El origen de la falsa vinculación de la PAH con grupos ‘proetarras’

Aquest és el titular d’una informació que ha publicat El País a la seva edició digital aquesta tarda, unes hores després que la delegada del govern espanyol a Madrid, Cristina Cifuentes, declarés a RNE que Ada Colau i altres membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca tenen contactes amb “grups filoetarres” i comparés els mètodes de la PAH amb els de la “kale borroka”. Com si aquesta afirmació boja requerís ser rebatuda amb arguments pertanyents a una òrbita a la qual Cifuentes és completament aliena, la racional, El País es prenia la molèstia de mirar d’explicar d’on sorgia l’ocurrència de la delegada. (ElDiario.es s’ha sumat a aquest intent amb una peça similar).

Llàstima que el text de la notícia a El País no es correspon amb les expectatives que aixeca el titular. Cifuentes sosté aquesta tesi tan esbojarrada perquè el nom d’una plataforma antidesnonaments de Biscaia figurava a la llista d’entitats que van donar suport a una de les moltes manifestacions per reclamar l’apropament dels presos d’ETA a Euskal Herria, interpreta El País. Res més.

Llàstima.

D’una peça que promet assenyalar “l’origen” del fet que el poder vinculi amb ETA un moviment social que l’està desafiant seriosament, com la PAH, m’esperava més profunditat. He clicat sobre l’article delerós de llegir un anàlisi sobre com la legislació i la jurisprudència d’excepció van teixir primer una doctrina segons la qual ETA era ETA i el seu entorn per poder perseguir i fer desaparèixer moviments socials, diaris i partits. I delerós de llegir com, en segon terme , aquesta doctrina d’ETA i el seu entorn van servir per assenyalar i criminalitzar altres moviments que, pacíficament, més enllà d’Euskal Herria, qüestionaven el poder establert. Delerós de llegir com, per exemple, una altra delegada del govern, Julia García Valdecasas, ja va ser pionera als 90 de la tradició que ara continua Cifuentes, tot desenvolupant la idea d’una “kale borroka catalana”. I com certa premsa va publicitar aquesta ideologia, reproduint acríticament informes policials que assenyalaven que els okupes dels 90, predecessors de la PAH en les mateixes reivindicacions del dret a un habitatge digne, eren “de Jarrai”.

Il•lús de mi, esperava sorprendre’m llegint a El País un anàlisi sobre com ETA va esdevenir, doncs, una clau de volta del discurs sobre el qual el postfranquisme va bastir la seva legitimitat i, per tant, el seu poder. Com ETA va passar a ser molt més que un problema d’ordre públic o de seguretat: com va esdevenir aquell enemic necessari que, segons Carl Schmitt, permet mirar de construir una unitat política inqüestionable i hobbesianament totpoderosa. Resumint: com ETA esdevindria clau per sostenir el que autors a l’entorn de Guillem Martínez han batejat amb èxit ‘Cultura de la Transició’ (CT).

També frisava per llegir un punt de vista sobre com la declaració unilateral d’alto el foc permanent d’ETA havia deixat amb el cul al aire aquesta CT. Amb el cul a l’aire justament en el moment en què, a causa de la irrupció d’una crisi que ha fet molt més evidents els seus abusos, jurídics però també econòmics i polítics, més necessitava recórrer al vell boc expiatori schmittià per justificar aquests abusos. I com aquest estat, desposseït ja del seu cap de turc en un moment en què sembla poc possible que ETA trenqui el seu alto el foc permanent i Bildu aposta clarament per la via institucional, fa el ridícul quan encara té el reflex de recòrrer estratègicament a aquell terrorisme perquè està mancat d’altres llenguatges per mirar recuperar aquesta legitimitat davant d’un moviment social que respon molt millor a les inquietuds dels ciutadans.

Pensava, doncs, que aquest l’article a El País il•luminaria el vertader “origen”, en el marc del discurs CT, dels discursos del poder que vinculen amb ETA qualsevol moviment social que el desafia. I que, fent-ho, delataria com el recurs al “todo es ETA”, ara, al 2013, és simptomàtic de la senilitat d’aquest discurs incapaç ja de constituir cap legitimitat. Però ens hem quedat en l’anècdota d’una mani a Biscaia.

Advertisements

Hi ha un comentari

  1. Encara recordo com l’Alejo Vidal-Quadras, en no saber com explicar què era la CUP durant les passades eleccions al Parlament, va dir que eren ‘batasunos’. O com en un desallotjament d’un casal a Sevilla fa tres o quatre anys, veient que la gent del barri plantava cara a la policia, van dir que els organitzadors del lloc eren ‘pro etarres’ només perquè havien trobat papers en basc… Què malament ara que no tenen aquests on recolzar-se!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s