Els ocells, Renan i els Països Catalans: la foto de #twitterencatala

Mapa de l’ús del hashtag #twitterencatala el dia 17 de setembre cap a les deu de la nit

Demanar massivament que Twitter sigui traduït al català no va ser el més important que varem fer ahir al vespre els catalans. D’acord, la reivindicació tindrà èxit tard o d’hora i el sistema de missatges curts ens parlarà algun dia en la nostra llengua. Elevar #twitterencatala a TT estatal fou un pas important en aquesta direcció. Però mentre ho fèiem, sorgia un producte col·lateral molt més interessant. I que quedarà un cop l’objectiu concret de tenir Twitter en català s’hagi acomplert, si algú ja ha tingut la pensada de fer una base de dades adequada per tal d’emmagatzemar els moviments a la xarxa social, una tasca que comença a ser urgent. Em refereixo a la diagnosi sobre l’estat de la cultura catalana que va sorgir gràcies a l’ús massiu d’aquest hashtag. Una foto que, entre d’altres coses, va fer visibles els Països Catalans.

L’estol

Guaitem al cel per tal d’entendre què vull dir. Arriba el temps en el qual podem veure estols d’ocells migrant. És captivador el moviment de les aus en grup, organitzat; no uniforme però si al compàs exacte. Hom dubta si l’ésser viu que està observant són centenars d’ocells o un de sol, l’estol. Qui va posar nom a Twitter s’inspirà en les aus: va comparar els missatges curts que emetem els humans amb el seu piular. La pensada és encertada, però trobo que Twitter fa palès una altra similitud, molt més interessant, de la nostra espècie amb els ocells: la conducta d’estol.

Des del seu naixement les ciències socials es pregunten quant ens assemblem als ocells; quin paper juguen l’autonomia i la llibertat individual i quin les estructures que pauten el nostre comportament. Amb les eines estadístiques a la mà, aquestes disciplines han mirat de copsar l’estol humà i el seu funcionament. I ara amb Twitter tenim un mitjà de comunicació que, més enllà de l’estadística, ens permet no ja estimar com deu ser un estol que fins ara era invisible, sinó admirar alguns d’aquests grups en moviment, com quan aixequem la vista al cel i veiem els ocells en el seu vol organitzat. (Us recomano que feu una ulla a algunes experiències d’anàlisi d’aquesta xarxa social que ja han explorat aquest camí).

Ahir l’estol que va passar pel nostre cel fou el que formen les persones que se senten adscrites d’alguna forma a la cultura catalana. I, com un ornitòleg esguarda els grups quan migren per tal de conèixer la salut dels ocells, una vista a Twitter ens va permetre retratar potser millor que mai quin és l’estat d’aquesta cultura a mitjan de setembre del 2011.

El plebiscit de cada dia

Segurament a aquestes alçades hi haurà lectors espantats; recelosos d’aquesta comparació naturalista entre l’espècie humana i les aus; temerosos de trobar-se una argumentació que recorre a la vella doctrina behavioralista o, pitjor, organicista de les ciències socials. No va per aquí la cosa. Per entendre millor la comparació, recordem com l’historiador Ernest Renan definí el 1882 la nació com un “plébiscit de tous les jours”, un plebiscit de cada dia.

El pensador francès, que ideà aquesta formulació quan l’Alsàcia de sentiment francès i parla alemanya portava 11 anys ocupada pel primer Reich alemany, no feia referència amb ella a un plebiscit formal. No, Renan es referia a un estat de consciència dels ciutadans, i d’aquesta forma va posar les bases a una visió de la nació cívica, enfrontada a la concepció etnicista o racista proposada pel romanticisme alemany. El francès negava que la raça, la història o inclús la llengua siguin determinants per tal de constatar l’existència d’una nació: allò crucial és l’adhesió individual dels ciutadans a una comunitat segons Renan.

La instantània dels Països Catalans

Ahir, és clar, no varem tenir cap referèndum ni res que se li assembli, que no ens deixen fer-ne cap. Però varem poder observar de forma ben palpable quin és l’estat d’aquest plebiscit quotidià renanià en la cultura catalana entre els usuaris habituals de Twitter. En un moment històric, per primer cop el varem poder fotografiar i tot: vam poder observar, gràcies a trensmaps.com, on i amb quina intensitat es piulava #twitterencatala. Vegem què es pot llegir a la foto.

En primer lloc, ens trobem amb una realitat contundent: els Països Catalans existeixen. Per molt que li pesi a la caverna espanyolista, a Mallorca, i sobretot a València, es va piular pel Twitter en català. No es pot pretendre, però, que l’existència de piuladors del #twitterencatala en aquells territoris sigui una imatge que reflecteix la totalitat dels tuitaires d’aquests indrets. Per exemple: l’altre gran hashtag a l’Estat en aquell moment, #primariasUPyD, també era present a l’àmbit dels PPCC. Ara, en una mesura molt menor.

Mapa de l’ús del hashtag #primariasUPyD el dia 17 a la nit

Amb tot, en fi, la consciència i l’adhesió a la cultura catalana, en el seu sentit ampli, és present, i ben present, al País Valencià i a Mallorca. Tan present, que al mapa el territori que evidencia el hashtag #twitterencatala no és només el Principat, sinó també els Països Catalans. Molts ciutadans d’arreu d’aquestes contrades participen del “plebiscit de tous les jours” català, i per fi ho hem pogut retratar. Suposo que a la caverna, en el seu fanatisme, serà cega a aquesta imatge com ha estat sorda a l’evidència filològica sobre el català i el valencià, però almenys que consti en acta.

Tot segueix passant per Madrid

Segona lectura: aquest àmbit de cultura catalana té el seu centre al Principat i, en ell, es revela un Barcelona-centrisme de molt de pes. Ara bé, l’altre gran centre és… Madrid. Com a tot arreu, i segurament a la capital espanyola en major mesura, l’ús del hashtag no revela adhesió, sinó simplement us. També el van fer servir tuitaires que criticaven la iniciativa. Sigui com sigui, la capital de l’Estat és un altre gran centre en el “plébiscit de tous les jours” de la cultura catalana.

Ens trobem aquí amb la paradoxa habitual que marca el fet català: la tensió de la perifèria amb el centre. Una perifèria que és prou forta com per fer sorgir una realitat que la diferencia de la resta de l’Estat, però que és prou dèbil com per no poder-se deslligar d’aquest Estat. I així inclús fenòmens tan interns d’aquesta cultura catalana com #twitterencatala segueixen passant per Madrid.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s