Memòria? I responsabilitats!

CondecoracioConesa

Martina, Carmen, Luisa, Dionisia, Pilar, Blanca, Julia, Adelina, Elena, Joaquina, Ana, Virtudes, Joaquina. Són les conegudes com a “13 roses”: 13 noms visibilitzats entre els milers de víctimes del que la historiografia ja anomena l’”holocaust” franquista: la dura repressió amb què Franco va aniquilar a partir del 1936 la rica tradició de moviments polítics i socials transformadors que la modernitat havia fet gestar a les Espanyes des del segle XIX. Aquestes 13 militants del PCE i la JSU van ser assassinades el 5 d’agost del 1939 a Madrid. Enguany hom les recorda amb un homenatge al cementiri de l’Almudena. També les recorda una pel·lícula. I un parell de cançons de Barricada. Totes elles manifestacions culturals emotives, de memòria històrica. L’emoció i la memòria circumscrites a l’àmbit d’entitats civils: aquest és tot el record i la reparació que permet la cultura de la transició. I ja va costar molt d’aconseguir aquests espais.

Ara que aquesta cultura de la transició i el règim de restauració borbònica que ha sostingut estan en crisi, però, hauria de ser possible recordar de més maneres les 13 Roses i els altres milers de víctimes del franquisme. Apel·lant a l’emoció, sí, però també a una cosa més racional i menys sentimental: la responsabilitat. Encendre l’interruptor de la llum, per exemple, pot esdevenir també un acte de record. M’explico.

L’única supervivent del grup d’activistes comunistes que va sobreviure al seu desmantellament per part de la policia, Carmen Cuesta, sospitava que entre els policies que van participar en l’operació i van interrogar les víctimes hi havia un jove Roberto Conesa, segons recull Carlos Fonseca al seu llibre sobre les 13 Roses. El tal Conesa era llavors un jove de 22 anys recent estrenat al cos de la flamant policia franquista. I treballant per desmantellar la JSU clandestina va iniciar una fulgurant carrera com a membre de la Brigada Político Social, expert en tenir controlats els grups dissidents d’esquerra i torturar-ne els seus integrants. Marcelino Camacho, per exemple, recordava haver passat per les seves mans. I inclús Fernando Sánchez-Dragó.

Tot un policia que no va jubilar la transició. Sinó un atac de cor el 1980. Va ser aquest accident de salut, i no la democràcia, el que va posar punt i final a la carrera d’un agent que durant el juancarlisme havia ascendit inclús a ‘supercomisario’ de la Brigada d’Informació d’una policia se suposa que ja democràtica. Va poder morir plàcidament i desapercebuda el 1994. Però fins llavors va gaudir dels honors de la Medalla de Oro al Mérito Policial – sobresous inclosos. A les notes necrològiques dels diaris no consta que ningú li retirés mai aquest honor i aquests plusos, concedits el 13 de juny del 1977, és a dir tot just dos dies abans que se celebressin les primeres eleccions del postfranquisme, per Rodolfo Martín Villa. El llavors ministre de Governació premiava així els serveis prestats pel torturador en la lluita contra ETA i els GRAPO, i especialment en la resolució dels segrestos del president del Consell d’Estat i d’un tinent general de l’exèrcit durant la Transició. Qui sap si, també, pels serveis prestats durant el muntatge del cas Scala de Barcelona, que va servir per desactivar definitivament la incipient i potent rearticulació del moviment anarquista en l’Espanya postfranquista.

La fulminant carrera en el postfranquisme de Rodolfo Martín Villa, aquell antic governador civil de Barcelona conegut per aquella fotografia on apareix fent la salutació feixista al costat de Juan Antonio Samaranch, és coneguda. Ministre d’Administració Territorial, vicepresident del Govern, diputat fins el 1997… i després, porta giratòria: col·locat en l’època d’Aznar al capdavant d’Endesa primer, fidel servidor al grup Prisa al capdavant de Sogecable més tard. Una carrera tan plena de llorers que queda sepultada aquella ordre número 15008 que publicà el BOE el 1 de juliol del 1977. “En atención a los méritos que concurren en el interesado, a propuetsa de esa Dirección General cumplidos los requisitos que establece el articulo segundo de la Ley 5/1964, de 29 de abril, y por considerarle comprendido en el articulo quinto de la misma, Este Ministerio ha tenido a bien concedir la Medalla de Oro al Mérito Policial al Comisario principal del Cuerpo General de Policía Roberto Conesa Escudero, Comisario general de información”. Signat: “Martín Villa”.

El futur president d’Endesa coronava així una carrera policial de Conesa que va començar amb operacions com el desmantellament de la JSU i l’afusellament de 13 de les seves integrants, les 13 Roses. Recordeu-les quan encengueu la llum de casa i pagueu a Endesa, de la qual segurament el condecorador va obtenir molts diners. Però a més de recordar-les penseu també que es poden reclamar responsabilitats. Ni que sigui a l’Argentina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s