Salonfähig. Sobre espanyolisme, el PP i la ultradreta

Salonfähig” és una paraula alemanya de traducció complicada. Literalment significa “capaç de saló”; i s’usa en un sentit figurat per esmentar aquell que ha aconseguit ser “presentable”; ser admès com a actor participant en els salons on el poder pren les decisions o que manté un discurs que influeix en aquests salons.

Un debat recurrent en la historiografia alemanya que s’ocupa d’investigar el nacionalsocialisme versa sobre quan aquest moviment ultradretà esdevingué “salonfähig”: sobre quan Hitler passà de ser un politicastre amb antecedents per haver intentat un cop d’Estat fracassat estrepitosament que liderava un estrambòtic grupuscle, l’NSDAP, a ser un actor a tenir en compte en l’esdevenir de la República de Weimar i un ferm candidat a canceller. En aquest debat, una data sempre sol sobresortir com aquella en què Hitler va obtenir la clau del saló: la segona meitat del 1929.

L’accés de Hitler als mass media

En aquella època un dels assumptes de debat candent a Alemanya era el pagament de les reparacions a altres països afectats per la Primera Guerra Mundial.El govern del canceller socialdemòcrata Hermann Müller i especialment el ministre d’Afers Exteriors, el lliberal Gustav Stresemann, van acordar amb la comunitat internacional el mode de pagament de les reparacions segons un pla que van batejar pla Young. La dreta més conservadora alemanya aglutinada entorn de la DNVU, que havia patit una derrota perdent 30 escons i quedant amb 73 en les darreres eleccions al Reichstag del 1928, va veure enseguida un tema per fer d’agitació.

El flamant cap de la DNVU, l’industrial Alfred Hugenberg, va promoure un plebiscit per tombar el pla Young. Però per guanyar un plebiscit cal agitar masses al carrer, i això no era cosa de conservadors benestants com Hugenberg, avesats a la feina de despatxos. Per això, i malgrat que la animadversió entre els dos grups no era dissimulada, entre els polítics reaccionaris que va convidar a sumar-se a la convocatòria hi havia el líder d’aquell grupuscle amb tan sols 12 diputats al Reichstag (a les darreres eleccions n’havia perdut dos) que, si havia destacat per alguna cosa, era per l’agitació: Adolf Hitler.

La iniciativa no va tenir gens d’èxit i no va tombar el pla Young ni de lluny. Però Hitler havia esdevingut salonfähig. No només per ser un dels organitzadors d’una protesta que va implicar gran part de la dreta alemanya. També accedint a una arma poderosíssima: els mitjans de comunicació. Hugenberg era un magnat de la premsa que el 1916 havia comprat la potent editorial Scherl, tenia desenes de diaris, i des del 1927 controlava la Ufa, la gran productora de cinema alemanya dels anys vint, els de l’expressionisme. Aquesta maquinària mediàtica va donar una àmplia cobertura als promotors del plebiscit, i entre ells a Adolf Hitler.

El salt estava fet: a les següents eleccions, el 1930, els diputats nacionalsocialistes al Reichstag van passar de ser una dotzena a ser 107. Pocs anys després Hitler esdevindria canceller i Hugenberg ministre d’Economia del seu primer gabinet. Ell va durar poc, però la seva maquinària mediàtica va ser una potent arma propagandística que va passar a mans del règim, i especialment de Goebbels.

L’abraçada de l’ós

Els historiadors debaten sobre la importància d’aquests fets en la conversió de Hitler en un actor influent a Weimar, com debaten sobre la naturalesa teòrica del feixisme i el nazisme. Aquests moviments són una continuació radicalitzada del capitalisme? O, al contrari, una negació totalitària de la democràcia liberal equiparable a l’stalinisme? Sense entrar en aquest extens camp, està clar que, revisant l’ascens de qualsevol feixisme, sempre apareix un moment clau en què una burgesia espantada, a la defensiva, fa un abraçada de l’ós amb els ultres. Els entreguen la clau del saló. I els acaben entrant a casa. Bernardo Bertolucci va plasmar molt bé aquesta abraçada clau en el seu monumental Novecento en l’escena que podeu veure més amunt.

Del 12-O al 6-D

La recordo un cop i un altre cada cop que miro aquesta foto d’Alícia Sánchez-Camacho el 12 d’octubre a la plaça de Catalunya, manifestant-se sense problema en una concentració que, de passada, també va donar a Josep Anglada la clau no del saló, però sí com a mínim del rebedor: es va poder permetre el primer bany de masses al cor de Barcelona amb la cúpula de PxC. I per la porta del darrera van entrar, també amb clau i sense necessitat de forçar la porta, els cadells neofeixistes del Casal Tramuntana, membres d’un corrent jove i trencador que està aconseguint el que semblava que mai aconseguiria la ultradreta postfranquista: deixar a l’armari la parafernàlia falangista més tronada i aparèixer de forma atractiva al jovent desencantat per la crisi.

Aquell 12-O l’extrema dreta recuperava, aprofitant-se d’espanyolistes que segurament anaven de bona fe, una data clau en el seu imaginari. Aquest 6-D fan un pas més: la plataforma convocant, D’Espanya i catalans, no es dóna per assabentada (també evita rebutjar la seva presència), però PxC ha anunciat la seva intenció de tornar a acudir a la manifestació del dia de la Constitució. Paradoxal: la carta magna ja només és defensava per la burgesia conservadora… de la mà de l’extrema dreta. Quan passa això, definitivament, el text constitucional està superat.

Conservadors i ultres no són el mateix. Ni s’abracen. Però reincideixen en la seva aproximació. Cal fer, doncs, memòria. Perquè no deixin cap clau més als convidats indesitjats que malden per arrapapar-se al saló.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s