Orgullosos… fins que el negoci ens separi

Això és la crònica d’un silenci mediàtic. Que comença quan un periodista va acudir, fa unes setmanes, a la sala de premsa que CCOO té a la seva seu de la Via Laietana de Barcelona i es va presentar com a tal. Un periodista? A la roda de premsa? Curiosament, el redactor va ser rebut amb sorpresa. La sala era plena d’activistes, sindicalistes, afectats: CCOO i el FAGC havien convocat els mitjans per parlar-los d’un acomiadament que consideren homòfob i que, per tant, han portat a la justícia (l’empresa ho nega). Però pràcticament no van assistir redactors: només dos, s’hi van presentar. Tampoc se n’esperaven molts més.

CCOO i FAGC eren conscients que es confrontaven a un gegant: la companyia denunciada és l’asseguradora multinacional Zurich. Un gegant, entre d’altres, publicitari. Tots tenim un vague record d’algun anunci seu al cap, oi? Un exemple: aquell mateix dia de la roda de premsa –casualment?–, la firma es publicitava amb un anunci que ocupava dues terceres parts de plana, plana parell, a El País. El gegant suís potser devia suposar, per tant, que la seva inversió en el foment dels mitjans per la via publicitària el carregava d’arguments per resoldre aquesta petita relliscada de l’acomiadament poc clar de la mateixa forma que resolien els senyors de casa bona algun embaràs inesperat d’alguna minyona del servei. Un piset discret per aquí, un contundent, però també discret, comunicat per allà.

Sigui com sigui, CCOO i FAGC la van encertar amb els seus temors: la notícia va tenir poc recorregut. I no serà perquè no tingui elements noticiosos: vull pensar que un cas d’assetjament homòfob a la feina, a aquestes alçades de la normalització de totes les opcions sexuals, és prou insòlit. A més les agències Europa Press i ACN, especialistes en informació a l’engròs i sense masses filtres i condicionants, van servir la notícia. Però amb tot, la història del treballador acomiadat no va tenir massa recorregut a la premsa convencional. Una entrevista a 8tv i para de comptar. La resta, silenci.

Per sort, però, les esquerdes es multipliquen. I Zurich ja no ho controla tot a través del seu braç publicitari. L’enfonsament de Público ha produït fills com elDiario.es, que, amb pocs costos perquè usa la barata xarxa com a canal de distribució i recolzat en les aportacions dels seus socis, es permet treure informacions crítiques inclús -quelcom mai vist fins ara- amb el Corte Inglés i per tant tampoc té problemes en fer-se ressò dels draps bruts de Zurich. La xarxa també ha permès l’emergència de canals molt especialitzats, com DosManzanas, que informa la minoria LGT+. Així que finalment, servint-se de les noves eines que ofereix la xarxa, l’afectat ha aconseguit reunir més de 26.000 signatures en dues setmanes demanant la seva readmissió. Malgrat el silenci mediàtic, doncs, el bloc hegemònic fa aigües.

Crec que val la pena recordar aquesta anècdota avui, 28-J, a les portes d’un cap de setmana en què reivindicarem l’alliberament LGT+. Dissabte a la tarda les carrosses ompliran el Paral·lel barceloní. El veïnat baixarà a veure de què va la gresca, encuriosit. Els carrers s’ompliran. I els diaris de diumenge, alegres, orgullosos, cools i mainstream, dedicaran colorides fotos i enginyosos titulars a vanagloriar-se de la Barcelona tolerant (sobre la imatge de Barcelona que transmeten certs macro-esdeveniments lúdics de l’estiu barceloní, per cert, vaig escriure fa temps això).

Els rotatius celebraran la capital rosa de la Mediterrània, tot oblidant que el macroesdeveniment del Pride, fundat el 2009, enguany està eclipsant com mai el vertader fet diferencial de la Barcelona queer: per primer cop coincidirà en dia i horari amb la carranquejant mani del 28-J que, ja des de l’època en què el carrer era dels grisos que apallissaven transsexuals, baixa per la Rambla reivindicant que l’alliberament LGT+ és un alliberament polític. Aquesta marxa, molts diaris l’oblidaran, però. Perquè aquesta manifestació genuïna, i per a alguns incòmode, no dóna diners, com tampoc en donen les víctimes de l’homofòbia. I el Pride, patrocinat –com tot en l’estiu català– per Estrella Damm i amb el recolzament de Pimec, sí. Com en donen els anuncis de Zurich. I molts cops, no se sap on acaba la tolerància per convicció i comença la tolerància com a marca de molt lucrativa reputació.

Tolerants… sempre que ho permeti el negoci?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s