Prostitució al carrer: El dia de la marmota, gràcies a l’Ajuntament cívic

Cansament. I un dubte molt profund sobre la capacitat d’aprenentatge i, en general, l’existència de vida intel·ligent a l’Ajuntament de Barcelona, més enllà dels colors: no aprenen. Això és el que he sentit aquest dimarts veient les imatges de prostitució al carrer Petritxol, llegint el reportatge d’Helena López que les acompanya a El Periódico. Si substituïm “carrer Petritxol” per “mercat de la Boqueria” veurem que ens trobem un calc pràcticament exacte del reportatge que a cavall de l’agost i el setembre del 2009 va revolucionar la ciutat i va desfermar un debat sobre la prostitució que va fer que inclús el president Zapatero s’hi pronunciés. Des de llavors, molta tinta per a res: no hem aprés res. Com bé assenyala, López, el problema persisteix.

Poca novetat suposa el reportatge sobre allò que va publicar fa dos anys l’edició catalana de El País, però precisament la poca novetat de l’assumpte és el seu element més informador, allò que legitima l’article: denota que els responsables polítics de la ciutat han fracassat. No han eradicat el problema. Sostinc que això és així perquè, enlloc d’anar a l’arrel, govern i oposició es van embrancar en el típic i esgotador joc de declaracions i contradeclaracions sempre dins el marc del discurs del civisme, buit, que no és capaç de resoldre res. Aquest és un cas paradigmàtic que les mesures securitàries i els instruments del civisme no són operatius enfront de problemes urbans.

Què queda del debat de fa dos anys? Una trista reixa

I és així perquè foren aquesta mena de mesures les úniques que es van arribar a implementar el setembre del 2009: el consistori va reforçar les patrulles de la Guàrdia Urbana conjuntes amb els Mossos immediatament; la nit posterior a la publicació de les fotos els agents ja es deixaven veure pels porxos del mercat. Ho feien amb un únic instrument legal a la mà, davant de falta de lleis catalanes i espanyoles: una ordenança del civisme que criminalitza l’oferta i demanda de sexe al carrer.

Durant els dies i setmanes posteriors va haver intents d’anar més enllà. La llavors regidora de Ciutat Vella Itziar González va esbossar una reforma del pla d’usos del districte per tornar a permetre alguns ‘meublés’ que aixopluguessin les noies que treballen al carrer, un projecte avortat poc després. La llavors regidora de la Dona Elsa Blasco i el líder local del seu partit (ICV), Ricard Gomà, van recordar la feina que fa des del 2006 l’ABITS (Agència de l’Abordatge Integral del Treball Sexual) un servei social destinat a assistir les treballadores. Montserrat Tura, que ja no era consellera d’Interior, va recordar que havia deixat un esborrany de llei reguladora de la prostitució al calaix del departament… De res va servir totes aquestes propostes. L‘única mesura que es va prendre a mitjà termini fou barrar el pas de nit als porxos de la Boqueria, segrestats ara de l’ús públic nocturn mitjançant uns barrots que no van satisfer a qui més els demanava, el difunt Manel Ripoll: el president de la Boqueria no volia unes barres de ferro antiestètiques, sinó un mur transparent de vidre.

Tot aquest debat profund, amb implicacions ètiques, amb possibles conseqüències jurídiques, va morir ofegat, doncs, quan els responsables polítics van creure que el problema desapareixia perquè la pressió policial havia fet invisibles a la Rambla unes prostitutes que havien fugit a exercir a indrets més invisibles i, per tant, encara més precaris. Un debat que també va sucumbir, per cert, a la intransigència de les feministes abolicionistes que, des de càrrecs clau al PSC i al PSOE que els permetien vetar el debat, van moure cel i terra per tancar el debat sobre una llei reguladora: polítiques com Imma Moraleda van enterrar la possible norma que hagués dignificat les treballadores a canvi de sancionar una pràctica que elles pretenen fer desaparèixer, ignorant mil·lenaris d’història.

Però la pressió policial sense res darrera mai resol un problema; només el desplaça. I ara ja hi tornem a ser. Per culpa d’uns polítics que semblen haver oblidat aquesta regla bàsica.

El deure dels mitjans

Insisteixo en la meva crítica als responsables de les administracions, que són qui ha de governar el fenomen, perquè cada cop que algun mitjà en fa notícia moltes persones d’esquerra, progressistes, i bastants moviments socials tendeixen a matar el missatger. I ara aquest debat s’ha tornat a produir; aquest cop per un mitjà que el Periódico està començant a usar de forma exemplar per a altres mitjans tradicionals: el director del diari Enric Hernández ha debatut a través de Twitter amb dirigents de la CUP de Barcelona com Xavier Monge i periodistes propers al mitjà alternatiu La Directa com Nora Miralles o el compte anomenat Albert Martínez.

“Expliquem el que passa (amb dades i sense epítets), quan passa i amb l’única finalitat d’informar”, ha defensat el responsable de El Periódico. És important, com ha fet Hernández, defensar no el dret, sinó l’obligació dels mitjans de parlar d’allò que succeeix davant d’alguns ciutadans que voldrien silenciar certs temes. Però no crec que aquest periodista passi per alt la ingenuïtat d’aquesta frase: a banda del que s’explica, també és important el com i el quan s’explica. En periodisme, la forma transmet un missatge que, m’atreviria a dir, és més significatiu que el fons. Hernández segur que n’és conscient.

També en aquest aspecte dels temps, però, trobo que no hi ha raons de crítica a l’edició de El Periódico d’avui: considero encertat treure l’assumpte ara, després dels 100 dies de gràcia del nou govern de Barcelona. Defenso, inclús, que cal agrair que l’ara director de El Periódico recuperi l’assumpte, posant-lo a la taula de Trias tal com el va posar sobre la taula d’Hereu quan estava al front de l’edició catalana de El País. Hereu va fracassar davant d’un dels assumptes que més el van erosionar a l’última legislatura de govern socialista a la capital catalana; vegem què fa Trias. Bon experiment.

El sexe de pagament al carrer: violència de gènere

A banda aquestes persones d’esquerra que censuren els mitjans per parlar de la prostitució al carrer haurien de reflexionar sobre la paradoxa de defensar els drets i la dignitat de les treballadores del sexe però, alhora, pretendre que s’ignori el pitjor enemic de les condicions de treball d’aquestes ciutadanes: haver de buscar clients al carrer. Trobo que precisament qui defensa els drets de les prostitutes s’hauria de preocupar, i molt, pel fet que exerceixen en un marc on poden patir molt més fàcilment violència de gènere. On les transsexuals llatinoamericanes pateixen vexacions transfòbiques, començant (segons el seu propi testimoni) per les que exerceixen contra elles alguns agents de policia. I on les treballadores de color pateixen el menyspreu racista de masses vianants i, també, de nou, d’alguns policies, segons he pogut comprovar jo mateix.

Precisament des d’una perspectiva de solidaritat amb les treballadores d’aquest sector al·legal desitjo que els mitjans de la meva ciutat es preocupin per les escenes de sexe de pagament al carrer, que jo considero que són escenes de crua violència de gènere, enlloc de collonades com el nudisme, els llauners que miren de guanyar-se la vida, els joves que veuen de forma inofensiva alguna llauna de cervesa (botellón és un tema a banda) i altres xorrades que porten de cap els defensors del perillós discurs vacu del civisme.

Menys llegendes cíviques i més ‘meublés’

Aquesta defensa de l’obligació dels mitjans a parlar de totes les coses que passen, però, no s’ha d’entendre com una defensa de tot el que diuen els ‘mass media’. Avui els crítics no han atacat només que es parlés de prostitució, sinó com se’n parla. I això és clau. “Si tant ens molesta la prostitució perquè no fem una política antisexista real als mitjans i acabem amb la institució q la perpetua”, ha piulat, per exemple, la periodista Nora Miralles. “Només us importen, doncs,quan surten al carrer i es fan visibles, ‘l’embruten’. Les que paguen els anuncis ja no us molesten tant”, ha estat una altra de les seves piulades. I una que trobo clau: “Perquè no hi aneu a parlar (amb les treballadores) i que us expliquin els xantatges que els fan els UPAS de la Guàrdia Urbana? O que les multen injustament”.

En efecte, el reportatge de El Periódico omet aquesta primera persona. I, en canvi, fa relluir un tràfic de persones sense citar cap font, tirant de velles notes de premsa que ha emès la policia quan ha desmantellat grups que extorsionaven a algunes noies amb uns mètodes de vudú tan pintorescs com rars. Això contrasta amb el tractament que rep el “servei social específic” per a les treballadores del sexe que hi ha a Barcelona des del 2006 (l’ABITS, que ni s’esmenta pel seu nom), que apareix només al final d’un especejament.

Aquest biaix que destaca l’explotació a l’hora de parlar de la prostitució és un prejudici molt freqüent. D’una banda, trobo que és racista: quan es parla del vudú es recórre a alguns casos anecdòtics tot imputant a les noies negres en general una creença en un món mític que, a ulls europeus, apareix com a estrambòtic. D’altra banda, és inconsistent: només cal parlar amb moltes de les noies per entendre que els preocupa molt més la pressió de la Guàrdia Urbana a la qual es refereix Miralles que uns suposats xulos que en molts casos ni existeixen. A molts lectors i periodistes de classe mitjana ens costa entendre que algú es prostitueixi, i per això ens sembla plausible recórrer a l’explicació del tràfic. Però molts les coses a vegades són més senzilles: la necessitat molts cops és suficient. O això diuen les noies, tal i com ja vaig explicar en un antic bloc meu.

En canvi crec que és molt més pertinent, per entendre el fenomen de la prostitució al carrer, l’article que apareix a dues columnes a la plana tres de l’edició d’avui de El Periódico: ni contes de vudú ni llegendes d’incivisme. En aquest text les ONG recorden que el problema va començar quan els governs municipals socialistes, en una estela de purisme i moralitat que equiparava els autors de l’ordenança de civisme i sanejadors del Raval amb aquells que dècades abans havien dictat les normes de ‘vagos y maleantes’ i havien erigit barris com el Congrés, van voler desmantellar el barri xino i amb ell els seus ‘meublés’.

Aquest és el problema de la prostitució als carrers de ‘Ciutat Vella’. O millor: del Barri Xino. Llàstima que, enlloc de dir “les ONG recorden” s’ha de dir “les ONG tornen a recordar”. Estic segur que la pratenca Mercè Meroño està trista de tornar-se a veure citada als diaris. En un reportatge relatiu al desmantellament del Barri Xino que ja està fet des de fa dos anys. I que segueix sent actual per culpa de la incapacitat dels responsables municipals de dissenyar solucions als problemes urbans de Barcelona més enllà dels discurs tan cursis com inoperatius sobre el civisme. Abans uns, ara un altres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s