Empresaris lligats a CiU busquen explotar els terrenys d’Eurovegas des del 1986

(Informació publicada a la Directa, núm. 263, corresponent a la setmana del 29/02/2012 al 06/03/2012. La Directa és un mitjà multiplataforma “horitzontal, assembleari, autogestionat i descentralitzat al territori” que entén “la comunicació com una eina de transformació social” i “vol ser una eina comunicativa per a visualitzar les pràctiques dels moviments socials, i aquells projectes polítics, socials i culturals que plantegen un model alternatiu a l’actual” “a través d’un periodisme seriós i de qualitat. Us hi podeu subscriure aquí)

“Tres grups inversors s’interessen pel parc aquàtic de Viladecans”, anunciava la Vanguardia del 10 d’octubre del 1986. El diari del grup Godó explicava els plans de la dissolta Corporació Metropolitana per fer, al costat de les llacunes del Remolar i Filipines (una de les zones humides més importants dels Països Catalans) un parc de 39 hectàrees que preveia atreure 7.000 persones al dia. Finalment, tot resultà fum: malgrat l’interès pregonat per la Vanguardia, cap dels suposats inversors es van presentar als dos concursos públics per adjudicar el parc que es van convocar.

Fou el primer capítol d’una història que ha viscut el seu últim episodi aquest febrer, quan el magnat nord-americà Sheldon Adelson ha visitat Barcelona per entrevistar-se amb Artur Mas i membres del seu govern i parlar de la possibilitat d’instal·lar un macrocomplex privat dedicat al joc. Els principals diaris catalans han especulat sobre quins terrenys hauria ofert l’executiu al magnat, i uns apareixen com a favorits: els del sud de Viladecans i l’oest de les reserves del Remolar-Filipines.

Allà el Pla General Metropolità reserva unes 240 hectàrees a equipaments des del 1976, quan el Delta del Llobregat era lluny de ser vist com una reserva natural que calia protegir. Eurovegas és el darrer i el Barça Parc el més conegut entre els capítols de la llarga història d’especulació de l’elit empresarial catalana amb aquesta zona, un dels darrers paratges naturals verges de l’àrea metropolitana, sempre amb el mateix rerefons: l’interès d’homes de negocis en treure partit del desenvolupament de complexos de lleure en una zona on ara pinedes, erms, canals i platges conformen un paisatge únic al Principat.

Els pioners en aquestes especulacions foren una colla d’empresaris que s’aplegaven al Reial Club de Golf, instal·lat al Prat durant el franquisme, el 1955. El 13 d’octubre de 1988 les famílies Díaz-Varela (a través del seu holding Indukern, del qual fou conseller entre el 1999 i el 2004 Macià Alavedra, imputat al cas Pretòria), Suqué i Cardoner constituïen la firma ‘Golf de Viladecans, S.A.’, i començaven a comprar després terrenys a l’entorn de les llacunes del Remolar i Filipines. Cal recordar que Artur Suqué, expresident de Casinos de Catalunya, estava al front d’Inverama, el hòlding que agrupa els casinos de Catalunya, i Luditec, la societat que s’adjudicà les loteries de la Generalitat. Suqué va ser condemnat el 1989 pel ‘cas Casinos’ de finançament irregular de CiU.

De nou era la Vanguardia l’encarregada d’anunciar, el 1991, una inversió milionària, de 3.000 milions de pessetes (uns 18 milions d’euros), per construir-hi un camp de golf que havia d’estar llest el 2001. Els empresaris, però, van entrebancar amb la protecció de la natura: el 1992, la Generalitat els expropiava 58 hectàrees per protegir l’entorn del Remolar-Filipines.

Amb la indemnització que van rebre van comprar altres finques i el 1997 tornaven a la càrrega: van signar un conveni amb l’Ajuntament de Viladecans que preveia, de nou, un camp de golf de 60 hectàrees, hotels i un palau de congressos. El projecte, curiosament, arribava després de rebre la llum verda d’una sentència del TSJC que va lamentar el llavors conseller de Política Territorial Artur Mas: El Govern que integrava Mas havia mirat d’impedir el pla per no entrebancar una possible ampliació de l’aeroport cap a aquella zona.

L’acord estrenava una connivència entre l’administració i els promotors privats que s’ha repetit amb el Barça Parc: com que els terrenys de Golf de Viladecans eren protegits, la firma es comprometia a cedir-los a canvi que l’Ajuntament expropiés 50 finques a la zona no protegida per erigir-hi el complex, que després cediria durant 50 anys als empresaris. Golf de Viladecans pagaria les indemnitzacions fetes per l’administració.

Una sèrie de sentències van anul·lar a inicis de la dècada dels 2000 aquests plans: el TSJC va declarar “discriminatori i arbitrari” l’acord entre l’administració i l’empresa privada: lligat pel conveni, el consistori havia adjudicat a dit la concessió del complex a Golf de Viladecans malgrat la necessitat de fer un concurs obert. El projecte també va comportar l’admissió d’una querella contra el llavors alcalde, Jaume Monfort (PSC), a qui tres dels propietaris que havien de ser expropiats acusaven de “pressions i amenaces”.

I va acabar amb un consistori i una firma empantanegades: l’Ajuntament té 15 parcel·les expropiades amb les quals no sabia què fer. I Golf de Viladecans no va recuperar 1,7 milions d’euros dels 4,1 que pagà per les expropiacions, ni va pagar entre el 2001 i el 2007 117.854,67 euros en concepte d’IBI per les seves propietats al municipi de Viladecans, segons la seva memòria del 2008.

És llavors que aparegué Joan Laporta. Sota la seva presidència el Futbol Club Barcelona, que des de la presidència d’Agustí Montal ja té 34 hectàrees al sud de Viladecans, va comprar el maig del 2008 els terrenys de la firma promotora del golf per 18,4 milions d’euros en una operació que ha aixecat sospites: l’exdirectiu de l’entitat Luis de Val considerava el preu desorbitat. “Aquesta és una operació molt fosca en la que algú ha fet el negoci de la seva vida”, va dir de Val. En plena operació de compra-venda, a més, el grup Indukern de la família Díaz-Varela va passar de tenir el 23 al 59% de les accions de la firma venedora, tal i com va revelar la Directa (num.187).

Un cop aconseguits els terrenys, el Barça va tornar a signar un conveni amb el consistori, el juliol del 2009: el nou propietari, el club, es comprometia, un cop més, a cedir les 27,85 hectàrees protegides a canvi que l’Ajuntament impulsés la requalificació al sòl no protegit per fer-hi complexos esportius i hotelers.

També aquest quart projecte per explotar el paratge verge acabà entre plets: el successor de Laporta a la presidència del Barça, Sandro Rosell, va calcular que els terrenys només costaven tres milions i que comprant-los per 18 el club n’havia perdut 15, i va engreixar amb aquest càlcul l’acció civil de responsabilitat presentada contra la junta de Laporta.

Fins aquí havia arribat fins ara la història d’especulació amb els centenars d’hectàrees per explotar al sud de Viladecans protagonitzada per representants distingits de l’empresariat català. Ara és un magnat nord-americà el que s’ha fixat en una zona que, en aventures anteriors, s’ha demostrat que és pantanosa.

Advertisements

Hi ha 2 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s