Zola 2.0

És el meu deure: no vull ser còmplice. Totes les nits em desvetllaria l’espectre de l’innocent que expia a la llunyania cruelment torturat, un crim que no ha comès.

Émile Zola: J’accuse, 1898

…l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat

Joan Maragall: La ciutat del perdó, 1909

Durant l’estiu de l’any passat el Periódico va esdevenir el primer diari de la premsa catalana en fer un pas insòlit: va canviar la portada, que cada nit sol avançar a Twitter el seu director a través del seu compte, arrel dels comentaris dels piulaires. Ara el rotatiu hi torna. Ha estat el primer en llançar una petició a la plataforma Actuable.es: després de publicar durant tres dies reportatges signats per en Toni Sust sobre el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca arrel de la mort en circumstàncies no aclarides del tot d’un confinat, el rotatiu culmina aquest treball obrint una petició per garantir els Drets Humans i la legalitat a l’interior dels CIE, per ara foscos centres on penetra molt poc la llum pública.

I, com sempre en aquesta època d’incerteses, el pas pot colpir: Un diari impulsant recollides d’adhesions a la xarxa? Fent el mateix, per exemple, que aquell diputat del Bloc i activista LGTB, Fran Ferri, que va aconseguir a través d’Actuable.es que el Corte Inglés deixés de vendre un llibre que assegurava que contenia mètodes per “guarir” l’homosexualitat? Aquesta és la funció de la premsa? El Periódico ha decidit jugar al mateix camp on juga l’emissor-receptor de missatges que ha esdevingut avui en dia el ciutadà armat amb les eines 2.0, i que causa una gran inseguretat en el periodisme en plantejar un debat sobre les seves fronteres. Entrar a ser actor en aquest camp no és donar un pas més en el declivi del periodisme?

El perill hi és, i s’ha d’anar amb compte, però crec que en un primer moment aquest pas, insòlit, suposa el contrari: No qüestiona la labor del periodisme, sinó que mira de trobar formes perquè aquest segueixi complint una de les seves funcions bàsiques, constitutives.

Recordem el ‘J’accuse’ d’Émile Zola. En aquest text publicat el 1898 al diari l’Aurore l’escriptor francès no només denunciava la falsedat de l’acusació de traïció al capità Alfred Dreyfus, jueu i víctima d’un antisemitisme latent, sinó que també inaugurava una feina de la premsa: la de denunciar les injustícies palmàries. Una labor similar, per cert, a la que intentà Joan Maragall a Catalunya el 1909, amb menor èxit: el seu al·legat ‘La ciutat del perdó’, en contra de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc de la Setmana Tràgica, fou vetat per Enric Prat de la Riba, líder del catalanisme conservador, i no aparegué a la Veu de Catalunya.

Amb tot, els escriptors francès i català van contribuir a crear una de les dues funcions dels grans diaris: d’una banda, i en primer lloc, informar. I, de l’altra, i en base a aquestes informacions, promoure el debat i, davant les injustícies palmàries, formular la denúncia. Van contribuir a configurar, doncs, allò que el dramaturg Arthur Miller copsà tan bé quan definí un diari com “una nació que parla amb sí mateixa

Santos Juliá, en el seu llibre Historias de las dos Españas, interpreta el pas de Dreyfus com una fita en una història que considera finiquitada a partir de l’era de final del segle XX que podríem anomenar postmoderna: la dels intel·lectuals, els grans líders d’opinió. Avui en dia totes les certeses semblen dissoldre’s.

I és bo que sigui així; que les nacions, en la seva accepció naturalista, passin a millor vida; que els líders d’opinió caiguin dels seus pedestals; que les grans certeses deixin de ser-ho. Però perquè aquesta evolució no ens sumi en una nova modernitat líquida, inoperant i desactivadora, cal buscar noves formes d’articulació de l’opinió pública. Hi ha idees com la dels Drets Humans que caldria mantenir. I, sobretot, que cal saber mantenir amb alguna mena de mecanisme. Durant el segle XX, el mecanisme fou la premsa clàssica.

I al segle XXI com ho farem? Qui sap. En tot cas, la iniciativa del Periódico és un experiment. I val a dir que és diferenciada d’iniciatives que emprenen ciutadans-emissors-receptors qualssevol, i per això es manté en la línia del periodisme: va precedida pel rigor i la comprovació dels fets, i de la seva descripció veraç. Zola va poder formular la seva acusació contra persones concretes, sabedor que vulnerava la restrictiva llei de premsa de la seva època, després d’una detallada relació de fets comprovats. L’acció a Actuable.es del Periòdico arriba després d’una intensa i vasta feina d’investigació periodística sobre el fenomen que posa a debat, els CIE. Això és el que la diferencia d’un ciutadà-emissor o un activista qualsevol.

És ben cert, com assenyalava fa poc Media.cat, que aquesta investigació arriba tard i algun cas de morts en circumstàncies similars als CIE van passar molt més desapercebudes. Que, fins ara, el CIE de la Zona Franca, havia estat un dels grans “silencis mediàtics” d’aquest país. I és cert que els reportatges dels darrers dies no aporten gaires novetats a allò que han publicat anteriorment diaris de menor ressò, amb una influència circumscrita a moviments socials, com la Directa. Però, com diuen els castellans, “bé està allò que bé acaba”. Ara caldrà veure com acaba la nova aventura 2.0. Tindrà èxit? Tindrà seguiment? Causarà efecte? Serà escoltada?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s