Malgrat tot, que tingueu un joiós 2012!

Europa, 1946. Milers de supervivents vaguen desplaçats, perduts, separats de les seves famílies, en un continent arrasat. Tot ha de tornar a començar.

Al sud de França un home es refugia a un castell a Antibes. Allà, a la llum de l’estiu mediterrani, l’artista s’inspira en una dona que estima, Françoise Gillot, mare de dos fills seus. I pinta a ‘la joia de viure’. Era Pablo Picasso i ens va oferir fruits com aquest quadre, exponent de la pintura colorista, alegre, esquematitzada, que proclama l’alegria primitiva de la vida a la qual es va entregar el pintor en les darreres èpoques de la seva vida, després de revolucionar l’art modern occidental.

Podríem titllar Picasso d’individualista; recriminar que es tanqués a gaudir en la seva torre de marfil mentre les cendres encara fumejaven al seu voltant; mentre el món descobria Auschwitz. Però no seria conseqüent amb el compromís que, d’altra banda, sempre mostrà aquest militant del Partit Comunista. Aquest home, que, recordem-ho, va llegar per a la memòria històrica del segle XX una de les icones que millor denuncien la guerra i les barbaritats del feixisme: el Gernika.

De fet, no seria agosarat afirmar que aquesta composició de ‘La joie de vivre’ s’implica en un joc de referències aquesta icona que és el Gernika, pintat tot just una dècada abans.

Que ambdós quadres tenen una forma similar és obvi; mirem més enllà. També els apropa la composició: tots dos representen un grup de persones; però mentre unes pateixen sota les bombes de la Luftwaffe, les altres dansen en una platja al ritme dels flabiols. Totes dues pintures estan distribuïdes com en un tríptic, amb un gran triangle al mig; però mentre el Gernika, en blanc i negre, és d’un barroquisme sobrecarregat i angoixant, la lleugeresa de la colorida ‘La joie de vivre’ evoca la senzillesa d’un l’hedonisme primitiu.

Finalment, com si seguissin un vell ritual que recorda els tríptics que presideixen les misses a les esglésies catòliques, totes dues representacions gairebé teatrals d’un grup de persones centren l’atenció en unes figures centrals, que semblen presidir l’acció emmarcades per una disposició triangular. Però mentre, al cor de l’escena, el crit del cavall malferit clama al Gernika, a ‘La joie de vivre’ exalta la deessa exuberant i sinuosa.

Comparada amb el Gernika, doncs, ‘La joie de vivre’ abandona el seu significat individualista, inclús neci, i esdevé un missatge col·lectiu. Deu anys després d’aprofitar l’Exposició Universal de París per denunciar davant de tot el món les barbàries incipients que el feixisme ja estava començant a cometre durant la Guerra Civil espanyola, Picasso torna a emprar el llenguatge que usà al Gernika. Però l’utilitza, aquest cop, per lloar l’alegria de vida en un continent fumejant, arrasat. És una crida a l’optimisme. I té una dimensió col·lectiva.

En aquest 2011 que tanquem hem arribat a dir que estàvem retrocedint a situacions de pobresa i necessitat que no s’havien vist a Europa des de la postguerra durant la qual pintà Picasso ‘La joie de vivre’. I això que quan vam encetar l’any era comú el desig que fos millor que el 2010. Però ha resultat pitjor. I ara ja gairebé no gosem augurar que el 2012 sigui l’any de la millora. Al contrari: temem que el retrocés es mantingui.

Per això val la pena recordar l’altra icona de Picasso. No la famosa, la del Gernika. Sinó la seva contrapart; la del 1946. Si l’artista va trobar l’alegria de fer aquest quadre llavors, quan Europa estava molt pitjor que ara, nosaltres també podem aspirar a gaudir de la vida en aquest any que encetem!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s