Arriben els néts dels que van perdre la guerra

La Pasionaria i Rafael Alberti es disposen a presidir la mesa d'edat al primer Congrés postfranquista, el 1977 (Marisa Florez/El País)
La Pasionaria i Rafael Alberti, diputats del PCE al primer Congrés postfranquista, el 1977 (Marisa Florez/El País)

Dues instantànies. Dos moments: un inici… i un final? Dimarts al vespre, tard, massa tard, una dels milers d’activistes de la PAH que han bastit una de les xarxes de solidaritat més importants dels darrers anys en aquest país, Ada Colau, va comparèixer a la comissió d’Economia del Congrés. El seu discurs passarà a la història de la cambra. És, possiblement, un dels moments més dignes que s’hi han viscut des que, l’estiu del 1977, dos ancians es van dirigir, des dels seus escons a la bancada llavors nombrosa dels comunistes, a la mesa per vicepresidir la constitució del primer congrés postfranquista: eren Rafael Alberti i Dolores Ibárruri, la Pasionaria. Tornats pocs mesos abans de l’exili.

Eren dos trofeus. I la restauració borbònica els va col·locar en un lloc honorable a la seva galeria CT. Venerables darrers anys per a la veterana lluitadora asturiana, morta el 1989; premis Nacional de Teatre, Cervantes, i, si no hi hagués renunciat com a republicà que era, Príncep d’Astúries per al poeta andalús, traspassat el 1999. Alberti i la Pasionaria avançant pel Congrés: símbol de les ferides tancades, de la superació de la “guerra fratricida”, i reconeixement del PCE de la “política de reconciliació nacional” integrat dins d’un nou sistema que va començar la seva evolució cap al turnisme del PP i el PSOE, justament, fagocitant els comunistes.

Un inici simbòlic i emotiu. D’un edifici que, ara, trontolla com un “immenso esqueleto de un organismo evaporado, desvanecido, que queda en pie por el equilibrio material de su mole, como dicen que después de muertos continúan en pie los elefantes”, que descrivia el teòric de les Espanyes real i oficial. I va trontollar, de valent, dimarts passat, quan la veu de la PAH va sacsejar la soporífera comissió d’Economia. Referint-se a un representant de la banca i exhortant els il·lustres diputats, Colau va dir: “Aquest senyor és un criminal, i com a tal l’haurien de tractar vostès. No és un expert. Els representants de les entitats financeres han causat aquest problema. Són aquesta mateixa gent la que ha causat el problema, la que ha arruïnat tota l’economia d’aquest país, i a aquesta gent vostès la segueixen tractant d’experts”.

Moltes informacions es van quedar en l’anècdota de la contundència del to. Però l’asseveració és molt més. Colau portava a un parlament “que se obstina en prolongar los gestos de una edad fenecida” la veu del país (aquí és indiferent quin; el de la gent que pateix) real. La veu del sentit comú de tants i tants ciutadans. I ja se sap: el sentit comú és el menys comú dels sentits, i no ha de ser sempre el mateix. El precipici que separa el sentit comú de la majoria d’electes a les cambres espanyoles i el dels seus electors es va fer visible amb la intervenció de Colau.

‘La Pasionaria del segle XXI’: seria molt poc acurat forjar aquest eslògan per referir-nos a qui subratlla sempre que és una membre més d’un moviment amplíssim. El segle XXI ja no és època de cabdillatges, sinó d’assemblees; no és temps d’organitzacions verticals, sinó horitzontals. Després de la lògica de la representació, toca explorar la lògica de la participació. Són temps diferents. Però sí que hi ha certa continuïtat en el record d’un ideal de solidaritat i de justícia social. Els néts d’aquells que van perdre la Guerra dita Civil (i que en fan memòria) han arribat. Els avis van entrar al Congrés per tornar-se de marbre. Els néts, per sacsejar-lo, esperem.

Advertisements