L’etnocentrisme del fotoperiodisme

Imatge guanyadora del World Press Photo 2012: Una dona sosté als seus braços un parent ferit dins d’una mesquita usada com a hospital de campanya pels manifestants contra el règim del President Ali Abdullah Saleh, durant els enfrontaments a Sanaa, Iemen, el 15 d’octubre del 2011.


Un cop per any esdevé mig certa aquella boutade de Salvador Dalí i Perpinyà es converteix d’alguna manera el centre del món: després de dotze mesos de recórrer els punts més calents del planeta se citen a la capital nordcatalana, a cavall d’agost i de setembre, els fotoperiodistes més destacats del moment per presentar la collita del seu periple. Durant deu dies exposen els seus reportatges al Visa pour l’Image i repassen així els successos que han estremit l’aldea global els darrers 12 mesos.

L’ambient de la trobada és peculiar. Molts dels fotògrafs citats exhibeixen un imantant aspecte a mig camí entre un dandi de la Côte d’Azur i un aventurer de la tropa d’Indiana Jones. Amb totes les seves peculiaritats, els artistes s’assemblen; comparteixen, és clar, referents. I per tant comparteixen marc molts dels magnífics i impactants reportatges que es poden admirar a Perpinyà. Amb no poques i no menyspreables excepcions, les fotos solen parlar-nos de catàstrofes, guerres, fam. Des de països llunyans; africans, centreamericans, asiàtics. Amb protagonistes anònims; pobres, desvalguts; negres, xinesos, indis.

En efecte, si els seus autors semblen exemplars d’una espècie nascuda en l’època brillant dels grans setmanaris il·lustrats, la del Paris Match, National Geographic (patrocinadors de l’event) o Time, i que subsisteix ara i sempre a la invasió de Flickr, Youtube i Instagram i a l’enfonsament del paper, moltes de les seves obres parteixen de l’admiració per l’aventura i la descoberta que ha seduït l’imaginari occidental des de l’època de les grans descobertes segle XIX. L’època dels exploradors Livingstone i Stanley; de la conquesta d’Amèrica i de les novel·les de Jack London.

O de Joseph Conrad, que amb el seu ‘El cor de les tenebres‘ començà a assenyalar la part fosca del pensament colonial que s’amagava darrere d’aquestes aventures fascinants. Unes aventures finançades per uns Estats europeus imperialistes amb conseqüències massa sovint devastadores per les comunitats ‘descobertes’. I de les quals encara avui se’n ressent un món amb massa desigualtats. Denunciar-les és, justament, la vocació ètica d’aquests aventurers que recorren el món amb una càmera de fotos enlloc d’un fusell. Però inspirats també per un ‘manifest destiny‘ universalista, si bé positiu: enlloc de creure en la supremacia de l’home blanc i cristià, creuen en els Drets Humans. Però el seu marc conceptual comparteix, al meu entendre, una base etnocèntrica mai prou explicitada: miren el món, i l’expliquen, gairebé sempre des d’una perspectiva occidental.

Així doncs, Perpinyà segueix sent, massa cops, el centre del món.

El que descric sembla un món exòtic. Però no és ni banal ni irrellevant parlar-ne, perquè són aquests professionals amb els seus marcs conceptuals els qui il·lustren la nostra forma de veure el planeta, assumint per cert riscos elevadíssims (només cal recordar que el guanyador del tercer premi en la categoria de retrats del World Press Photo del 2011, el també català Guillem Valle, va ser apallissat pels Mossos el 2009 i per la policia egípcia fa pocs mesos). Els qui la segueixen il·lustrant, afirmo.

El fotoperiodisme sempre sobreviurà: és icònic

I aturem-nos un moment en aquesta tesi perquè és discutida molt des de fa anys, des que el canvi tecnològic en els mitjans de comunicació ha fet plantejar la rellevància i funció del periodisme en general i del fotoperiodisme en particular. Sostinc, amb tot, que l’obra fotoperiodística conté quelcom que un vídeo anònim a Youtube de les protestes a l’Iran o dels combats a Síria o la foto d’un col·laborador d’ONG que era en el lloc adequat en el moment adequat no pot substituir: el valor icònic.

Només cal fer un repàs ràpid a la memòria visual que cada lector té del segle XX per adonar-se que la forma de l’homo videns d’endreçar els esdeveniments és en gran part icònica. I ho és perquè la icona aspira a esdevenir símbol, a concentrar l’essència d’uns fets en un instant. La qualitat de les obres fotoperiodístiques es mesura amb el grau amb què compleixen aquests programa icònic, i per tant està en la seva naturalesa aspirar a gravar-se en el nostre cervell. Així doncs, tothom recorda els soldats alçant la bandera nord-americana a l’illa d’Iwo Jima durant la 2ona Guerra Mundial, però qui recorda amb nitidesa alguna imatge de la suposada mort de Neda Agha durant les protestes a l’Iran el 2009, que presumptament fou gravada per gent que exercia l’anomenat periodisme ciutadà?

Un català il·lustra la memòria global

Tornem a l’argument central. Tenint present la importància que, malgrat tot, té el fotoperiodisme, és especialment gratificant i meritori que, enguany, serà un català qui ens ajudarà a plasmar en la memòria de la civilització occidental les revoltes de la Primavera Àrab: el fotògraf de Santa Coloma de Gramenet (1979) Samuel Aranda ha guanyat el World Press Photo 2011 i, per tant, tindrà un paper destacadíssim enguany al Visa Pour l’Image, que acull cada any una exposició del World Press Photo. L’exposició recorre també molts dels grans centres culturals del món. Potser la gran contribució catalana a la cultura occidental és haver ajudat a elaborar el seu marc gràfic i visual, començant per Picasso, passant per Dalí i Miró i acabant, per ara, en el recentment traspassat Antoni Tàpies. Aranda ha posat ara un gra de sorra més en aquesta contribució.

Una Pietà a la Primavera Àrab

Ho ha fet amb una imatge que recull magistralment, com un manual, el marc conceptual en el qual opera la gran part del fotoperiodisme actual del què parlava abans: amb voluntat universalista, reflecteix el món, i les seves catàstrofes, des del punt de vista occidental. En aquest cas la catàstrofe és el patiment causat per la repressió de les revoltes al Iemen: una dona sosté un home jove i nu en una incerta circumstància (està ferit? Mort…?) que incomoda l’espectador.

Parlant amb i per a occidentals

La imatge impacta. Almenys a l’espectador occidental; dubto que impacti tant un espectador musulmà o africà. Perquè l’espectador occidental ha estudiat, seguint els cànons de la seva formació elemental, la Pietà. Una icona, la de la Verge sostenint el seu fill mort a la creu, que aquest espectador occidental conserva en la seva memòria gràcies a l’obra de Michelangelo, escultor i pintor, i per tant membre del gremi encarregat de produir icones abans que la fotografia que reemplacés en aquesta funció social l’art.

La imatge d’Aranda funciona bàsicament (tot i que l’autor assegura que no ho ha buscat) gràcies a l’associació automàtica amb la Pietà. I inquieta gràcies a aquesta associació: on són els ulls maternals de la verge, font de l’únic consol en una imatge tan terrible? L’espectador (occidental) els busca i no els troba a la foto: la dona, la icona cristiana, està oculta per un vel (i inclús uns guants) inquietantment musulmans.

Recórrer a una de les herències que el cristianisme ha deixat en l’imaginari occidental per parlar a l’espectador de la Primavera Àrab és audaç: és estendre un pont entre cultures, facilitar la comprensió de fets que succeeixen lluny del món en el qual se sent segur el destinatari de la foto, on els seus marcs funcionen. Però és parlar a un destinatari concret. Com sempre en el fotoperiodisme, l’assumpte i el missatge viuen la il·lusió de l’universalisme, però el seu llenguatge és eminentment occidental. Mirem el món per a entendre’l i explicar-lo, però no explicar-lo urbi et orbe, com pretén el fotoperiodisme: per explicar-lo als nostres lectors que, calents a la seva casa francesa, alemanya, britànica, americana, llegiran el darrer exemplar del ‘magazine’ setmanal de torn. Excloem del llenguatge fotogràfic altres cultures.

Renovar el fotoperiodisme

Sens dubte és important estendre aquests ponts. Mai podrem resoldre una tensió inherent a l’existència humana: per entendre’ns i conviure lliurement ens hem de comunicar, però comunicant-nos creem uns codis que hem d’imposar o acceptar per entendre’ns. Comunicant-nos, creant, excloem: un cercle del qual mai sortirem. Però que hauríem de reflectir, primer, i d’enriquir, després: aquests dies s’ha parlat molt com Tàpies, epígon dels artistes d’avantguarda que havien saturat la capacitat d’innovació i experimentació de l’art occidental, va buscar inspiració a l’Orient, per exemple.

Si l’art ha reflexionat molt sobre aquesta limitació etnocèntrica (i la paròdia daliniana de l’estació de Perpinyà com a centre del món n’és un exemple, per cert), el fotoperiodisme, en canvi, encara segueix creient massa cops en el seu manifest destiny. Quan veurem al World Press Photo o quan arribaran al centre del món fotoperiodístic, Perpinyà, emissaris d’altres cultures que parlin en el seu llenguatge, per exemple? Parlem de com renovar el fotoperiodisme en temps de crisi, de com adaptar-lo al nou món: doncs obrim-li horitzons culturals!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s