Doctor Jekyll o Mister Hyde?

Si fos per les formes ningú diria que representen les mateixes sigles. Els dos primers alcaldes a grans ciutats que el PP va assolir a Catalunya, el juny passat, Xavier García Albiol a Badalona i Manu Reyes a Castelldefels, són com la nit i el dia.

Una imatge per a il·lustrar la obvietat: en el ple que aprovà l’esquema del nou govern del PP en solitari a Badalona, el juliol, Albiol aprofità el fet que els tinents d’alcalde in pectore no estaven encara formalment nomenats per seure sol a la bancada de l’executiu. I allà estava l’home còmode en la seva solitud, rialler, repartint els torns i manegant el debat; l’únic gall al galliner. Reyes, en canvi, patia en la solitud. Mirant de seduir una CiU que s’hi resistia va esgotar fins a les últimes hores abans del ple que, l’11 de juny, el va investir com a nou batlle de Castelldefels amb els vots del PP. I ja en el primer govern va incloure en el seu executiu els dos regidors de l’AVVIC, un grup d’independents, a pesar que el gest no bastava per assolir una majoria còmode. Finalment ha aconseguit incloure una CiU liderada per Anna Pérez que, el dia després del 22-M, declarava que preferia deixar governar els populars quedant-se a l’oposició.

El badaloní és un animal polític, professional; no consta que hagi acabat la seva “formació en Dret“, és regidor des del 1991, ha estat cap de cartell, doncs, sis cops i contesa rere contesa ha anat conquerint la majoria. El castelldefelenc, en canvi, exhibeix sempre que pot la seva multitulació en ADE, diplomatura en empresarials, enginyeria tècnica de telecomunicacions, màster en assessoria fiscal. Nouvingut a la política, no hi va aterrar fins a la legislatura passada, i no fou fins fa un parell d’anys que va prendre les regnes del seu partit a Castelldefels amb la mirada posada a l’alcaldia.

El primer, en fi, ha aconseguit la seva, de batllia, a cop de titular i d’escàndols xenòfobs, i els segueix muntant un cop ha arribat a la meta; l’altre és discret i ha guanyat terreny amb aquell tòpic tecnòcrata i asèptic del “despilfarro socialista” enfront de la “gestió” del PP. En definitiva, que un sigui malgirbat i alt com un Sant Pau, exjugador de bàsquet, i l’altre, menut i ben plantat, opti pel judo, sembla fet gairebé a propòsit per portar l’oposició de la nit al dia fins a l’extrem de la caricatura: Un és un busca-bregues que pot sobreviure perfectament a cops de puny als barris de Llefià o la Salut, i l’altre és el gendre perfecte per a la sogra que habita un xalet a Castelldefels-Platja.

La bipolaritat, senyal de desorientació

I aquí cal aturar-se: com s’explica aquesta diferència? Fins a quin punt som davant d’una oposició d’estils volguda i buscada? En una època en què la política es torna superficial, es preocupa per vendre més la imatge que els continguts i mor víctima dels assessors, gabinets de comunicació i experts en màrqueting que ofereixen sigles al mercat com qui ven marques de detergent, seria plausible pensar que ens trobem davant d’un experiment: dos alcaldes, dos estils, dissenyats al laboratori dels ‘spin doctors’ per veure quin té èxit. Però, digueu-me il·lús, jo crec que encara hi ha marge per als caràcters individuals en aquesta política mercantilitzada, i que les peculiaritats locals encara conserven certa autonomia enfront les consignes de les seus nacionals. Així doncs, trobo que aquesta oposició de personatges és imputable a certa peculiaritat local i personal poc controlable des de la central. I que denota sobretot una cosa: un signe de desorientació d’un PP sotmès a un procés d’aprenentatge.

Transformar la fortuna en virtut

La tesi pot semblar contrafactual: els resultats de les passades eleccions locals i, justament, aquestes dues alcaldies semblen una demostració que el PP ha deixat enrere la seva desorientació catalana i ha trobat la fórmula per a trencar el sostre de vidre que sempre l’ha llastrat a Catalunya, contra el qual s’han estavellat els anteriors dirigents. I evidentment l’Alícia Sánchez-Camacho sabia què es feia avalant “l’experiment Albiol” a pesar de les seves conseqüències xenòfobes. Experimentava conscientment, és clar. Però el seu èxit s’explica, en una referència maquiavèl·lica que ve molt al cas, més per la fortuna que per la virtut. A Camacho li ha sonat la flauta.

Camacho ha experimentat en un moment en què processos sociopolítics de llarga durada, plaques tectòniques que s’anaven desplaçant lentament sota els peus de Dani Sirera, Josep Piqué, Fernández Díaz, han provocat, per fi, la sacsejada… Al llarg de dècades, el PP ha esdevingut segona força amb opcions de govern en moltes ciutats metropolitanes per l’esfondrament d’un PSUC que abans el precedia, en segona o inclús primera posició. Els populars han ultrapassat unes formacions catalanistes que mai han pogut sortir dels nuclis antics. I s’han anat assentant en l’imaginari d’una població que aprenia a pensar en bipartidisme gràcies a que aquest era el sistema de partits que s’anava assentava a tot l’Estat (no fa gaire, tot just des de fa vint anys) i que, per tant, transmeten els mitjans de comunicació espanyols que consumeixen vastes classes populars de la perifèria barcelonina. I, amb aquest bipartidisme establert en les ments, només calia un descrèdit dels socialistes hegemònics perquè els votants rojos de tota la vida només trobessin una opció en la seva cerca d’alternatives: el PP. Aquests són els ingredients de la fortuna de Camacho.

Són al poder, doncs, a Badalona i Castelldefels. Si tinguessin un pla seguirien una línia homogènia. Però com que no el tenen, experimenten. Aprenen. És el que passa quan aconsegueixes el poder gràcies a una política preocupada més per les formes i la marca que pel contingut i el discurs: quan l’assoleixes t’has de plantejar què fer. I així, en un procés que es pot qualificar de “trial and error”, el PP mostra les dues cares incloses en l’anunci que Camacho va posar a tot color en certs diaris barcelonins aquest Onze de Setembre: “Bona Diada de Catalunya”. Al sud de Barcelona, a Castelldefels, sorgeix la cara amable que desitja “bona Diada” amb un Reyes presidint per primer cop com a alcalde l’acte institucional a la seva ciutat. I al nord de Barcelona, a Badalona, apareix la cara emprenyada i busca-bregues que parla de “Diada de Catalunya”, sense “nacional”, d’un Albiol que suspèn aquest acte però acudeix a l’ofrena, com a cap… de l’oposició a l’oposició?

La responsabilitat dels mestres

Així s’explica, segons el meu parer, la diferència entre els dos alcaldes d’un PP que ha aconseguit esdevenir, per fi, un nouvingut al poder català a causa dels canvis estructurals a la perifèria barcelonina i que ara aprèn a fer servir aquest poder. Què se’n desprèn, d’això? Si algú aprèn, necessita mestres. Algú que, en l’exercici del ‘trial and error’, li marqui quin és l’error i quin l’èxit. És a dir que del fet que el PP estigui aprenent a usar el poder es pot desprendre, en primer terme, una lliçó per a les forces que l’envolten: tenen certa capacitat per fer-li veure quins són els límits als quals pot arribar i quins no pot passar en el joc de forces català. Poden influir en la forma en què els populars, ara, transformen la seva fortuna en virtut.

I en aquesta feina de “mestre” és evident que el paper central el juga aquell que té la clau del càstig quan es traspassen les línies vermelles: CiU, que ha condicionat l’accés de les forces més votades a l’alcaldia tant a Badalona com a Castelldefels. De moment, però, fa de mestre els diumenges. Entre setmana premia indiferentment tant el PP civilitzat de Castelldefels, entrant al govern de Reyes, com l’ultramontà d’Albiol, amenaçant-lo quan els focus són davant però a l’hora de la veritat tolerant els seus exabruptes amb el subterfugi que només són això, exabruptes. Per ara.

El que facin els partits que comparteixen ple amb el PP a ambdues ciutats, i sobretot CiU, però, revesteix una responsabilitat especial. Perquè les conseqüències de la seva actitud ultrapassen el cas concret i poden determinar la cara del PP a Catalunya en el futur. Jo crec que és obvi que hi ha una bona part de lògica local en la decisió de Falcó i en el pas que ha fet una Anna Pérez a Castelldefels que determinats cercles polítics descriuen com a molt interessada en ostentar posicions executives. I crec que és molt legítima i defensable aquesta lògica local. Ara bé, també caldria tenir present que, en aquests casos, la responsabilitat és nacional – i històrica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s