De casinos i màfies: La salvatge reserva dels indis potablava

Sovint penso que la cosa més semblant a la condició de pratenc deu ser la condició d’indi americà. Dubto que hi hagi un poble als Països Catalans amb més capacitat per identificar-se amb l’últim mohicà: som molts els habitants del Prat que hem sentit nostàlgia en veure com les excavadores esventraven els paisatges naturals, deltaics, de la nostra infància. Quants pratencs no hem volgut emular el cap indi Seattle i enviar una carta al gran cabdill de la tribu dels barcelonins en veure com desviaven del nostre riu Llobregat, o com l’ampliació del port o de l’aeroport arrasava camps de carxofes?

Port, aeroport, TGV, centre direccional, estació intermodal, carreteres, vies… aquesta llista de mai acabar fa l’efecte que a la plaça de Sant Jaume miren el Delta del Llobregat com els pioners blancs miraven el mid-west nord-americà al segle XIX: com una gran franja en blanc al mapa, per descobrir i colonitzar. Malgrat els esforços de les administracions locals en aconseguir el seu Yellowstone particular, a Barcelona no s’han adonat que allò que els surt en blanc al mapa al seu sud-oest no són fabulosos terrenys per requalificar, sinó la segona zona humida més important de Catalunya i una de les més importants de la Mediterrània, així com una de les zones d’agricultura periurbana més aconseguides d’Europa.

Els casinos indis

Ara sembla que l’home blanc de Barcelona està decidit a aconseguir que la tribu dels potablava gaudeixi, per fi, de tots els avantatges del progrés dels quals gaudeixen la resta de tribus índies, dels sioux als cheyennes. És sabut que els magnànims Estats Units d’Amèrica van acabar concedint reserves als indis on aquests poguessin subsistir segons les seves formes de vida pròpia. I que, eixerits, els indis van aprofitar aquests privilegis legals que gaudien a les seves reserves per construir-hi casinos.

Recordo que l’any 2000 vaig visitar-ne un a Massachussetts. Era un macrocomplex amb sales de joc, hotels i, perquè no fos dit, també amb un museu dedicat a la història de les ‘nacions americanes’ (les tribus índies) que una d’elles havia erigit enmig un dels característics boscos d’aurons rogencs de Nova Anglaterra. Com a tants altres indrets dels EUA, havien aprofitat que ells podien triar les seves lleis a la seva reserva per fer una legislació molt més permissiva amb el joc que la de l’Estat de Massachussets. I així, l’home blanc dels pobles dels voltants podia acudir tot cofoi a gastar-se els calers als casinos indis.

La pensada la va tenir la tribu dels Seminola, que el 1979 van obrir un bingo a la seva reserva de Florida. L’Estat el va voler clausurar, i va començar una sèrie de batalles judicials. Van acabar el 1988, quan el Congrés va aprovar la Indian Gaming Regulatory Act que regula els casinos indis. La National Indian Gaming Commission (NIGC) s’encarrega de vetllar perquè part dels beneficis de l’activitat reverteixin en les tribus, i la National Indian Gaming Association s’encarrega de defensar els interessos d’un sector que ara té 425 complexos en 28 estats amb 628.000 llocs de treball i que el 2009 va tenir uns beneficis de 26.500 milions de dòlars, segons la NIGC.

El Delta del Llobregat, zona de lleure

Ara el govern de l’home blanc català, integrat per grans cabdills molt aficionats a comparar-se amb l’home blanc americà, vol importar la idea i fer un macrocasino a la reserva dels potablava. Però, ves per on, el cabdill d’aquesta tribu pratenca, Lluís Tejedor, s’emmiralla més en el cap Seattle que en els Seminola: és ecosocialista. I rebutja de ple l’oferta perquè tem que un casino suposaria apostar per un model basat en la prostitució, les drogues i l’addicció al joc.

Sembla una declaració escandalosa i demagògica. Però és molt realista. En Francesc Xavier Mena, àvid per aconseguir un complex que permetria crear centenars, milers, desenes de milers, centenars de milers llocs de treball altíssimament qualificats (per ser crupier es necessiten com a mínim quatre màsters i un doctorat), oblida que el Delta del Llobregat ja coneix de fa temps el joc, les drogues i la prostitució: a banda de ser un territori en blanc per construir-hi als ulls dels barcelonins, les platges i les pinedes que s’estenen des del Llobregat fins al Garraf ha estat concebuts des de la capital catalana també com el gran espai d’esbarjo com a mínim des del pla Macià dels anys trenta, quan les autoritats republicanes pretenien erigir a Gavà la ciutat de vacances per als obrers.

Des de llavors la capital catalana s’ha esbargit a l’ombra dels pins deltaics amb activitats per a tots els gustos i condicions: barbacoes estivals a Llevant-Mar per a les classes populars, jocs de Golf al Prat per a les més refinades; festes de la rosa a Gavà per als socialistes; caps de setmana als càmpings Cala Gogó o Toro Bravo per als ‘dominguers’…

De la mà del lleure els pelotazos…

Val a dir, per cert, que la intenció d’aconseguir grans beneficis gràcies a la construcció de complexos d’oci en aquesta zona de lleure no és una idea innovadora del conseller d’Empresa. Ja als anys vuitanta una sèrie d’empresaris, entre ells Macià Alavedra, van comprar uns terrenys que més tard van ser expropiats per la Generalitat amb la intenció de fer un golf a Viladecans. I fa pocs anys Joan Laporta va projectar un Barça Parc al mateix indret que Sandro Rosell ha abandonat: En aquells terrenys més val plantar-hi carxofes, va arribar a declarar l’actual president del Barça.

…i el vici i la màfia

Tornem, però, al lleure: de la seva mà, és clar, ha vingut el vici, que discorre desenfrenadament per la carretera C-31, l’autovia de Castelldefels: les putes que s’hi busquen la vida; els ‘after-hours’ de Viladecans que atreuen jovent de tota Catalunya i del Sud de França: el ‘cruising’ a les pinedes de Gavà; o la casa de barrets anomenada ‘Top Models’, al Prat de Llobregat; en són exemples.

I, de la mà del vici, ve el crim organitzat: no en va la franja que va des del port fins al Garraf és també el santuari de les màfies, nacionals i estrangeres, de Catalunya. D’exemples n’hi ha a cabassos: la detenció i trasllat a l’Audiència Nacional del gran magnat estibador del port, José Mestre, acusat de narcotràfic i en llibertat sota fiança, per exemple. O la clausura dels clubs Riviera i Saratoga, que dura fins avui. O les activitats a la zona d’alguns capos que compren rellotges de luxe al Passeig de Gràcia per a la policia…

En fi, que el cabdill de la tribu pratenca sap de què parla quan adverteix a l’home blanc que, a la reserva dels potablaves, a vegades la vida és salvatge. I que més val no temptar el mal temps amb complexos estranys.

Anuncis

Hi ha un comentari

  1. No podria estar més d’acord. La veritat és que la metàfora de la reserva índia està molt ben trobada. Jo sempre n’havia parlat com una illa, una mena de república independent que anava contracorrent. Ara parlaré de reserva índia, encara que això ens col.loqui en una situació més pròxima a l’extinció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s