14 quilòmetres (sobre una Syriza catalana)

Els partits, a vegades, cal copsar-los com si fossin equips de futbol. No com agrupacions de ciutadans racionals amb interessos comuns formulats, sinó com depositaris d’un món simbòlic que atorguen un sentit transcendent a la militància o l’adhesió. Això recordo que m’explicava quan cursava Ciències Polítiques una professora, una alemanya experta en Xile, a la classe sobre els processos de democratització al ‘Cono Sur’ llatinoamericà. La investigadora ens volia fer entendre, a nosaltres, europeus educats en la teoria dels cleavages de Lipset i Rokkan, que moviments (i ressalto la paraula moviments) com el peronisme, per posar l’exemple més palmari, desborden la concepció europea de partit.

Darrerament penso sovint en això que deia aquella professora, ara que es parla tant de la ‘Syriza catalana’. L’èxit de la formació grega en esdevenir la segona força en el sistema hel·lènic de partits ha estimulat a casa nostra una fantasia de la qual ja parlaven abans alguns col·lectius, com la Nova Esquerra Independentista: seria possible, en hores baixes d’una socialdemocràcia derrotada i desnortada, agrupar les forces a la seva esquerra per mirar d’oferir una alternativa capaç de competir amb la dreta a casa nostra? El debat interessa: Des que Roger Palà va rellançar-lo, alguns col·lectius han examinat possibles obstacles i catalitzadors d’aquesta formació des d’un vessant analític mentre que altres veus, des d’un vessant normatiu, han mirat de fomentar la seva creació, començant pel nou coordinador d’EUiA, Joan Josep Nuet.

De Bellvitge a Molins

Doncs bé, en aquest debat sobre possibles obstacles a la Syriza catalana, crec que identifiquem una de les principals pedres en el camí si recordem que, també a casa nostra, els partits tenen quelcom d’equip de futbol. Per explicar-me, deixeu-me narrar una tarda de feina que vaig tenir fa poc. La vaig començar al barri hospitalenc de Bellvitge, visitant els avis que s’han tancat durant sis mesos en un CAP per protestar contra les retallades en salut. Allà vaig entrevistar el president electe de l’AVV de la zona, un emblema del moviment veïnal, immigrant de Lleó, extreballador de la SEAT, lluitador obrer al tardofranquisme. Després vaig recórrer 14 quilòmetres, fins a la propera Molins de Rei: allà el jove acadèmic Albert Botran, regidor de la CUP membre del seu secretariat nacional, presentava el llibre on mira de vestir amb una certa memòria històrica aquesta jove formació. Un llibre, per cert, que ressalta en el seu capítol final la “coincidència” de la CUP amb ERC o ICV-EUiA “en moltes reivindicacions”.

Segurament els avis al CAP i molts oients de Botran, si parlessin, coincidirien en algunes diagnosis sobre la situació actual, econòmica i social, del país. Si parlessin. Però no ho faran: la distància generacional, de formació i socioeconòmica és considerable. I això fa que habitin marcs conceptuals molt més allunyats que els 14 km que separen al mapa Bellvitge, un bastió on el PSC va recollir el 42% dels vots en les hores baixes de les darreres eleccions espanyoles, i Molins, una vila on l’exalcalde d’ICV es declarava independentista, CiU va guanyar les darreres municipals i la CUP lidera l’oposició. Són d’equips diferents.

ICV i ERC, el pes de la tradició

És aquesta distància mental la que hauria de superar una eventual Syriza catalana. I per això és adient recordar que els partits, també a Europa, no només són expressions d’uns cleavages explicables de forma racional, sinó també portadors d’un món simbòlic que els defineix. Això és especialment encertat en el cas d’ERC i ICV, que no són, com el PSC, un instrument creat de bell nou a la Transició sense gaire història i sostingut per la seva integració al cor del sistema de partits de la restauració borbònica, sinó que encarnen les dues branques que han sobreviscut al franquisme, fins els nostres dies, de la rica i plural esquerra catalana i catalanista que va anar cristalitzant durant dècades a la Catalunya contemporània, des del segle XIX fins al cataclisme de la Guerra Civil, en els processos que ens explicà Josep Termes.

En efecte, ERC i l’antecedent d’ICV, el PSUC, es van fundar poc abans i a les darreries del període republicà (el PSUC, curiosament, en un procés que podria servir com a antecedent d’una Syriza catalana, com a agrupació de diverses formacions d’esquerra en un moment de crisi política) i des de llavors han encarnat aquestes dues branques. Els marcs conceptuals i les memòries dels militants, simpatitzants i alguns votants d’aquestes formacions arrelen en unes plaques tectòniques que es mouen només lentament, i sobre les quals succeeix la política puntual, diària. Voler-los apropar és una feina, doncs, gairebé geològica: mira d’incidir en la longue durée de la nostra història política.

Un exemple: Us imagineu un acte de final de campanya d’una Syriza catalana? Hauria de fer equilibris entre les referències a la tasca fundadora del president Macià, la insurgència del president Companys, la lluita antifranquista de Gregori López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, entre d’altres. I, si la formació hipotètica aconseguís incloure la CUP, caldria afegir-hi alguna referència a Manuel Viusà, per posar un exemple.

Fer aquests equilibris saltant entre aquestes memòries històriques, aquests móns conceptuals, i tenir èxit, no és gens fàcil. Ara, si hom aconsegueix elaborar un discurs plausible amb tots aquests ingredients tan divergents, el potencial i l’atractiu entre molts catalans del resultat és immens.

PS: Syriza catalana o CiU a l’esquerra?

(Hem parlat aquí dels obstacles que haurien de superar els defensors de la creació d’una Syriza catalana, però el debat també hauria d’aclarir el seu objecte: a què ens referim amb aquest terme? Crec que està tan vagament definit que a vegades el terme acaba sent una fórmula buida i mal usada. Trobo que és el que succeïa aquest dissabte a l’Ara, quan hom feia referència als intents dels sectors crítics del PSC d’apropar-se a ERC i ICV. El tret definitori de Syriza és que se situa clarament a l’esquerra de la socialdemocràcia, i formula una crítica a un sistema polític i econòmic que els socialistes han contribuït a mantenir. Els resultats a Grècia, on Syriza apareix enfrontada al bloc ND-PASOK, bé que ho deixen clar. Per tant, crec que anomenar ‘Syriza catalana’ a una unió de PSC, ICV i ERC és fallar el tret. En aquest cas, com encertadament suggeria Ferran Casas en aquella edició de l’Ara, potser seria encertat parlar d’una CiU a l’esquerra, que és una cosa diferent. I feta aquesta apreciació, el debat encara té pendent esbrinar en què consistiria aquesta Syriza.)

Anuncis

Hi ha 2 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s