Bandes. I els seus adjectius

Un grup de cap-rapats es fotografia a la plaça Castella, al Raval, després d'agredir un menor de 14 anys.
Una banda espanyola. Font: Facebook

Ens preocupen les bandes juvenils de carrer. Molt, ens preocupen. Hi dediquem informacions a quatre i cinc columnes en diaris que, a vegades, obren amb elles. Si un noi amb gorra torçada, pantalons caiguts, pell morena i accent llatinoamericà desenfunda una navalla en algun parc del nord de l’Hospitalet podem estar segurs que correran rius de tinta i de paraules en diaris i tertúlies més blanques, més velles, més formades i més cèntriques a Barcelona. No cal esperar que la policia contrasti si el noi estava simplement emprenyat o si forma part d’una banda: ho donem per fet. És llatí. És de perifèria.

Sí que està demostrat que va ser una banda juvenil de carrer la que va actuar violentament el set de gener passat a Barcelona. Un infant de 14 anys anava en patinet quan va ser assaltat a ple dia per una colla amb els elements d’un grup d’aquesta mena: els símbols a la roba i l’aparença dels seus joves integrants feien referència a un marc conceptual que els aglutina i que referma la seva identitat, però que alhora els predisposa a l’exercici de la violència.

L’agressió no va succeir al parc de la Marquesa de l’Hospitalet, sinó al cor de Barcelona: a cavall entre els barris de Sant Antoni i el Raval. Una localització que agreuja el succés segons els criteris del sistema mediàtic nostrat: Si les bandes ens preocupen, també ens preocupa tot allò que passa a l’espai públic, i especialment al Raval. Qualsevol taca en aquells carrers que visiten turistes d’arreu del món, ja sigui un d’aquests turistes sense samarreta, algun jove bevent o algun sense sostre dormint, desferma l’alarma, la preocupació, la indignació en aquelles redaccions, estudis de ràdio i platons televisius que fan d’apòstols de la ideologia del civisme.

Un estrany silenci

Així doncs, una banda juvenil sembrant la inseguretat als carrers del Raval té els ingredients bàsics que ha de tenir un succés a Barcelona per aparèixer amb pes en qualsevol agenda informativa local i condicionar el debat polític a la capital durant dies. Però, sorpresa, el silenci i la manca de claredat envolta els fets setmana i mitja després: una consulta a l’observatori Mugak de diversitat als mitjans revela que alguns digitals van reproduir una nota d’Efe (que, lluny del terreny, es limitava a reproduir comunicats: un dels Mossos, als quals la nota donava el titular; i un d’unes joventuts polítiques). El País va enviar alguna reportera sobre el terreny que va elaborar una peça curta bastant semblant a la nota d’agència. I poca cosa més. Perd credibilitat, doncs, el criteri segons el qual les bandes ens preocupen, i l’espai públic, també.

Rar fenomen, però es pot explicar observant atentament la naturalesa de la banda del Raval. Hi ha un ‘fet diferencial’: els agressors del passatge de Sant Antoni no eren fills de nouvinguts llatinoamericans. No era, permeteu-me usar un terme inacceptable de forma provocativa, una banda llatina, sinó una banda espanyola. No refermaven la seva identitat recorrent a un ideari dels ‘Latin Kings’, ‘Maras’ o ‘Ñetas’ americans, sinó al dels skins feixistes europeus. La seva víctima era d’origen hindú. La poca atenció per aquest cas, doncs, es pot explicar si entenem que el que ens preocupa no és el mot bandes sinó el seu adjectiu més suat: llatines (adjectiu suat i inexacte, perquè no tots els membres d’aquests grups són llatins; i més estigmatitzador, perquè no tots els llatins són membres d’aquests grups). Seguríssim que no en som conscients, precisament per això cal fer-ho notar: preocupar-nos per aquest adjectiu més que pels seu subjecte és patir un biaix racista.

El biaix racista: el veritable perill

I cal recordar que hi ha quelcom més letal que el racisme: és aquest biaix racista alhora d’observar i interpretar la realitat. Contra el racisme es pot lluitar… si som capaços d’identificar-lo. Si no, grups racistes poden anar creixent, intensificant les seves agressions, en el camp de cultiu que els és més favorable: el de la indiferència i, per tant, la impunitat. Per ara no ha transcendit cap actuació policial contra la banda juvenil que va actuar al Raval, malgrat que els Mossos tenen perfectament identificats els seus membres.

No estic fent alarmisme gratuït. D’exemples de com de nociva és la ceguesa enfront del racisme n’hi ha a cabassos. En moltes societats occidentals trobarem casos de com petits grupuscles ultradretans que van començar fent malifetes van anar endinsant-se en la violència aprofitant la indiferència de la societat mainstream. Alguns, fins a arribar a cometre greus atemptats o sèries d’assassinats que han costat la vida a centenars de persones. Els skins del Raval són encara adolescents o adults molt joves. Formen una banda juvenil ingènua i covarda (i en molts elements també ridícula, per ignorant de la història i d’allò que va ser el nazisme) que està molt lluny d’aquests nivells de violència. Fem-los un favor: adonem-nos que pateixen el virus del racisme. Parlem-ne. I segurament trobarem la forma de vacunar-los.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s