La dama hegemònica – i l’esquerra impotent

Merkel-Wahlplakat

El 27 de març del 2011 es va produir un fet històric. Per primer cop des de la seva fundació als anys quaranta, el Land de Baden-Württemberg albirava un govern que no era de la CDU: per primer cop des de la seva fundació el 1980, els Verds obtenien uns resultats que els permetien accedir a la presidència d’un Land alemany. I, paradoxalment a primera vista (a segona no tant) ho aconseguien en un dels dos Länder del Sud d’Alemanya, els més conservadors, feu de la CDU/CSU. Dues setmanes abans, l’accident de Fukushima havia revifat un tema tradicionalment molt debatut a la RFA: l’energia nuclear. Un tema estrella dels Verds, que pujaven com l’escuma a totes les enquestes. Després del triomf a Baden-Württemberg, alguns els pronosticaven l’alcaldia de Berlín. I, més enllà, alguns arribaven a somniar amb un canceller Verd enguany. Res d’això ha passat. El juny del 2011, Merkel decidia apagar les nuclears alemanys el 2022. Executava així una de les reivindicacions estrella dels Verds. I així, molt més enllà de la política energètica, la cancellera desactivava una de les grans armes electorals dels seus contrincants. Aquest exemple ajuda a entendre la clau per entendre per què la cancellera, tan criticada al Sud d’Europa pels qui lamenten el Diktat de l’austeritat de d’una UE dominada per Alemanya, ha arrasat a les eleccions del seu país. Merkel ha sabut copar a la seva oferta programàtica continguts de tots els sectors socials, presentant la CDU com a partit transversal. I, davant aquesta articulació perfecta de l’hegemonia per part dels conservadors, l’esquerra alemanya no ha sabut oferir una alternativa en un país advers al conflicte polític i regit per un pacte de ferro de les elits polítiques. Ni ara ni en les darreres dècades, la socialdemocràcia o els seus fills postmaterialistes han plantejat un desafiament realment potent.

“Die CSU und die Union, das sind Volksparteien” (“La CSU i la CDU, això són partits majoritaris”), va proclamar una exultant Merkel el vespre del 22 de setembre. “Volksparteien”: aquesta és la clau. La cancellera triomfant subratllava així com a essència del seu èxit la capacitat d’haver mantingut la CDU/CSU com el principal “Volkspartei” (textualment, “partit del poble”), és a dir una formació ‘catch-all’. Des d’uns països en plena crisi de règim com Catalunya i Espanya, on el bipartidisme s’enfonsa a les enquestes i a les urnes i el constructe discursiu ‘PPSOE’ és l’objectiu de tantes crítiques; on floreixen els discursos crítics amb el sistema tant des de la dreta com des de l’esquerra; sobta que a Alemanya la clau per a l’èxit d’una formació sigui la seva capacitat de ser transversal i central. Però, en efecte, les xifres ho confirmen: el bipartidisme, que també havia patit una crisi en els darrers anys a la RFA (l’índex de fragmentació Laakso/Taagepera  del sistema de partits havia passat del 2,55 el 1983 al 3,77 el 2005), surt reforçat dels comicis de diumenge: només creixen l’SPD, lleugerament, i, especialment, la CDU/CSU. Els menors perden: Die Linke, els Verds, i, sobretot, l’FDP, que és expulsat del parlament.

És clar que el “personatge Merkel”, que tant literàriament descrivia Martí Anglada en aquest article a l’Ara, ha sabut coronar perfectament aquest ‘Volkspartei’ encarnant a la perfecció allò que els alemanys, luterans i ascètics, esperen d’una política. Però aquest “personatge Merkel” que descriu Anglada no és més que la culminació personalista, ben venuda amb una bona estratègia de màrqueting (i com a exemple d’aquest bon màrqueting personalista, aquest cartell), de l’estilització de la CDU/CSU com el perfecte Volkspartei. I, de fet, que la CDU/CSU té èxit per la seva capacitat aglutinadora ho demostra precisament allò que fa  Merkel especial: és la primera dona, i la primera ciutadana de l’Est, que va accedir a la cancelleria. I paradoxalment, ho va fer per la CDU/CSU. Dos partits tradicionalment dominats per homes, blancs, de l’Oest i, també, d’arrel catòlica, mentre que ella, atenció a la nova paradoxa, és protestant. Una altra mostra que el veritable mèrit de tot plegat és la capacitat de la CDU/CSU de Merkel d’integrar amplíssimes i diverses, i a vegades divergents, parts de la societat sota el seu paraigua.

Alemanya, el país dels pactes de ferro

Aquesta transversalitat interclassista és clau per tenir èxit a Alemanya perquè el país és advers al conflicte, o, com diu una paraula alemanya inventada específicament per expressa aquesta aversió, Alemanya és un país “konfliktscheu”. Hi ha raons històriques per a això: el mogut segle XX d’un país esquinçat pels extrems durant el primer terç de’aquell segle i atrapat entre els blocs mundials durant la segona meitat de la centúria han servit de base d’una cultura política que, tal i com aprecia l’estabilitat monetària del marc i de l’euro, també aprecia l’estabilitat política, el pacte entre les grans formacions i la pau social.

Em paral·lel a aquesta cultura política, el país que veié néixer la socialdemocràcia, el país on Bismarck va dissenyar les primeres polítiques socials des de dalt per calmar els ànims revolucionaris de baix, el país on Friedrich Ebert va fer de l’SPD la primera organització burocratitzada de masses, ha sabut construir un pacte social de ferro entre una dreta paternalista i una esquerra reformista. Allà on els grans sindicats tenen veu i vot a consells d’administració de grans indústries continentals com Volkswagen, amb seu a la Baixa Saxònia, els representants de les classes treballadores són ràpidament cooptats per formar part de l’elit. Una elit que es manté gràcies a un sistema educatiu molt selectiu i, per tant, que garanteix la reproducció de la segmentació social de generació en generació. Mentrestant, els sectors populars, mancats de lideratges i de moviments socials més enllà dels institucionalitzats, consumeixen uns mitjans que propaguen l’hegemonia d’aquestes elits: no en va, el diari de major tirada de l’Europa continental és el tabloide ultraconservador i populista Bild. D’aquesta forma, precisament un expresident de la Baixa Saxònia, Gerhard Schröder, va esdevenir amb Tony Blair el dirigent socialdemòcrata que estrenà la debacle d’aquesta tradició ideològica obrint-la cap al neolliberalisme. I posant les bases, amb programes de retallades socials com Hartz IV o l’Agenda 2010, per a l’actual política de Merkel, que no fa més que perpetuar i aprofundir l’herència de Schröder.

Res a la dreta, poc a l’esquerra

Des d’aquesta perspectiva és ben comprensible que, rebutjant imitacions, els votants hagin triat per aquella candidata d’aquell partit que millor encarna l’hegemonia social conservadora. La CDU ja ha devorat tota la dreta: l’FDP ja no és al Bundestag. I no és èxit menor: els liberals, presents a la política alemanya des del 1949, havien estat el soci menor indispensable a qualsevol coalició de forma pràcticament ininterrompuda des de llavors fins a l’aparició dels Verds als anys vuitanta. I dirigents lliberals com Hans-Dietrich Genscher havien estat actors clau i els grans representants a l’exterior de la RFA. D’altra banda, la novedosa i populista Alternativa per a Alemanya tampoc ha tingut opció davant de Merkel. La seva CDU queda sola a l’arc dret davant d’una esquerra incapaç de sumar forces per oferir una alternativa.

SPD i Verds estan massa inserts en aquest ampli consens, aquest gran pacte polític i aquesta pau social, com per poder desafiar Merkel. Die Linke, hereva del partit socialista únic de la RDA, ha sabut sobreviure al capitalisme i a les guerres internes fins a arribar a ser tercera força de la RFA. Però de res serveix aquesta força en una RFA construïda com a oposició a la RDA, on el consens polític inclou un anticomunisme profund. Per això Die Linke no és vista com a sòcia seriosa per uns socialdemòcrates i uns verds que comparteixen aquest consens.

I així, ningú podrà plantejar un vertader conflicte en el plàcid i transversal regne de Merkel.

Post-data

I per entendre aquesta aversió alemanya al conflicte, valgui aquest cartell electoral del 1957: “Keine Experimente”, “No als experiments”, recomanava la CDU. En efecte, els ciutadans la van escoltar i van atorgar al primer canceller de la RFE, Konrad Adenauer, una majoria absoluta mai superada en la història de la República – aquella majoria absoluta que Merkel va tenir a tocar diumenge.

Cartell electoral de la CDU el 1957.
Cartell electoral de la CDU el 1957.
Advertisements

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s