…i els indignats es van tornar sòlids

Iaioflautes

“Bellvitge”, es llegeix al gran titular sobre una imatge de grans blocs erigits sobre camps fangosos. És la còpia d’una crònica en un diari dels anys 1970. La sosté en Francisco Polonio, veí del barri, que, orgullós, assenyala que la informació cita unes paraules seves: L’home, jubilat, accent sortia al diari ara fa tot just 40 anys com un dels líders que dirigien les protestes d’uns veïns encesos perquè, en l’última gran riuada del Llobregat, l’aigua del riu inundà els soterranis del polígon dormitori on malvivien alguns ciutadans.

Per algun mecanisme de la memòria en Francisco ha imprès aquesta vella crònica abans d’anar a al CAP de la Rambla de la Marina del mateix barri de Bellvitge, ara asfaltat i equipat. L’ambulatori roman ocupat per centenars de persones grans animades per unes desenes de joves ‘indignats’ des de fa una setmana. Protesten contra el tancament de l’atenció primària. Un mecanisme de la memòria, el que ha impulsat l’acció de Francisco, que de retruc dota de sentit aquella altra pancarta que, fa unes setmanes, un joveníssims estudiants de secundària van penjar de la tanca del seu institut a Cornellà abans d’ocupar-lo, també: entre desenes de consignes conegudes, repetides en totes les accions indignades dels últims mesos, un fibló que apuntava directament al cor: “Va por ti, abuelo”.

Alumnes de l'IES Francesc Macià de Cornellà participen en una assemblea abans d'ocupat el centre.

I de sobte els dos gestos, el de l’avi de Bellvitge i els joves de Cornellà, queden connectats per un sentit que fins ara havia passat desapercebut. I el moviment dels indignats cobra una profunditat que ha passat bastant inadvertida per uns mitjans que transmeten uns missatges elaborats per periodistes que tenen o massa poc temps o massa poca formació per descobrir que molts cops els racons més sorprenents d’una notícia rauen en l’arrel que la connecta amb la història.

Un moviment no tan líquid

Han corregut rius de tinta intentant desxifrar el moviment dels ‘indignats’. I generalment s’ha acabat concloent que es tracta d’un moviment líquid, en referència a l’adjectiu amb el qual Zygmunt Bauman va definir la societat actual mancada de lligams sòlids i marcada per les associacions puntuals, volubles. El dels ‘indignats’, doncs, seria un moviment voluble, nascut a les xarxes socials, informe i de forma canviant, com un estol d’ocells al vent.

Certament hi ha part de raó en aquesta definició, però si interpretem gestos com el d’en Francisco o llegim pancartes com la de l’IES Macià descobrim que aquesta visió és només una part de la realitat. Que, per molt efímeres que siguin els missatges a les xarxes socials i molt puntuals que siguin les associacions assembleàries dels protestants, hi ha quelcom de més sòlid a la base de les seves protestes. No, tampoc aquest moviment està lliure de la determinació per les estructures de la nostra societat que avancen molt més lentament que la política, els moviments socials del dia a dia. També els indignats enfonsen els seus peus en dècades i dècades d’història.

40 aniversari d’uns barris i unes fàbriques revoltats

Per veure en quina història enfonsa els peus aquest moviment nou, tornem a Cornellà i a Bellvitge. No és casual que, gairebé de forma paral·lela a les ocupacions de l’IES i del CAP, en ambdós veïnats es commemoressin 40ens aniversaris. A Cornellà, un acte multitudinari serví per recordar, el passat 21 de setembre, l’última gran riuada del Llobregat, la del 1971. Aquella que va treure al carrer en Francisco Polonio també va devastar els barris Riera i Almeda de Cornellà. La inoperància de les autoritats franquistes van encendre el moviment veïnal, que juntament amb l’obrer i l’estudiantil fou un dels tres pilars de l’oposició al tardofranquisme, en una ciutat que fou cabdal en aquesta oposició.

Per aquestes mateixes dates, el 18 d’octubre, el Memorial dels Treballadors de la Seat commemorà a l’Hospitalet i a la Zona Franca el, també, 40è aniversari de l’assassinat per trets de la policia franquista d’Antonio Ruiz Villalba. Fou un dels milers de treballadors que el 18 d’octubre del 1971 van ocupar la factoria de la Seat, emblema del ‘desarrollismo’ franquista però també de l’oposició obrera al règim. Una exposició recorda ara els fets a l’Hospitalet. I una altra mostra arribà a la seu de l’AVV de Bellvitge la mateixa setmana en què es va ocupar el CAP: la que repassa els 40 anys de moviment veïnal a la segona ciutat de Catalunya. Un moviment que tingué un dels seus epicentres a Bellvitge, i que trobà en la creació d’un ambulatori al barri una de les seves principals reivindicacions.

És en aquestes històries que arrelen els indignats, i és en aquest context que la dedicatòria “Va por ti, abuelo”, cobra ple sentit. No es pot entendre el fenomen actual sense recordar la convulsió que vivia Catalunya fa quatre dècades, que va acabar menant a la creació de l’Assemblea de Catalunya, de la qual es commemorarà el 40è aniversari el proper set de novembre, com no es pot entendre, per exemple, perquè les consultes independentistes van començar a Osona (després d’Arenys) sense saber qui és Torras i Bages, què era el seminari de Vic o què significà el carlisme.

Un procés d’aprenentatge

Perquè, però, no som capaços de superar l’anècdota i arribar fins a aquesta categoria en les nostres interpretacions dels indignats? D’una banda, ja ho he dit abans, perquè en l’època de la LOGSE, la immediatesa i dels 140 espais els que haurien de fer aquesta labor social d’entendre i explicar què passa, els periodistes, dimiteixen.

Però de l’altra, també, perquè el propi moviment dels indignats tot just comença a descobrir que té aquestes arrels. Definir-lo com un fenomen líquid té quelcom de cert. Recordar les seves arrels històriques, en canvi, també. Però la definició més encertada que he escoltat fins ara per copsar aquest sorgiment espontani de protestes és “procés d’aprenentatge”.

Les consignes i els discursos que es podien escoltar al maig a la plaça de Catalunya molts cops feien envermellir per la seva candidesa. És comprensible que veterans lluitadors com Carlos Jiménez Villarejo, en una visita electoral a l’Hospitalet, recordessin molestos que ells s’havien cremat les celles treballant per un món millor mentre centenars de joves dormien a la plaça de Catalunya menystenint la política, així, en general. Les frases inexpertes, les peticions esbojarrades, les accions càndides, són fruit de ciutadans que tot just comencen a pensar políticament, de nounats en la cosa pública. Comencen a prendre consciència de la seva posició en la societat i dels seus interessos. I comencen, també, a recordar amb gratitud els seus avis.

El desvetllar de la consciència

Uns avis que, després de mobilitzar-se tant i tant als anys setanta, es toparen als vuitanta amb el “desencant”. Desencisats, defraudats dels polítics, els partits i els sindicats que s’enfonsaven, es van retirar de la polis a l’oikos i es van preocupar perquè els seus fills, la generació intermèdia, la dels pares, fessin mèrits en la meritocràcia. Que somniessin el somni social-lliberal de la igualtat d’oportunitats i el triomf dels millors. D’aquesta forma la consciència de classe i la memòria de les reivindicacions quedaren sepultades sota la narració de la transició feliç.

És clar, doncs, que ara el desvetllar sigui lent i incert. I que de sobte estranyi tornar a sentir en assemblees multitudinàries que Bellvitge sempre ha estat un barri “lluitador”, i que el barri “està en lluita”, expressat en un llenguatge arcaic. De fet, el nombre d’avis que ocupen el CAP Marina és immensament superior al dels joves. Molts dels ocupants semblen més moguts per la nostàlgia dels temps passats que pel futur, i alguns saben perfectament que protagonitzen la seva última protesta. “Pel que ens queda per viure”…, comencen algunes pancartes. Ocupacions com les de l’IES Macià han tingut poques rèpliques. El despertar és, doncs, discret i incert. Però hi és.

Anuncis

Hi ha un comentari

  1. Potser sí que hi ha un despertar polític “discret i incert”. La pregunta és si aquest despertar no arriba massa tard. Perquè és precisament ara quan és més necessària una consciència plena i un compromís decidit. El problema dels indignats és que la seva capacitat d’organització és mínima i les seves possiblitats de influir en la presa de decisions a les institucions, nul·les. En les pròximes eleccions generals tindrem un tsunami conservador i la indignació llavors ens semblarà del tot improductiva. Que els indignats pugin aturar el tancament d’un CAP o aconsegueixin aprofitar un espai públic està molt bé, és fantàstic, però el que al capdavall importa és accedir a les esferes de poder on realment es prenen les grans decisions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s