Conflicte a la perifèria: No és la diversitat, és el racisme institucional!

¡Ay, Harlem! ¡Ay, Harlem! ¡Ay, Harlem!
No hay angustia comparable a tus rojos oprimidos,
a tu sangre estremecida dentro del eclipse oscuro,
a tu violencia granate sordomuda en la penumbra,
a tu gran rey prisionero, con un traje de conserje.

Federico García Lorca. Oda al Rey de Harlem, de Poeta en Nueva York.

“La diversitat genera conflicte”. I s’ha quedat tan ample el conseller Felip Puig. Amb aquesta interpretació ha explicat l’enfrontament entre senegalesos i gitanos al barri del Besòs d’aquesta setmana arrel d’un assassinat. Un “fet individual”, segons el màxim responsable de la policia catalana. Cas resolt, i a una altra cosa.

Un esquema simplista que eclipsa per complet el nucli del problema: no és la diversitat la causa del conflicte viscut al Besòs, sinó la manca de confiança dels senegalesos en una societat que els discrimina (o així ho perceben ells) de forma prou sistemàtica. No és casualitat que el conflicte ètnic s’hagi desfermat a la perifèria de Barcelona: és contra aquesta perifèria, més social que geogràfica, contra la que s’han revelat els senegalesos, farts. Jo oferiria, doncs, una altra interpretació, que pot interessar més al responsable dels Mossos: algunes formes d’actuar del sistema legal, inclosa la policia, pot generar conflicte.

Vendetta per desconfiança

Per entendre-ho, recordem que allò que van voler engegar els senegalesos més indignats per la mort del seu company és una vendetta: pretenien prendre’s la justícia per la seva mà. I ho pretenien perquè, em van explicar quan vaig anar a parlar amb ells, no confiaven ni en els agents (que els havien atonyinat poques hores després de l’assassinat, quan van evitar que es barallessin amb els gitanos del barri) ni en la justícia. Desconfiaven del sistema de garanties que assegura que aquell que comet un crim és jutjat. Temien que en aquest cas s’actués amb més laxitud pel fet que la víctima era negra. Són temors poc realistes: els autors de l’assassinat van ser detinguts, alguns d’ells de forma ràpida, i segurament acabaran jutjats i condemnats. Però, amb tot, val la pena mirar d’entendre la desconfiança dels senegalesos.

Racisme quotidià que et pot costar la vida masses cops

Els companys de la víctima recordaven que no és el primer conflicte que viu una comunitat negra amb la gitana: evocaven els disturbis similars que va protagonitzar un grup de nigerians al barri de Son Gotleu de Palma després de la mort d’un compatriota. També evocaven els fets de Florència, on un ultradretà va abatre a trets diversos manters senegalesos fa poques setmanes, i on també van protestar els seus compatriotes. I interpretaven aquests incidents com l’expressió més extrema i dramàtica d’un racisme que, deien, patien a diari des que van venir de l’Àfrica.

Costa fer-se càrrec de què suposa ser negre en una societat de majoria blanca. A mi em costa molt, perquè sóc un home blanc, i per tant mai he hagut de carregar amb aquesta discriminació quotidiana, dels petits gestos. Possiblement les dones siguin més capaces d’entendre-ho. O els cecs. O els gais que tenen ploma: tothom que, pel seu aspecte, pot ser descartat amb una simple ullada de la normalitat majoritària de l’home blanc, adult i heterosexual. Tothom qui és situat, doncs, a la perifèria d’aquesta majoria. Ha de ser molt cansat ignorar i sobreposar-se a aquesta discriminació transmesa en petits gestos. Suposo que és inevitable que hom desfermi la ira en algun moment. I més si aquesta discriminació pot costar-te la vida, com evidencien fets com els que discutim.

Institucionalització del racisme

I més encara si els poders públics donen a vegades la impressió d’institucionalitzar aquest racisme quotidià. Els negres del Besòs tenien aquesta impressió. Recordem que és habitual que alguns d’ells, quan arriben a l’Estat amb menys de 18 anys, siguin expulsats de centres d’acollida de menors no acompanyats perquè les administracions no reconeixen els seus passaports i els sotmeten a tests d’edat inapropiats i poc científics per determinar la seva edat. Recordem que són el focus habitual de la demagògia d’alguns polítics que pesquen vots anunciant mà dura contra els manters, que el nostre sistema legal penalitza com a criminals pel fet de mirar de guanyar-se la vida venent falsificacions.

La policia, enemic o aliat?

I recordem, finalment, que els negres del Besòs desconfiaven completament de la policia. I aquest és un problema greu que, en efecte, té el cos de Mossos d’Esquadra: la seva manca de preparació per atendre les necessitats de seguretat no només de l’home blanc majoritari, sinó també de col·lectius com l’africà, que masses cops és vist com a mer sospitós perpetu.

Qualsevol que hagi observat, com jo, com alguns agents s’adrecen a gent de pell negra ho entendrà. Jo he viscut desenes d’escenes qüestionables, però trobo especialment alarmant la següent anècdota: Quins són els principals problemes que veieu a l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya?, vaig demanar fa uns mesos a la desena llarga de guàrdies urbans que s’incorporaven a la plantilla d’aquesta ciutat després de passar per l’Institut de seguretat Pública de Mollet i de fer pràctiques patrullant un any per l’urbs. “Hi ha molts immigrants”, em van dir dos amb total naturalitat i entre l’assentiment de la resta. Un policia recent sortit de l’escola de Mollet no és capaç d’adonar-se que aquesta afirmació és una bestiesa?

Amb agents així, no és estrany que la desconfiança vers la policia s’estengui entre els col·lectius de nouvinguts. Ja no cal que siguin negres. Un dels joves amb més risc de l’àrea metropolitana, un noi de vint-i-un anys que havia estat a una banda llatina, em va resumir perfectament a finals del 2010 com aquesta desconfiança pot generar conflictes. Qui suposa el teu principal problema, vaig preguntar-li? “La policia és la principal que et fot”, em va respondre. “No et diuen ‘Escolta, atura’t un moment que et registrarem’; l’únic que fan és baixar (del cotxe), donar-te empentes, colpejar-te els turmells per a que t’obris amb els peus i et discriminen així, i això que tu no ho ets (d’una banda)”. Conclusió: “Si m’han d’agafar deu cops, vint cops, el proper cop que m’agafin, que m’agafin per alguna cosa, i entres a la pandilla”.

Estendre les garanties a la perifèria

Amb aquest rerefons no sorprèn que la presència policial aquesta setmana al barri del Besòs no hagi servit per rebaixar la tensió, i que hagin estat les pròpies comunitats senegalesa i gitana, amb els seus líders al capdavant, les que hagin aturat l’escalada perillosa. Aquest cop ens n’hem sortit, però els responsables de la policia farien bé de reflexionar sobre com entendre’s millor amb les comunitats de nouvinguts. Perquè aquests tinguin la impressió que, quan pateixen una injustícia, els socorreran. Que els senegalesos tinguin garanties que el sistema legal també els cobreix a ells, i que per tant sigui superflu agafar-se la justícia per la pròpia mà. Es tracta, doncs, de l’eterna feina de l’Estat lliberal i de Dret, que nasqué en el si de la classe mitjana blanca i s’ha d’estendre sempre a més i més col·lectius que el reclamen. És a dir de no limitar-lo a l’home blanc. Cal portar-lo també a la perifèria. I aquí queda feina per fer.