Presó dels Godó, presó oblidada

Aquest reportatge i aquesta entrevista a Pere Carbonell van aparèixer el 13 de març del 2013 a l’edició impresa 309 de la Directa. La Directa “és un mitjà de comunicació en català d’actualitat, investigació, debat, i anàlisi” que, “amb vocació d’independència”, vol “exercir la funció social de denunciar els abusos i injustícies i potenciar les alternatives”. Per garantir aquesta independència, el mitjà es basa principalment en els ingressos que aporten els seus subscriptors i les seves subscriptores. Si voleu donar suport a aquesta iniciativa periodística i rebre cada setmana l’edició impresa de la Directa, podeu subscriure-us-hi mitjançant aquest enllaç.

En aquell número de la Directa Marc Andreu completava la cobertura de la presó dels Godó narrant com, encara el gener del 2011, al Círculo Ecuestre, una membre de la família Godó aplaudia discursos obertament franquistes. Andreu rememorava així uns fets que va narrar a la revista de la FAVB, Carrer, en la seva edició 118 (de maig del 2011) en un text que es pot recuperar al bloc de La Lamentable.

==================================================

Poblenou
Solar de la presó del Poblenou, just davant del solar on era l’antiga impremta de la Vanguardia

La repressió franquista va comptar a Barcelona amb un aliat clau: els Godó. La família propietària de la Vanguardia va cedir al règim la fàbrica que regentava al Poblenou, per a que funcionés com a presó, entre el 1939 i el 1942. Ara un estudi de l’Avenç ha documentat aquest col·laboracionisme. Però ni els Godó s’han disculpat mai ni l’Ajuntament de Barcelona ni el moviment cívic mantenen viva la memòria d’aquesta presó.

Malgrat la crisi, les obres no s’han aturat en aquest solar de Barcelona delimitat pels carrers Llull, Llacuna i Ramon Turró. La imatge és paradigmàtica de la ciutat i especialment d’aquest barri, el Poblenou: les velles naus industrials van deixant pas a hotels. En aquest cas, a l’ampliació del flamant Travelodge que ja funciona al costat. “Propera obertura 2013”, anuncia la promotora britànica Citygrove en un cartell. L’únic que hi ha. Cap altre cartell, placa o monument assenyala que, entre el 6 d’abril del 1939 i el 23 de març del 1942, allà, instal·lada en una fàbrica de cànem propietat dels Godó, va funcionar una presó franquista.

Una de les que esquitxaren la geografia de la Barcelona derrotada quan, en la primera postguerra, la repressió franquista va fer petits els presidis del Principat: el 1936 tenien places per a 13.000 presos, i el desembre del 1942 n’hi havia 270.000. La Model era plena i el càstig franquista només es va poder desplegar gràcies a la col·laboració de persones com Carlos Godó. La seva família regentava una fàbrica de cànem al Poblenou des de la dècada del 1880, i el pare de l’actual amo de la Vanguardia, Javier Godó, la va cedir al nou règim per tal que funcionés de presó provisional.

Així ho documenta l’estudi sobre la presó que han publicat Jaume Busqué i Lluís Bursó als números dels proppassats desembre, gener i febrer de la revista l’Avenç. Hi narren que a la fàbrica dels Godó hi va arribar a haver 920 homes acumulats en uns 7.000 m2 amb set barracons, cinc latrines i dues dutxes. També, per cert, que aquesta no fou la primera cessió dels Godó a l’aparell repressor estatal: el 1910l un any després de la Setmana Tràgica, l’avi de Javier Godó, Ramon, ja havia donat a la Guàrdia Civil un solar que controlava la fàbrica per fer-hi una caserna. Sis anys més tard, era nomenat comte per Alfons XIII.

La col·laboració amb les dictadures europees no és una exclusiva dels Godó. Pel benefici que van treure del treball forçat dels presoners del nazisme, les corporacions alemanyes van pagar 2.600 milions d’euros a una fundació que van crear elles i l’Estat alemany el 2000 i que fins el 2006 va pagar 4.400 milions en indemnitzacions. Un altre exemple: la justícia va condemnar el 2006 la companyia de ferrocarrils francesa a indemnitzar els fills d’un jueu a qui havia transportat als camps nazis.

A Catalunya els expresos franquistes es poden acollir a una indemnització aprovada per l’Estat el 1990 i ampliada després per la Generalitat, explica Enric Pubill, de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. Dels milers d’expresos de la presó del Poblenou, deu van sol·licitar una indemnització. A vuit d’ells se’ls va concedir, segons dades de la Subdirecció General de Memòria i Pau. Però les empreses que van col·laborar amb el franquisme “mai” s’han disculpat, sosté Emilio Silva, de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Els Godó, per exemple, no han donat “ni disculpes ni explicacions”, lamenta Pubill. Ho confirmen fonts del propi Grup Godó: no hi ha hagut cap acte de desgreuge.

Tot i això Pubill no imputa només als Godó la responsabilitat de l’oblit: “Hi ha hagut una desmemòria total”. Hi coincideix Jordi Fossa, de l’Arxiu Històric del Poblenou: els Godó no “s’han hagut d’oposar a res perquè ningú ha fet un pas endavant” per divulgar la presó del Poblenou, creu. Fins a l’aparició de l’estudi de l’Avenç, presentat al Poblenou en un acte molt concorregut, només la revista Icària, editada per l’Arxiu, havia publicat el 1998 un número dedicat a ‘la presó del Cànem’. Així la va batejar el periodista del Poblenou Josep Maria Huertas Clavería, un dels pocs que en parlà, inclús en un article a la Vanguardia l’any 2006.

“De la presó al barri se’n parla, però a nivell popular. Hi ha una feina de difusió que seria interessant fer-la”, admet Salva Clarós, de l’AVV del barri. No preveu fer-la, però, l’AVV. Ni el consistori en el Pla d’Actuació de Districte vigent, indiquen fonts municipals. Ni ho preveu el Memorial Democràtic de la Generalitat. Aquest organisme sí que ha senyalitzat altres presons provisionals, com la que va funcionar al seminari de capellans de Girona, però ara “va a menys des de la fi del govern d’esquerres”, opina Pubill.

I així, els obrers segueixen erigint més places hoteleres a l’indret. Si res no canvia, en pocs mesos els turistes que dormiran on ara és el solar no sospitaran que, 70 anys enrere, milers de repressaliats iniciaren al mateix lloc la nit franquista.

Vídeo: Víctor Alonso Berbel

PERE CARBONELL, 97 ANYS, DARRER TESTIMONI VIU DE LA PRESÓ DEL POBLENOU

“Has sentit algú que es disculpés? Ningú”

A la fàbrica dels Godó els presos s’amuntegaven “com en una llauna de sardines”, recorda el darrer reu viu

“Aquella presó era una mena de tumor maligne sorgit en el si del Poblenou… en un racó del qual, curiosament, a mitjan segle passat, uns inefables comunistes utòpics seguidors de Cabet s’havien establert per viure-hi, infructuosament, en comunitat: era ‘la seva Icària’”. Així descrivia en un escrit de fa 15 anys Pere Carbonell el lloc on el franquisme el va tancar després de la guerra: la presó provisional del Poblenou, instal·lada en una fàbrica que els Godó havien cedit al règim. Nat el 1916, Carbonell, als seus 97 anys, és el darrer home conegut dels centenars dels que van estar-hi reclosos que roman viu per narrar-ho. Ho fa a la seva caseta del barri barceloní d’Horta.

Per entendre com va anar a parar al Poblenou, cal saber que Carbonell és també una de les darreres persones vives de les que van presenciar el 14 d’abril del 1931 a la plaça de Sant Jaume. Tenia 15 anys. I va sentir “néixer a una segona vida, perquè al sortir d’allà vaig sentir la necessitat d’integrar-me amb aquella gent, d’integrar-me políticament”. Es va afiliar a la USC de Rafael Campalans i va aprofitar que la Generalitat “volia formar els mestres” per estudiar magisteri. Per això titlla de “paradoxal” el seu debut com a artiller a la guerra, que va esclatar quan ell tenia vint anys: “vaig tirar sobre una gent que es va refugiar en una escola; l’escola nova del poble”.

El 1939 va passar a França, “derrotat però no vençut”, i va estar intern en dos camps abans de tornar a creuar la frontera. El franquisme el va recloure al castell de Figueres, “un paradís” en comparació amb la presó del Poblenou, on va anar a parar després. “Torturats, i lligats, sense que sortosament ens portessin a l’escorxador, allà ens tenien”, diu. L’enllaunament és el que més recorda:

– “Ens van ficar en una nau immensa; devia ser on les teixidores del Godó hi teixien. De dia, asseguts al nostre petate. En arribar la nit, el petate s’havia de desfer i ens havíem d’estirar a terra tan bon punt tocaven a silenci. A cadascú ens corresponien 30 centímetres d’amplada. Havíem d’estar un darrere l’altre, com sardines enllaunades. Déu mos en guard el que patia d’incontinència d’orina; es pixava damunt i damunt del del costat, perquè si calia anar a la comuna, que era en un dels extrems de la nau, havies de passar trepitjant els cossos dels companys enllaunats.”

Davant d’això, “entrar a la presó Model va ser entrar al cel”: “allò almenys era una cosa organitzada; reglamentada; tenia una estructura”. Aquella va ser la darrera parada de Carbonell abans de recuperar una llibertat segrestada. No va ser fins que el periodista Huertas Clavería el va trobar en un arxiu, tot indagant la història de la presó dels Godó, que va recordar obertament el seu pas per aquell centre i va descobrir que pertanyia als Godó. “Ningú sabia res”, diu: “Jo ho vaig voler esborrar; no vaig voler pensar més”.

Se li ha disculpat algú?

– “En aquest país has vist algú, que es disculpés? Has sentit ningú que es disculpés? Ningú. Per res. És una de les coses generalitzades: no disculpar-se i tirar dret. Anar fent. Qui dia passa any empeny i tal dia farà un any”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s