…i ja han fet prou, les CUP

Resulta que no es deixaven domesticar per quatre simpàtiques alabances el dia de la investidura. No, no es deixen passar fàcilment el rodet per sobre, aquests de les CUP: no s’han adherit a la declaració de sobirania de CiU, ERC i ICV. I per tant, d’on abans plovien floretes ara cauen punyals. Quintacolumnistes. Immadurs. Inclús “freaks”, els han arribat a dir. I, amb tot, trobo que ja ha cedit prou, les CUP, en l’elaboració d’aquest text. Massa i tot, trobo.

Que la propaganda i la grandiloqüència no ens confongui: ni transcendent, ni històrica, ni decisiva. Aquesta declaració banal (afirma una cosa òbvia: que un ens que vol decidir és sobirà; i ho afirma sobre un ens que ho clama des de fa anys, que té dret a decidir) no és més que un divertimento més dels molts amb els quals s’entreté el parlament autonòmic principatí mentre la història passa de llarg per la cambra catalana. Potser sotraga una mica més el sistema de partits català, en clau interna, però no tindrà cap efecte a la relació de la Comunitat Autònoma amb l’Estat, que és el que interessa sotragar als independentistes.

Declaració per recuperar el control

Com a molt, com assenyalava en un article Guillem Martínez, l’enèsima declaració de la voluntat d’ésser de Catalunya només tindrà una incidència històrica: facilitar que els partits que han sostingut el règim autonòmic monopolitzin i dominin un moviment que amenaçava amb desbordar-los i, tot desmobilitzant el carrer, i canalitzar cap al parlament una energia transformadora que per ara havia nascut i es desenvolupava fora, en consultes populars, assemblees i manifestacions.

L’extenuant roda de gesticulacions de la província

És possible que alguns impulsors de la declaració, sobretot per la dreta, siguin conscients d’aquest potencial de la maniobra, que per a ells és virtut. Però no dubto que la bona voluntat també hagi fet que molts d’altres, especialment des de l’esquerra, hagin considerat oportú dedicar els primers esforços de la legislatura (mentre continua el patiment de les víctimes de la crisi i els mercats segueixen marcant el ritme de l’austeritat sagnant) a embrancar-se en el debat sobre l’essència del subjecte polític i la naturalesa de la sobirania. Un debat que té poc a envejar a les disputes escolàstiques sobre el sexe dels àngels, però que, si es condueix al parlament, adquireix cert punt ridícul. La independència de ben segur que no s’aconsegueix així.

I perquè s’entreté d’aquesta forma tan naif, el Parlament? Doncs perquè és provincià: té ben poc a decidir. La sobirania, no ens enganyem, no és a la Ciutadella. Amb prou feines és a un congrés espanyol que malda per tenir quelcom a dir entre els mercats financers que reclamen i la UE que mandata. I, per tant, per fer veure que els catalans ens autogovernem abastament, cal encetar grandiloqüents gesticulacions. El debat sobre la declaració de sobirania és el darrer capítol d’una sèrie que, de tant coneguda, extenua.

Sempre és igual, la roda político-mediàtica. Els caps de setmana polítics de tots els partits divaguen en endiumenjades pàgines de diaris sobre alguna proposta a aprovar a la cambra. Els dilluns comença la guerra de posicions després de les executives. Els dimarts, al faristol, continua el joc de declaracions i contradeclaracions: Coma amunt, coma avall; titular aquí, titular allà. Els dimecres són el gran dia. Entre catifes vermelles i marmòries columnes s’aprova (o no) el text solemne. I a pensar què de nou ens inventem el proper cap de setmana. I tal dia farà un any. A inventar joguines, mentre la història passa de llarg per la província que, això sí, viu entretinguda.

Primera oportunitat perduda

Una força que, a banda de l’independentisme de tots els Països Catalans i de la transformació social, també fa bandera de la profunda renovació democràtica tenia una oportunitat perfecta per encetar la legislatura denunciant tant l’intent de la classe política de monopolitzar un debat que la desbordava com aquesta roda eterna i estèril en què cau la subjugada política catalana. La millor forma de defensar la sobirania del poble de Catalunya, ara, és posar en evidència la poca capacitat de decisió que té i també les maniobres que ens impedeixen percebre aquesta mancança amb nitidesa. Però l’han desaprofitat.

Em va sobtar el primer cop que vaig llegir un text convocant a la “conferència de Quim Arrufat per valorar l’actualitat política”, dimarts a les quatre de la tarda al Parlament. Les CUP als faristols: Enlloc de posar-la en evidència, el grup revelació de la temporada entrava en aquesta roda. I a fons, ha entrat: ha participat en la negociació de la declaració de sobirania com un partit clàssic més. El seu posicionament final, de fet, és resultat no d’una crítica a les deliberacions, sinó de com han anat aquestes. Era fàcil deixar aquestes negociacions en evidència, però les CUP no ho han fet, constato amb certa decepció: han segut a la taula on es negociava amb fum. I ara, a sobre, reben. Cornuts i pagar el beure.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s