Control racista a Barcelona

Tarda d’hivern, però assolellada a la millor botiga del món. Barcelona no acull als seus braços les masses de turistes que rep a l’estiu, però s’ha posat guapa igualment. Guapa està a l’entorn de la boca de metro de la Barceloneta, que als estius escup constantment visitants de pell transparent, cabell ros i peus enfundats en sandàlies que fan flip-flop mentre menen cap a les platges properes entre parada i parada de manters, que sovintegen molt la zona, carregats amb els seus fardells gegantins. Ara, al desembre, a les platges s’hi va més a contemplar el mar que a banyar-s’hi. Però la boca de metro de la Barceloneta segueix escopint gent amb la regularitat de pas dels combois.

I de cop, un vehicle estrany. Estrany, primer, perquè pertany a la policia espanyola, un cos escàs de veure en una Comunitat Autònoma en la qual els Mossos d’Esquadra exerceixen les competències de ‘seguretat ciutadana’. Sobta, doncs, veure una patrulla d’un altre cos. Però és que no és de ‘seguretat ciutadana’: és fronterera, com indica el vehicle.  En plena Barcelona. Més estrany encara, doncs. Estrany, però habitual alhora: com aquesta tarda, en molts altres dies i a altres hores acostumo a veure vehicles de la policia espanyola, tots de patrulles frontereres, aparcats en aquest mateix lloc.

Cotxe policial

Donada l’estranyesa de la situació, vegem què fan els agents que han aparcat el cotxe de forma discreta entre els edificis més propers a la boca de metro: s’estan davant d’aquesta boca. Com muntant guàrdia allà on conflueixen les riuades de gent que surten del subsòl barceloní amb aquelles que creuen el pas de zebra que connecta la Barceloneta amb l’entorn de l’estació de França i Pla de Palau. Com si esperessin alguna cosa. La ‘cosa’ són ciutadans a qui demanen els papers. Els aturen aleatòriament:

_11

Un moment, un moment. Aleatòriament? No. N’aturen un. Un altre. Un altre… són ciutadans diversos. Homes, dones; alts, baixos; més foscos, menys… però tots tenen quelcom en comú: no semblen correspondre a la imatge de l’ibèric estàndard. Ni a la dels rossos nòrdics, que els hi ha, a l’enclau sempre turístic de la Barceloneta. En les periclitades categories racials decimonòniques, hom diria que el que tenen en comú els aturats és que no són ‘blancs’. Guaiteu:_2 _3 _4

No sembla que els afectats, que solen marxar somrient després de conversar un moment amb els agents, en siguin conscients. Però estem presenciant una actuació policial racista. Al cor de Barcelona. Una praxi tan vergonyant que a les autoritats els costa admetre que la practiquen. Però és evident que ho fan. Madrid potser no és la millor botiga del món, ni tan cívica, ni tan civilitzada, ni tan europea, ni tan… blanca com Barcelona, però en aquella urbs fa temps que la premsa i entitats veïnals denuncien aquestes pràctiques policials racistes.

I permeteu-me apuntar un parell de dades que permeten sospitar que fan bé, de denunciar aquestes pràctiques. Permeteu-ho a pesar que els responsables policials i d’entitats corporatives de la policia solen reaccionar amb una ganyota quan se’ls intenta suggerir cap esmena; a pesar que la seva resposta a qualsevol humil apunt sol ser un ‘i què sabrà un simple ciutadà de com hem de fer la tasca aquests éssers heroics que som els policies, als quals la societat mai estarà prou agraïda’? Permeteu-me un parell de dades:

a) Una persona que no és ‘blanca’ (maleïts conceptes decimonònics) pateix més possibilitats de ser aturada per un policia a l’Estat espanyol que una que sí que ho és. Això no només és un fet que es pot comprovar observant els carrers. També és un fet científicament demostrat. Concretament, els ciutadans que no són blancs són aturats deu vegades més. Ho diu l’estudi pioner ‘Identificación policial por perfil étnico en España’ elaborat per l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València.

b) Que aquest fet és rebutjable en un estat democràtic i de dret que afirma estar compromès amb els Drets Humans i, per tant, no aplica cap tipus de discriminació per motius racials i condemna aquestes discriminacions hauria d’estar fora de massa debat.

c) Aquest fet, a més de rebutjable per motius ètics i legals, és perillós: identificar gratuïtament en ple carrer a persones de cert aspecte, mentre d’altres van passant i ho van veient, pot contribuir a criminalitzar alguns grups de ciutadans tan sols per la seva aparença i a generar desconfiança entre grups. I la desconfiança pot ser germen d’inseguretat. Que és, paradoxalment, el que han de combatre els policies. Bombers piròmans?

d) A més de rebutjable per motius ètics i legals i de perillós, aquest fet és a més contraproduent. Contraproduent en la labor policial. L’Estat no ho hauria de fer, però qui sí que acostuma a discriminar les persones pel seu aspecte són grups racistes i xenòfobs: les discriminen per triar el blanc dels seus atacs. Aquestes víctimes dels racistes i els xenòfobs no denunciaran aquests atacs patits si no confien en la policia. I, és clar, si el que saben de la policia és que els atura quan els veu pel carrer per no ser ‘blancs’, massa confiança no hi tindran. De nou, no parlo d’impressions, sinó de fets: en la seva darrera memòria anual, la Fiscalia de Delictes d’Odi de Barcelona apuntava que, segons diversos estudis, entre el 80 i, atenció, el 96% de delictes d’aquest tipus no es denuncien. Aquesta xifra baixa de denúncies, segons el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, pot ser justament un indicador de manca de confiança en la policia.

Anuncis

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s