritat. “Com entra la droga a la presó de Barcelona, conseller?”. Algun lector podrà considerar dubtós que hi entri; podrà sorprendre’s, podrà considerar que l’assumpte és un exotisme perdut a la roda de premsa del conseller portaveu. En efecte, les morts a les presons catalanes, i sobretot si es produeixen per sobredosi, són un fet silenciat. Però són un fet: a les presons catalanes – i a les espanyoles – moren reclusos regularment, i alguns de sobredosi. Ho recullen les memòries del departament de Justícia, que relaten que en el primer trimestre d’enguany ja han mort dos presoners per aquesta causa. Ho va admetre el conseller Germà Gordó l’octubre passat en una compareixença parlamentària: 44 persones havien mort per sobredosi des del 2008 fins llavors a les presons del país. De tant en tant algun d’aquests casos surten inclús a la premsa, sobretot quan afecten persones mediàtiques, com el cas d’un dels assassins de Josep Maria Isanta. I la premsa els recull com successos anecdòtics, puntuals. Però hi ha entitats com la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura que malden any rere any –amb èxit escàs- per visibilitzar el problema, fent recomptes dels casos que aconsegueixen conèixer.

Malgrat tot això, el conseller portaveu Francesc Homs, tan loquaç quan es tracta d’oferir declaració rere declaració, no respon. Aplica diverses estratègies, però no respon. Primera estratègia: intenta interrompre la inquiridora. La interromp només arrencar la frase, intenta començar la resposta abans que la redactora acabi la pregunta, li parla abans que hagi acabat… és una tècnica habitual d’Homs en les seves rodes de premsa. Però la preguntadora no s’arronsa. “Esperi, esperi, acabo”, li etziba al tercer intent d’interrupció amb una dignitat que tant necessita la professió darrerament.

Segona estratègia: intenta ridiculitzar la missatgera. “Comprendrà”, arrenca amb un vocatiu gens innocent, “que si ho sabés no n’entraria gens, si és que n’entra, que tampoc ho sé”, afegeix negant uns fets admesos, com hem vist, pel seu propi govern. “Tampoc sé del cert si el context d’una roda de premsa és per demanar hora a un director general”, ironitza més tard, amb una actitud ridiculitzadora que conté cert subtext masclista i classista: es permetria Homs aquestes llibertats amb una redactora jove i dinàmica; amb un redactor home; amb un periodista d’un mitjà més important que Catalunya Press?

Tercera estratègia: passar a un altre tema, que és el que fa Homs finalment: es posa a divagar sobre inversions en carreteres. I tal dia farà un any.

I més tard, un cop s’apaguen els micròfons, de tant en tant i de propina una quarta estratègia: enviar els esbirros a reprendre la periodista. De fet, Catalunya Press ha presentat una queixa al Col·legi de Periodistes arran d’un incident d’aquest tipus que denuncia va tenir una redactor seva amb el secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí (l’home que ens va voler il·lustrar sobre que érem de dretes i no ho sabíem, per cert).

I encara hi haurà qui consideri que l’actitud d’Homs és normal i justificable; que un conseller del Govern compareix per coses importants, com pontificar sobre els designis de la pàtria, i no per donar explicacions sobre el darrer esparracat mort en una presó en la qual, si hi era intern, era perquè alguna cosa hauria fet. Sembla que, per al nou país normal que estem construint, és més important la darrera guerra de declaracions i contradeclaracions estèrils i esterilitzadores del debat públic. I, en canvi, un dels indicadors més determinants de la qualitat d’un Estat de Dret és com el poder estatal tracta aquells ciutadans que, presos, es troben exposats a la força de l’Estat de forma més crua. En aquest límit és on hom pot observar si s’està construint un país que val la pena. I el periodisme faria bé de fiscalitzar-ho.

Anuncis

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s