Perquè Catalunya està millor que Escòcia, malgrat tot

“Espanya podria vetar l’ingrés a la UE d’Escòcia – La independència dels escocesos podria envalentir els separatistes de Catalunya i el País Basc, tem Madrid”: Això informa aquest diumenge el diari britànic The Independent, tot citant fonts governamentals i del ministeri d’Afers Exteriors del Regne Unit – i il·lustrant la peça amb una foto del president d’Artur Mas, a qui també citen al text. Alguns periodistes experts en les Illes han interpretat la informació com una estratègia per atemorir els escocesos ansiosos de la independència en un moment en què sembla molt possible que la nació del nord de la Gran Bretanya celebri molt properament un referèndum sobre aquesta possibilitat.

Una possibilitat, la d’aquest referèndum, que ha tornat a estimular les fantasies del moviment independentista català. Gran part d’aquest moviment cita Escòcia com un exemple a seguir. Recordo que, el juliol del 2007, vaig visitar la capital escocesa, Edimburg, i vaig tenir el plaer de departir una bona estona, per casualitat, amb en Xavier Solano. Solano, que després fou delegat de la Generalitat a Londres, era llavors assessor de l’SNP al Parlament escocès, on ens vàrem trobar, i acabava d’escriure el llibre El Mirall Escocès. Un temps després, inspirat per les tesis que ell defensa en aquest volum, vaig escriure una visió alternativa. Sostinc que en l’àmbit cultural podem envejar els escocesos. Però, a canvi, en l’àmbit institucional són ells qui ens havien d’envejar. Potser ara matisaria el meu escepticisme sobre el cas escocès, a la vista de la possibilitat real del referèndum, però de totes formes crec que pot ser interessant recuperar les reflexions que feia llavors.

A sota adjunto alguns extractes de les reflexions que vaig fer sobre el “mirall escocès”. Podeu trobar aquí el text complet del 2008

===========================================

Partint de la tesi fonamental de la comparació [entre els casos britànic i espanyol], que afirma que l’autogovern i fins i tot la independència, a Escòcia, es plantegen sense dramatismes i es poden discutir els pros i els contres posant sobre la taula arguments i xifres, enlloc de budells, greuges històrics, prejudicis i ressentiments, el llibre “El Mirall Escocès” afirma que “políticament, Escòcia és, des del punt de vista català, un paradís” (p.29). Crec que aquesta afirmació s’hauria de matisar si ens referim al grau i a les institucions d’autogovern de les dues nacions europees que es tracten aquí.

Catalunya té un major autogovern: el pressupost matters…

No tinc cap dubte que s’ha avançat molt més a Catalunya (i a Espanya en general, tot i que això són figues d’un altre paner), a on es treballa sobre l’Estat de les Autonomies des de la Constitució del 1978, que al Regne Unit, a on tot just fa deu anys que van començar la seva Devolution. En Xavier Solano posa en dubte aquesta afirmació, i creu que és erroni pensar que l’autogovern escocès està en una mala situació a pesar de que “és veritat que el Parlament escocès, com qualsevol altre Parlament no estatal, no té responsabilitats en moltes àrees vitals que afecten un país” i “que el Parlament català té certes competències en àrees en les quals l’escocès no pot entrar” (p.109). I basa – ben sòlidament, s’ha de dir – la seva tesi en el fet que el pressupost de què disposa la institució escocesa és molt més gran que el de la Generalitat de Catalunya, a pesar de no tenir pràcticament cap competència fiscal, sens dubte moltes menys que la Generalitat.

És important assenyalar aquí, però, que aquest “pesar” comentat de passada és central per tal de qualificar nivells d’autogovern: No disposar de poders fiscals significa no disposar de l’element clau, del poder de recaptar diners. Sense poders fiscals, un Parlament està pràcticament lligat de mans. D’això n’eren ben conscients els fundadors del parlamentarisme modern, justament els anglesos, que basaren l’autoritat del seu parlament enfront de l’executiu – el monarca, en el seu temps – en el seu poder sobre els comptes de l’Estat. I sense poders fiscals, de ben poc serveix un autogovern depenent de les propines que li arriben des de l’Estat central, per molt generoses que siguin aquestes propines. Això ho sabem justament els catalans quan ens mirem amb enveja el concert basc tot intentant apujar la participació catalana a l’IRPF [i ara reclamem el pacte fiscal, 2011].

…i no és el mateix un Estatut en un sistema parlamentari continental que una ‘Act’ del parlamentarisme de Westminster

Passant d’una cosa bàsica, els diners, a una altra que també és cabdal, la llei bàsica d’autogovern, en Xavier Solano afirma, per a basar la seva tesi, que, al cap i a la fi, tan el sistema d’autogovern català com l’escocès es basen en lleis elaborades per la cambra legislativa central. Això és veritat i és un greu desavantatge respecte a sistemes federals com l’alemany, a on tan el text fonamental de l’Estat com el de les regions que l’integren tenen caràcter constitucional (aquest és un dels motius importants, per cert, pels que és jurídicament absurd i políticament demagògic afirmar que l’estat de les Autonomies és un Estat federal, com afirmen alguns partidaris de tancar definitivament el procés descentralitzador espanyol).

Però una cosa és una llei de Westminster – com la Devolution Act – i una altra de ben diferent una Llei Orgànica del Congrés dels Diputats – com el nostre Estatut. Ambdues depenen de la voluntat d’aquestes cambres i poden ser suspeses. Però suspendre una simple “Act” en un sistema majoritari i bipartidista (a on el poder del partit governant és molt més important que en les democràcies continentals, a on els partits majoritaris han de buscar pactes amb minories i poders de veto), és molt més fàcil que aconseguir saltar totes les barreres necessàries per a derogar un Estatut amb caràcter de Llei Orgànica d’una d’aquestes democràcies continentals. L’autonomia de Catalunya és, doncs, molt més estable i assegurada contra canvis sobtats de la voluntat del poder del que, ens agradi o no, fins ara emana tota la legitimitat, el legislatiu central, que la d’Escòcia.

(…)

En l’àmbit cultural, Escòcia guanya Catalunya

Més enllà dels motius institucionals que l’autor ens presenta per a fonamentar la seva valoració positiva del cas escocès, també ens presenta factors de tall cultural. I si en el pla institucional no crec que l’autor tingui motius suficients per a justificar la seva afirmació de que Escòcia és, des del punt de vista català, un paradís, sí que crec que en el pla cultural aquests motius són evidents.

Això ens queda clar si pensem en el fet que avui en dia, anar pel món i dir que ets escocès no és gens estrany. Tothom té clar que els escocesos són escocesos. És molt més difícil anar pel món i dir que ets català sense escoltar, acte seguit, la resposta “Ah, vols dir d’Espanya?”. I, molt més important que la percepció exterior, és la percepció al propi Estat: En Xavier Solano ens explica com alguns escocesos poden plantejar el seu descontent i fins i tot les seves aspiracions independentistes sense escandalitzar, i com les relacions entre Westminster i Holyroad estan marcades per la cordialitat i la lleialtat institucional.

L’autonomia escocesa, com la pompa de la Corona: vistosa i poc útil

[Les raons són històriques; s’entenen si s’entén la path dependency d’ambdós casos:] Mentre que el 1707 les èlits escoceses aprovaven al Parlament el Tractat de la Unió de forma més o menys lliure i fundaven d’aquesta manera el Regne Unit, el 1714 en Felip Vè conquerí Barcelona a sang i fetge i derogà les institucions medievals d’autogovern el 1716. L’evolució britànica va permetre d’aquesta forma la subsistència d’algunes tradicions molt vistoses però desproveïdes de contingut real que a Catalunya no van sobreviure la Guerra de Successió.

Es pot comparar, doncs, l’aparent autonomia d’Escòcia, amb el seu Banc Central propi, que emet bitllets propis, els seus gaiters a l’exèrcit britànic o els seus tartans mundialment coneguts, amb l’aparent poder de la Reina, amb les seves obertures del Parlament, els seus canvis de guàrdia i el seu palau de Westminster: Tot és molt vistós, però està desproveït de contingut real, com ja va assenyalar el periodista anglès Walter Bagehot al segle XIX en el seu llibre central The English Constitution.

Per tant, en Xavier Solano té raó quan afirma que els escocesos tenen molt camí fet en quant al reconeixement nacional del seu país, però oblida que això va unit més a la subsistència de tradicions premodernes de caràcter simbòlic en un sistema polític marcat pel reformisme gradualista que a un procés de descentralització típicament modern. Tots aquests símbols no són resultat d’una reafirmació nacional en la època contemporània ni d’una descentralització real del poder, sinó restes del passat que poden facilitar les coses, però que no van unides a poder polític real. I és per això que, tot i estar d’acord amb ell a l’hora de subratllar que els escocesos tenen molt guanyat en el pla cultural i simbòlic, perquè ningú posa en dubte que són una nació, crec que és erroni passar d’aquesta afirmació a afirmar que també en el pla institucional Catalunya té molt de camí per a fer respecte a Escòcia.

La força amortitzadora del reformisme britànic

La relació és, al meu parer, inversa, i aquesta és la tesi que vull contraposar a la d’en Xavier Solano: Com el reformisme anglès va frenar la força dels moviments rupturistes, integrant per exemple ben d’hora el laborisme en el sistema de partits fins al primer govern d’aquest partit el 1924, també va frenar l’aparició de moviments que posaven en dubte la unificació estatal. Precisament perquè Catalunya va perdre les seves institucions d’autogovern medievals de forma abrupta i va patir i en part encara pateix un dur intent assimilador per part de l’Estat central, la reafirmació nacional en l’època contemporània (en forma de catalanisme) ha estat més forta i més antiga en el nostre país, els que ens ha permès començar a assolir entre el 1932 i el 1939, tot just quan el moviment polític escocès representat per l’SNP es començava a formar (1934), i a partir del 1977 uns nivells d’autogovern polític i poder que els escocesos encara han d’aconseguir.

(…)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s