La memòria de les figueres

Nena

El paradís es deu amagar sota una figuera. Especialment a finals d’estiu, quan maduren les figues. Fan com una barraqueta, si us fixeu: la copa no s’alça gaire de terra. Les branques s’enfilen, prop del tronc, ben amunt, però després van caient cap avall. I així es forma un ampli espai buit sota les fulles. Quan acaba l’agost o comença el setembre però la calor continua s’hi està bé, sota aquella barraqueta de frescor verda, amb una mica d’aigua, menjant figues. Hi penso ara, que s’apropa aquesta època. I hi penso ara que he llegit la notícia de la mort de Josefina Piquet. Potser va ser ella, o, segur, alguna de les seves companyes del grup de Dones del 36, la que em va fer notar que sota les figueres s’hi amaga una barraqueta. Va ser quan van venir a fer una xerrada a la meva escola de secundària.

Em van impactar: Eren dones grans, però enèrgiques. Ens explicaven la seva història sabedores que era important que la coneguéssim les noves generacions. Em recordaven a la professora amb aires d’àvia que durant molts cursos em va ensenyar alemany: la Iolande Siart, crescuda en els camps que la recent nascuda RFA va bastir per allotjar els ciutadans d’origen alemany que havien estat foragitats de llocs de l’Est d’Europa com els Sudets com a represàlia per la barbàrie nazi a la Segona Guerra Mundial. La senyora Siart ens explicava com, ja de gran, va visitar la seva casa d’infància a la frontera de Txèquia amb Alemanya i va conèixer els txecs que la van habitar després de la seva fugida. Totes elles nenes que van ser víctimes, “danys col·laterals” que en dirien ara, de la salvatjada feixista que patia Europa quan van arribar al món.

La Josefina Piquet va néixer uns anys abans que la meva professora. Ha mort als 79, després de perdre una guerra en la qual va lluitar el seu pare, anarquista, alineat en la columna Durruti; després de viure a l’exili tota la seva adolescència; i de tornar el 1950 a Catalunya a suportar la derrota. Va callar durant dècades. “Vaig sobreviure a un bombardeig. Quan em van rescatar em vaig dir que, si no parlava, era com si no hagués succeït”, va declarar en una entrevista el 2011. Isabel Olesti explica a el País que no va ser fins el 1997 que Piquet va conèixer un grup de dones milicianes que, una mica més grans que ella, compartien la seva memòria amb alumnes d’escola.

Ella, en canvi, no era una protagonista de la lluita, sinó una filla dels que van perdre la guerra: i va decidir compartir la seva memòria d’infant a la rereguarda. Va ser ella, o alguna companya com ella, la que va acudir a la meva escola. I no oblidaré mai com descrivia la seva fugida, els darrers dies de la Guerra, cap al Pirineu, cap a França. I com els avions feixistes metrallaven aquella  desfilada d’infants, gent gran, homes, dones, captius i desarmats. I com, quan sentien apropar-se les hèlices d’aquells que no deixaven viure en pau ni els civils desvalguts, aquests civils corrien a refugiar-se sota les figueres i els garrofers que hi havia als marges dels camins. Que fan com una barraqueta, ens explicaven aquelles dones del 36. Memòries com la de Josefina Piquet sempre en vindran al cap quan vegi una figuera. Mantenim-les vives, perquè les barraques sota les figueres mai més tornin a deixar de ser un paradís per esdevenir un refugi enmig de l’infern.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s