El mite de la migració franquista

Som a la Barcelona grisa dels primers anys cinquanta. Pel Passeig de Colom avancen rengles de soldats. Són nois joves, de vint-i-pocs, a qui el règim victoriós ha robat diversos anys de joventut fent-los fer la mili. A Menorca, l’han fet. Ara tornen a casa: han arribat a Barcelona en vaixell i marxen a l’estació de França per agafar els trens que els portaran de nou als seus pobles. A la misèria en el millor dels casos. A la misèria farcida de repressió, per ser de famílies ‘roges’, en molts d’altres. Un dels nois pensa en aquest futur, si es pot dir així, que l’espera al seu poble: Pechina, Almería. Imatges de dones roges rapades al zero escombrant el carrer li passen per la ment. Li retruny al cap la ràbia en recordar el miserable senyoret de torn maltractant-les. No vol, no vol tornar. I llavors es llença: trenca files, deserta, i s’esmuny pels carrerons del Gòtic. Vola, té por: si el troben el deportaran. Ha esdevingut un immigrant. Un immigrant, subratllo, irregular.

És així com el meu avi, que va néixer andalús i avui és català, va immigrar al seu nou país. Recupero aquesta memòria familiar mogut per una indignació profunda. El debat sobre la independència és tan hegemònic que, per fi, ha arribat a l’àrea metropolitana. L’alcaldessa de l’Hospitalet i la més destacada del PSC, Núria Marín, ha començat a fer campanya pel ‘no’ a la independència. I alguns nacionalistes catalans han desenterrat el vell rumor xenòfob que difon la falsedat que el franquisme va dirigir l’onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta a Catalunya per adulterar la suposada puresa d’aquest país que, de fet, sempre ha estat mestís. Per crear una reserva espanyolista, un exèrcit de xoc front possibles catalanismes.

No és més que un mite xenòfob. Franco no va mirar d’aixafar el catalanisme amb onades de migrants, sinó amb repressió totalitària. De fet, la història del meu avi no es anècdota, sinó categoria: la mateixa repressió que va patir el catalanisme la van patir els migrants. El Palau de Missions de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, a Montjuïch, va passar de ser un apèndix de la presó Model en la primeríssima postguerra a ser un camp de reclusió d’immigrants que havien de ser deportats en la segona postguerra. La immigració va ser un factor més que va evidenciar, de nou, la ineptitud de les autoritats franquistes. Les onades de migrants van omplir les ciutats de l’àrea metropolitana d’indigents i barraquistes, i davant d’aquest problema social aquestes autoritats només van saber respondre amb repressió.

Oi que coneixeu les actuals ordenances de civisme que criminalitzen els indigents (i que, per cert, han aprovat molts ajuntaments metropolitans regits pels fills i els néts de la immigració dels cinquanta)? Doncs ja el 1952, en l’època de la Ley de vagos y maleantes, el governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va emetre una circular que obligava les ciutats de més de 15.000 habitants a enviar al Govern Civil les persones barraquistes perquè aquest les deportés. També es van establir controls al port i a les estacions de tren per interceptar nouvinguts. Segons les estimacions dels historiadors, només en els cinc anys que van del 1952 al 1957 van ser deportades 15.000 migrants. En casos com el de la ciutat de Terrassa, aquesta història està molt ben documentada.

Tornem a principis dels anys seixanta. L’home que es va atrevir a trencar files i esdevenir un immigrant irregular a la Barcelona de postguerra va instal·lar-se al Prat, on hi tenia un germà, ha conegut una dona catalana, s’hi ha casat. Ha trobat feina a una de les dues grans fàbriques de la vila, la Paperera, on més endavant fundarà la Comissió Obrera, però per tirar endavant la família ha de trampejar en moltíssimes altres feines tant a la indústria com al camp. Per exemple, fent les olives al poble de la seva esposa, el Perelló. Allà, al camp de la dona, feineja amb uns quants altres homes quan de sobte un crit retruny entre les muntanyes: “Murciaaaaanoooo! Vés-te’n al teu pobleeeee!”, crida una veu tan covard que s’amaga en la llunyania i en l’eco per proferir la seva xenofòbia. El motiu: l’home andalús ha augmentat el preu del jornal dels treballadors del camp. Els paga un duro més que altres pagesos perquè feinegin a les seves oliveres. La fàbrica li deixa pocs dies de festa i ha de fer les olives ràpidament. Per això i pel seu sentit de la justícia, ha establert un precedent augmentant el sou dels jornalers.

Aquesta, i no una suposada reserva lerrouxista que mai s’ha manifestat clarament, és l’herència de la immigració dels cinquanta i seixanta: una potència que va suar de valent per fer progressar el país. I que, en moltes ocasions, va militar per fer que aquest sol poble avancés en els seus drets. Drets socials: quants Pérez, Martínez, Díaz, eren entre els impulsors de les Comissions Obreres que van florir arreu? I drets nacionals: reivindicant al carrer i senyera en mà, la llibertat i l’estatut d’autonomia, o veient en la llengua una forma d’integrar-se i de prosperar: va ser a Santa Coloma on es va fer als anys vuitanta la prova pilot de la immersió lingüística.

Només amb aquests catalans podrem exercir el dret a decidir – i guanyar una consulta sobre la independència. Només sobre la “proximitat emocional que només podem compartir els perdedors”, com definia magistralment fa poc en Quico Sallés, es podrà bastir l’alliberament. No serà amb una oligarquia que fins fa quatre dies era de tot menys independentista, i que encara avui xiula Artur Mas, justament per trencar aquesta tradició unionista de l’oligarquia catalana, que entén perfectament que qualsevol provés de ruptura pot suposar, també, una ruptura dels seus privilegis. Per això és molt poc intel·ligent que els independentistes abonin la xenofòbia vers la immigració dels cinquanta i seixanta. Tant absurd com que els fills d’aquesta immigració s’aliïn amb la dreta, la representació oligàrquica, per posar traves al dret a decidir, com ha fet Núria Marín.

Per cert, avui en dia el meu avi es declara independentista.

Advertisements

Hi ha 7 comentaris

  1. Molt bo l’article. I molt ben escrit
    Ah! I siguis migrant o “català” de tres-centes generacions pots, ben llegitimament, ser o sentir-te “unionista”. És només una preferència d’organització de la Res Pública

  2. Un article molt necessari. Cert independentisme ètnic ens vol fer creure que la guerra civil va ser un enfrontament Catalunya-Espanya, que la burgesia catalana era antifranquista, que Pujol va protagonitzar l’únic acte de rebel·lió contra el feixisme, esborrant l’hegemonia el PSUC i CCOO en la lluita obrera (els seus cognoms de Lopez Raimundo o Gutierrez no queden bé en el marc de la teoria ètnica) i, òbviament, presentant els migrants dels anys 60’s com membres d’un pla de Franco.

  3. Magnífic. Però crec que hi manca un afegitó: en alguns llocs he llegit com la burgesia catalana amb contactes al bàndol franquista, va actuar, durant la primera postguerra, per evitar que es duguessin a terme programes falangistes d’extensió de la indústria arreu del territori espanyol, per tal de mantenir el focus econòmic a Catalunya. Sense això no s’explica tampoc ni la necessitat de tants de marxar del seu lloc d’origen, ni que el destí fos precisament casa nostra.

  4. Bon article,però no tot és tant bonic com ho pintes..

    Conec una mica la perifèria de Barcelona i hi han barris que és gairebé impossible sentir a parlar ni una sola paraula en català .I barris on fa 30 o 40 anys hi havíen unes lluites populars i d’equerres molt importants, i ara arrassen el PP,C’S I Pxc..

    Crec que la emigració castellana a Catalunya, no es pot analitzar com un fenòmen compacte i homogeni.Perquè la seva integració cultural i política ha estat diversa i plural,depenent de diferents factors..

    • Negar que hi ha una part de la emigració (ni millor ni pitjor que l’altra part) que va veure impossibilitada [o retardada en els anys] una integració al país perquè simplement va acabar vivint en un entorn emigrant on difícilment percebien haver anat a parar a un ‘altre’ lloc [I al règim ja li anava bé], no crec que tampoc ens faci cap bé. Algú vota C’s, al cap i a la fi. Mal que ens pesi a tots. I són els mateixos que s’han passat anys sense votar a les autonòmiques perquè no anava amb ells.

      No crec que sigui xenòfob, veure que – planejada o no – la quantitat d’emigració d’aquells anys, hagués pogut suposar fàcilment l’assimilació definitiva a Castella. Aquí precisament trobem la gràcia a la qüestió: que si algú pensava que així resoldrien ‘el problema catalán’, la major part d’aquella gent andalusa/castellana els ha deixat amb un pam de nas. El meu besavi els va deixar amb un pam de nas, i el teu avi, i els avis de molts. Són minoria els que voten C’s sí, sort en tenim… però el discurs lerrouxista de Jordi Cañas i Albert Rivera no aconsegueix diputats de l’aire. Com diu en Pompeu, vam tenir una emigració plural i diversa que ha sofert una evolució també plural.

  5. Mi padre con 17 años se vino en tren y lo cogieron y se lo llevaron a Montjuich, mientras que estuvo allí le daban de comer hojas de col, después lo devolvieron a Almería.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s