Fills de l’apocalipsi d’obrers, dones, infants… i també gais

Som fills –néts– d’una apocalipsi. I una producció cultural que ho reflecteix d’una forma rodona, que remou fins a l’últim racó de l’entranya del lector, és la primera novel·la de Lluís Llach: ‘Memòria d’uns ulls pintats’. Compte: és un explosiu emocional capaç de trasbalsar el lector a pràcticament cada plana. Llach ens parla inspirat en la vida d’aquells que protagonitzaren l’apocalipsi: la derrota en la Guerra Civil, l’exili, la repressió… en fi, “unes circumstàncies espantoses, riquíssimes, i al mateix temps, apocalíptiques”, en paraules de l’autor. Recordant-los, Llach, un dels que van contribuir amb cançons a reconstruir el món cultural català, de classe popular, després de la desfeta, culmina la seva labor amb una novel·la que ens fa present, en una variació d’aquell ‘Jo vinc d’un silenci‘ de Raimon, que som fills –néts– d’un apocalipsi.

La història apocalíptica de ‘Memòria d’uns ulls pintats’ és devastadora: un món es va esfondrant poc a poc davant del lector peça per peça; des dels detalls tan quotidians com simbòlics que comencen a desaparèixer amb les primeres bombes feixistes sobre Barcelona fins a la darrera escletxa més íntima que s’ensorra en la postguerra; la darrera taula de salvació dels nàufrags d’un apocalipsi que esdevé total. Repeteixo: compte amb l’explosiu emocional que és aquest llibre.

La Barceloneta com a encarnació de la vitalitat llibertària

“El feixisme deu ser això, la brutalitat col·lectivitzada”: és una frase que s’hi llegeix. I aquesta imatge esdevé especialment dramàtica després de passejar com fa la novel·la pel món que va enfonsar aquest feixisme. Llach situa l’acció a la Barceloneta per convertir-la en un microcosmos on condensa aquest món prebèlic llibertari on floreix “la grandesa dels sense nom” esforçats en “trobar un racó calent on poguessin dir: som aquí, volem treballar i viure”. I ho fa amb descripcions costumistes, vives en els seus detalls. Potser la millor imatge d’aquest món encarnat a la Barceloneta és l’adolescent descobrint la sexualitat gràcies als versos vitalistes d’un dels principals avantguardistes catalans: “Estic segur que en Papasseit hauria estat content de veure’m trempar amb els seus poemes”: així resumeix el protagonista de ‘Memòria d’uns ulls pintats’, en Germinal, la cultura llibertària, progressista, vital i optimista, que germinà lentament i durant dècades a Barcelona i que el Franquisme devastà.

Potser està molt ben escrita i recreada, però la història del món devastat per la derrota del 1939 ja està escrita, pot pensar algú per no llegir ‘Memòria d’uns ulls pintats’. I en efecte, és un tema conreat abastament en el camp cultural, si bé en el polític segueix vergonyosament abandonat. Però és que l’obra de Llach no és només una culminació rodona, emocionalment devastadora, d’aquest gènere. També hi aporta quelcom més.

Amit i Amat: la cultura que obre horitzons

El protagonista Germinal no només descobreix la sexualitat amb Papasseit. L’esforç dels seus mestres republicans perquè la cultura fos una eina alliberadora obre també altres horitzons al jove. Sentint a parlar de l’Amic Amat lul·lià, Germinal esdevé capaç de copsar de forma conscient també la seva atracció cap al seu company David. I llavors la novel·la es converteix en allò que és en primeríssim terme: una punyentíssima història d’amor entre els dos nois. I a través seu, el llibre descriu també aquesta història més oblidada –reprimida– encara entre les històries oblidades –reprimides– dels vençuts: la dels homosexuals.

La derrota gai

I descriu, entre tantes derrotes, també la de l’homosexualitat. D’entre les moltes violències que exerceixen els vencedors, apareix en primeríssim terme la de la discriminació i la vexació homòfoba exercida pels “Grans Cabrons”; “mascles en zel de venjança”; amb conseqüències devastadores. Del context de llibertat dels anys trenta es passa a la sordidesa d’una sexualitat viscuda en la “Barcelona marginal” dels seixanta, en “els pitjors ambients” on, amb tot, “era on s’hi alliberaven o s’hi qüestionaven els valors establerts”. I els mateixos que anorreen el món llibertari i alliberat dels trenta són els que s’acaben refugiant i enfonsant en el món sòrdid que ells mateixos ajuden a crear: “No em pregunti com s’ho feien però sovint tenien el cap massa mascle, o més exactament, masclista. En realitat era com si haguessin anat a petar allà per un excés de masculinitat”, narra Germinal abans del sorprenent gir final. Però no us avanço res més d’una novel·la de molt recomanada lectura.

Un gènere incipient

Així doncs, en aquesta vessant de temàtica homosexual la novel·la del també autor d’una preciosa ‘Cançó d’amor’ té pocs precedents a la nostra cultura; un a molt estirar de ben conegut que és la recent pel·lícula ‘Pà Negre’. I per això ‘Memòria d’uns ulls pintats’ és doblement recomanable: perquè, com el film, incorpora el record dels gais derrotats i vexats al dels milicians, els pares, les dones, els infants, els obrers derrotats. Històries que cal anar recuperant. No només en el camp cultural; també en l’historiogràfic: la “cultural history” de casa nostra ja ha investigat prou, aquesta dimensió de la derrota del 39?

Finalment, però, una reserva: l’estructura sòbria del llibre, dividit en 26 capítols, potser no hagués necessitat la parafernàlia de la gravació: és el Germinal vell, de 87 anys, qui descriu la seva vida a un jove director de cinema. Això permet estructurar el llibre en “gravacions” que equivalen a capítols, però tampoc hagués calgut l’invent per introduir les reflexions de l’home gran. Potser, però, és una suggerència de Llach a algun guionista de cinema. I en aquest cas sí que és una idea molt ben trobada: a veure si tenim sort i Agustí Villaronga recull la suggerència. Sortiria una obra mestra, segur. I potser sí, que arribaríem als Òscars.

Anuncis

Hi ha 5 comentaris

  1. Gràcies per la recomanació!

    Una altra idea que vaig tenir llegint el llibre va ser, per cert, que seria molt escaient si el Brot Bord mirés de fer una presentació amb en Llach pels volts de Sant Jordi. No sé si s’hi prestaria, però segur que valdria la pena…

    Salut!

    • Hola!
      Si, ja el vaig llegir a Llibertat.cat. Molt adient; en la línoa de recuperar la memòria LGTB! En faug difusió!
      Per cert, com està aquell projecte de convidar en Llach a fer una xerrada?
      Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s