No estimo Catalunya

Ich habe nie in meinem Leben irgendein Volk oder kollektiv geliebt; weder das Deutsche, noch das französische, noch das amerikanische, noch etwa die Arbeiterklasse oder was es sonst so noch gibt. Ich liebe in der Tat nur meine Freunde, und bin zur allen anderen Liebe völlig unfähig. Vor allem aber wäre mir diese Liebe zu den Juden, da ich selbst Jüdin bin, suspekt.

(No he estimat mai a la meva vida un poble o un col·lectiu; ni l’alemany, ni el francès, ni l’americà, ni tampoc la classe obrera o qualsevol altra cosa. Efectivament, només estimo els meus amics, i sóc completament incapaç per a qualsevol altre amor. Especialment, però, em seria sospitós l’amor als jueus, perquè jo mateixa sóc jueva.)

Hannah Arendt

Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts

Lluís Maria Xirinachs

En un punt estic d’acord amb els sionistes nostrats: Els catalans tenim una retirada als jueus. Sense que això, és clar, hagi de voler dir veure amb bons ulls la seva defensa a ultrança de l’Estat d’Israel. O qualsevol Estat. Més aviat al contrari: ambdues comunitats vivim certes ambivalències, i tensions oposades, enfront l’Estat i el fet nacional que són prou comunes. I recordar-ho pot ser molt útil en aquest moment d’eclosió del que s’ha anomenat “melindrisme” independentista, del #tenimpressa i de les #DUI, i els furibunds atacs contra aquells que “posen pals a les rodes” del “procés” suggerint qualsevol tipus de crítica. Aprendre de les tradicions i polèmiques jueves ens pot ajudar.

Un Onze de Setembre a Frankfurt

Retrocedim a l’Onze de Setembre de l’any passat. Tots recordem com milions de catalanes i catalans van inundar Barcelona en una manifestació històrica i van forçar un punt d’inflexió en la política d’aquí. Pocs van assabentar-se, en canvi, d’uns fets que van esdevenir aquell mateix dia a Frankfurt, però que amb tot també poden ser interessants en el marc del procés que s’ha accelerat a casa nostra des d’aquella data. L’11 de setembre, a la Paulskirche, el temple que allotjà el primer parlament democràtic alemany durant la revolució del 1848, la filòsofa americana, dona, feminista, lesbiana, jueva Judith Butler rebia el premi Adorno, que s’atorga cada dos anys i que ha distingit alguns dels pensadors que més han influït en el món occidental contemporani. El rebia entre virulentes protestes de grups petits però sorollosos: sionistes jueus i alemanys protestaven per la distinció a una jueva que, paradoxalment, titllaven d’antisemita. Ho feien perquè Butler s’ha mostrat a favor e la política BDS (Boycott, Divestement and Sanctions) contra Israel pel seu menyspreu de Palestina.

Doncs bé, en el marc d’aquesta polèmica, dies abans de rebre el premi, Butler va escriure un text que ens pot interessar en el marc dels girs discursius que està prenent el procés a casa nostra en les seves fases més inflamades. La pensadora es declarava ofesa per uns crítics que, advertia, usaven una estratègia pèrfida: no rebatien els seus arguments, sinó que la declaraven antisemita. La col·locaven així fora del debat, invalidant els seus raonaments sense necessitat de respondre’ls. D’aquesta forma, la dreta israeliana i els sionistes furibunds blinden l’Estat israelià.

I contra aquest blindatge,  Butler contraposava un altre judaisme: “Sempre hi ha hagut altres tradicions jueves, que s’han oposat a la violència estatal, han proclamat una convivència multicultural i han defensat els principis d’igualtat. Aquest corrent de tradició ètica central s’oblida o s’arracona tan bon punt Israel esdevé la base de la identitat jueva o dels valors jueus”, deia Butler. “Pel meu rerefons històric com a jueva, és per a mi important protestar contra les injustícies i combatre totes formes de racisme”, deia Butler. “Això no em converteix en una persona que s’autoodia; em converteix en algú que vol proclamar un judaisme que no s’identifica amb el poder estatal, sinó amb la lluita per la justícia social”, concloïa. I en aquest sentit s’identificava com “algú que defensa una tradició ètica jueva i la continua en el sentit de, per exemple, Marti Buber i Hannah Arendt”. En efecte, les postures de Butler, que ocupa la càtedra Hannah Arendt a una universitat suïssa, recorden molt a d’altres que va adoptar la pensadora primer alemanya i després novaiorquesa al llarg de la seva vida.

Una pel·lícula recomanable a la Catalunya d’ara

Aquest juny s’ha estrenat a l’Estat una pel·lícula molt recomanable aquí i ara de Margarethe von Trotta que retrata el moment en què, de forma més intensa, Hannah Arendt va estar en el focus de la polèmica israeliana. Va ser amb la seva cobertura del procés contra Adolf Eichmann, oficial nazi dels camps d’extermini, per al New Yorker. ‘La banalitat del mal’, el llibre que en va resultar, és fins avui objecte de furibunds atacs perquè, primer, suggeria que els líders jueus, amb la seva docilitat als guetos, havien facilitat l’Holocaust i, segon, presentava Eichmann com un gris buròcrata. I no com el malvat absolut que havia estilitzat l’opinió pública jueva. Unes tesis que feien perillar el discurs oficial sobre un judici que havia de tenir una funció catàrtica en el llavors ben jove Estat d’Istrael. La pel·lícula de von Trotta descriu molt bé com Arendt, enlloc d’adherir-se còmodament a aquest discurs oficial, va afrontar greus atacs i inclús pèrdues personals per fer allò que havia après com a filòsofa: pensar sense limitacions ni tabús. Precisament el pensament autònom i crític és el que, segons ella, pot evitar caure en la banalitat del mal. “Pensar és un assumpte solitari”, diu el personatge a la ficció.

El film també diu una cosa que Arendt realment va escriure, i que pot ajudar a entendre per què va pensar sobre el judici a Eichmann sense compromisos amb el discurs oficial i majoritari: “No he estimat mai a la meva vida un poble o un col·lectiu; ni l’alemany, ni el francès, ni l’americà, ni tampoc la classe obrera o qualsevol altra cosa. Efectivament, només estimo els meus amics, i sóc completament incapaç per a qualsevol altre amor”, va escriure una pensadora que, de jove, només havia militant en un moviment polític: el sionisme, paradoxalment.

Preguntada en una entrevista per aquesta declaració, una de les principals filòsofes polítiques del segle XX justificava aquesta postura dient que l’amor a la pàtria, a qualsevol comunitat, és “políticament estèril”. La política, segons Arendt, és un assumpte terrenal, una relació que estableixen els ciutadans entre ells, allò que està entre ells, l’inter-res. I l’amor, en canvi, és incondicional: no deixa espai per a interessos. Ni pels debats entre ciutadans lliures i pensants.

Arendt identificava en el seu propi poble el mal d’una comunitat basada en l’amor i no en la política: “admeto que el poble jueu és l’exemple absolut d’una comunitat aïllada del món que es manté durant mil·lennis”, a causa de l’èxode que va patir. En la mateixa entrevista, Arendt narra com qualsevol jueu, i ella també en la seva infància, topa en algun moment amb l’antisemitisme. I com la reacció de moltes víctimes de la discriminació és refugiar-se en aquest aïllament del món, com aquesta discriminació “enverinava” les “ànimes” de molts infants. Ella, en canvi, tenia una mare que avui titllaríem d'”empoderada” i que li deia que, sempre que patís antiseimistisme a l’escola, s’aixequés, marxés, i lo hi comuniqués.

Crec que val la pena recordar aquesta tradició jueva que representen Butler i Arendt en aquest moment del procés del poble de Catalunya cap al dret a decidir. En aquest procés vivim, justament, la mateixa tensió que encarnen ambdues pensadores jueves, una tensió d’una comunitat que, d’una banda, tendeix a estrènyer els seus llaços d’amor a la pàtria i a bastir un poder estatal propi que li permet afirmar-se, guarir-se de dècades de menyspreu o sotmetiment. Però que, d’altra banda, ha acumulat en aquestes dècades de menyspreu per altres poders (estatals i culturals en el nostre cas, religiosos, a més, en el cas jueu) una capacitat de crítica cap a qualsevol abús i qualsevol patriotisme. I per això, cada cop que, per exemple, llegeixo una de les boutades que va escriure Francesc Pujols, penso en el somriure crític, escèptic, sorneguer, que causen a l’espectador les pel·lícules de Woody Allen. Quan sento que cal estar tots amb el President, em venen al cap les intransigències dels governs del Likud. I quan recordo el vers  de Maria Mercè Marçal proclamant-se tres voltes rebel, se m’apareixen Arendt pensant en solitud o Butler defensant el seu compromís contra les injustícies. No, jo no estimo Catalunya. No vull els catalans aïllats del món. Els vull liures i polítics.

Advertisements

Hi ha 3 comentaris

  1. No crec que el tema estigui en estimar o no Catalunya, aixo es indiferent. El problema rau en el fet d’arrivar a la conclusio que dins del estat espanyol no tenim futur, No es cuestio d’amor o odi, simplement el dret de ser un mateix, sensa haver de disculpar-se i la possibilitat d’un futur millor i mes prosper. Alla on no siguis ben rebut es millor marxar.

  2. Es lògic estimar unes arrels, una cultura, un paisatge proper, una gent… La suma d’aquestes petites coses -si un poder considerat aliè les fa trontollar- pot provocar una reacció defensiva legítima però que sovint evoluciona a posicions dogmàtiques que no porten enlloc.
    Malgrat que el procès que viu avui Catalunya s’emboliqui -com de tota manera és normal- de banderes, himnes i demés senyes identitàries, per el meu gust excesives. Vull veure, i créc que no m’erro, que tot aquest moviment popular es mou majoritàriament pel desig de la gent i la oportunitat única de crear un estat molt diferent als que hores d’ara predominen al nostre entorn. Potser és tant sols una il.lusió, però val molt la pena correr amb el risc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s