La frescor de l’aigua i la vergonya de dur un passaport espanyol

Avui han començat a arribar a l’aeroport del Prat els 520 infants sahrauís que, un any més, passaran dos mesos amb famílies d’acollida catalanes. Un any més, he anat a veure com els rebien a l’IES Ribera Baixa del Prat. I un any més, n’he sortit impressionat. Recupero un text que vaig escriure el 2008. Trobo que és important recordar la ‘xapussa espanyola’ de la qual són víctimes aquests nens, tot just ara que l’orgull patri reviscola amb motiu futbolístic, com fa quatre anys. I, com fa quatre anys, i deu, i vint, i així fins a 37, tampoc ha canviat la situació dels sahrauís…

Mireu els ulls de la nena. Guaita com serveixen un got d’aigua amb expressió atònita, impressionada. A prop seu, uns nens juguen en una font, hi beuen, es mullen la cara amb líquid escàs. Com volen estalviar en extrem, com si hagués de deixar de rajar. Sembla que això de l’aigua és nou per la nena. I la seva abundància sí que ho és: D’on ella ve, és un bé encara més escàs: el desert. Des d’allà havia vingut quan ahir al matí va arribar a l’IES Ribera Baixa del Prat. Venia d’un campaments de refugiats saharauis al desert argelí, a Tinduf, a passar les vacances de juliol i agost amb una família catalana. Com 726 nens que estan arribant al nostre país en tres tongades aquestes matinades. A ells els dedico aquest post. A la seva curiositat, la seva energia. Va ser impressionant veure’ls arribar.

Veient-los arribar, carregats sense saber-ho de l’orgull d’un poble que duu dècades fent resistir la seva infraestructura com a Estat i com a societat en el desert, vaig tornar a sentir allò que vaig sentir a Aluche, davant del CIE: La vergonya de dur un passaport espanyol a la butxaca. I si davant del CIE podia compartir la vergonya amb qualsevol ciutadà europeu, ara puc dir que aquesta vergonya, com molts dels orgulls “patris” que proclama tant aquests dies l’espanyolisme renascut, és ben exclusiu del nostre Estat.

Va ser ell qui es va aprofitar durant anys del fosfat del subsòl de Saguía el Hamra i de Río de Oro. El mateix Estat que els va abandonar a la seva sort, o pitjor, a les mans d’un tirà quan el tirà nostre agonitzava. El mateix que se’n desentén cada dia més, ara que ens hem convertit en democràcia, en europeus i en nous rics d’Occident. L’únic Estat europeu, en fi, que ostenta el fracàs clamorós que una de les úniques colònies que va aconseguir tenir durant el segon imperialisme sigui l’únic territori al món que no ha superat el trauma de la independència, en una època, el segle XXI, a on el colonialisme o el postcolonialisme són ja història de fa anys i el Consell d’Administració Fiduciària de l’ONU ha estat reciclat després de la independència del Timor. La xapussa espanyola en la seva màxima expressió.

I davant d’aquesta xapussa, la República Àrab Saharaui Democràtica, o la proesa de mantenir un Estat enmig del desert. Parlant amb els  delegats del Polisario al nostre país s’admira com han aconseguit mantenir un Estat en camps de refugiats dispersos en el desert per a servir la gent. Escoltant-los explicar, per exemple, que tota la seva canalla està escolaritzada. O sentint-los dir com fan mans i mànigues per assegurar assistència mèdica. O, senzillament, veient l’esforç que fan per fletar avions i enviar milers dels seus nens a passar les vacances a Europa, a un clima més suau.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s