Marta Sánchez, Isabel Pantoja, Ada Colau

Portada de l'edició 2131 de la revista Pronto, apareguda el març del 2013
Portada de l’edició 2131 de la revista Pronto, apareguda el març del 2013

És clar que desitjo que la Mari, dona treballadora, de classe mitjana-baixa i amb poca formació, llegeixi algun dia premsa alternativa. N’és públic objectiu, doblement subjugada com està a una estructura econòmica que explota la seva força de treball a l’empresa i a una estructura de discurs que la torna explotar un cop arriba a casa i ha de fregar els plats. I a més, dins l’estructura familiar arrelada en països llatins, la Mari és un puntal clau de les xarxes de comunicació. Però resulta que no llegeix premsa alternativa: la Mari llegeix Pronto. I el seu no és un, ni dos, ni tres, ni quatre casos: que són tantes persones, qui ho fan, que Pronto és la revista més llegida de l’Estat espanyol. Vivim en un país de Maris. Maris que, permeteu-me la imatge estereotipada, ara van al mercat i senten a la cua de la carn que el cunyat d’aquella coneguda s’ha quedat a l’atur, a la cua del peix s’esglaien amb el suïcidi d’aquell veí a qui saludaven de vista i quan tornen a casa truquen al fill que no troba feina malgrat la llicenciatura que li han pagat amb tant d’esforç. Si tingués Twitter i Facebook la Mari podria haver obtingut eines per interpretar aquesta crisi i prendre consciència del context. Però com que està més enllà del barranc digital, es limita a compartir el vague i ja omnipresent sentiment d’indignació.

Ara a la Pronto podrà llegir el consultori que, a l’estil d’Elena Francis, manté Ada Colau. En la seva darrera edició, la revista no només inclou uns adhesius de la PAH. Sinó que anima les seves lectores, en portada i en un article a la plana 3 que equival a una editorial,  a “sumar-se” “a la campanya stop desnonaments” enganxant els adhesius “als suports que desitgis, com les finestres de la teva casa, el teu cotxe o la teva moto. També pots dur-les amb tu a tot arreu, ja sigui al telèfon mòbil, la carpeta, la llibreta i, per descomptat, a la roba”. Tot, “per a que puguis mostrar la teva disconformitat davant de la possibilitat que els teus conciutadans perdin els seus habitatges, així com per a que expressis la teva solidaritat amb aquesta situació”.

Davant d’això alguns nassos s’han estarrufat tant com quan, l’estiu passat, Juan Manuel Sánchez Gordillo va aparèixer al plató de la Noria. L’etern dilema ja conegut: els adhesius de ‘Stop desnonaments’ que acompanyen la portada de la Pronto que inclou, al seu interior, els consells de Colau són com el Che a les samarretes de els tendes de souvenirs. Ha arribat el moment en què els indignats es troben davant de la pregunta que es van fer els seus pares, Pirineus enllà, el 1968: Triomf definitiu del discurs revolucionari o derrota d’una idea desactivada i convertida en un bé de consum hedonista més?

De respostes, per a tots els gustos, se n’han donat moltes des que, amb Gramsci, vam descobrir que la cultura importa. Que per molt que les condicions objectives clamin que hi ha una guerra de classes, resulta que a vegades els obrers, ben arrepapats al volant del seu Ford model estàndard prét-a-porter, no tenen cap mena d’intenció de llençar-se a la batalla final.

Davant d’això hom es pot resignar a fundar l’enèsima cèl•lula de l’avantguarda del proletariat. A conspirar amb una militància al Front Judaic d’Alliberament tot somniant l’arribada de la revolució, en cinc o sis segles com a molt d’hora. O hom pot decidir, com es clama des de ja fa uns anys, que “un altre món és possible” i es pot començar a construir aquí i ara. Però llavors, si us plau, amb vocació majoritària. Amb vocació d’assolir l’hegemonia cultural que precedeix la política, i de fer que el 99% discursiu passi a ser un 99% real.

Hedonisme, crec, no és tant la samarreta del Che o els adhesius de la PAH a Pronto com el nas estarrufat davant d’aquests articles de consum. Hedonisme és el sentiment que aquests objectes destrueixen l’alternative way of life tot convertint en mainstream els símbols del propi oasi vital. Hedonisme és posar els estalvis a Coop57, obrir un compte a Triodos o comprar l’electricitat a SomEnergia per salvar, almenys, la consciència, però sense el desig que el Banc Santander o Endesa acabin tancant per manca de clients i que les inversions en I+D de renovables de la cooperativa energètica permetin, algun dia, clausurar Vandellós. Digueu-me reformista però no crec en els músics d’orquestra del Titanic: no val la pena tocar bonics violins mentre el vaixell s’enfonsa; no val la pena menjar els deliciosos tomàquets de la cooperativa de consum mentre el planeta es desfà, escalfat i trinxat, amb el senyor Condis a sobre, però també amb la Mari.

Per tant, bravo pel consultori a Pronto. Objectiu assolit: la indignació amb els desnonaments ja apareix a la revista més llegida. Com un virus, Colau s’infiltra entre grans puntals d’ahir i d’avui de la ‘crònica sentimental d’Espanya’, com diria Manuel Vázquez Montalbán, Marta Sánchez i Isabel Pantoja, per sembrar les llavors de l’hegemonia cultural de la PAH. I aconsegueix, per començar, que la Mari recuperi l’esperança: ja sap que pot demanar consell davant el terror dels desnonaments a algú que l’escolta. És possible que algunes lectores, a més, descobreixin que els consells no només els poden rebre escrivint una carta a Pronto, sinó també participant en les assemblees de la PAH. Obre, doncs, la porta a passar de ser objecte a ser subjecte de la solució al seu propi problema. Com recomana Ada Colau  una vídua de 64 anys de Girona que pateix per si no pot pagar la hipoteca: “si la seva entitat no accepta cap d’aquestes propostes, acudeixi a la seva PAH més propera”. El llenguatge ‘hipster’ de les ciències socials i l’activisme acostuma a usar l’anglicisme empoderament per definir aquest procés. Rodó.

Figues d’un altre paner és la inquietud de si aquest salt als mitjans de masses suposa una derrota perquè desactiva l’element trencador dels discursos crítics. Sovint el salt suposa llimar les punxes més esmolades de la crítica sistèmica. Aquí, i no en intentar el salt, està el desafiament. La solució no està escrita, però la por a les concessions no pot paralitzar l’intent de combinar intel•ligentment la flexibilitat en les formes amb la contundència en el fons. En aquest context de crisi, i amb l’hegemonia tant a tocar, hom no es pot permetre el luxe de l’esnobisme.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s