El culpable perfecte

Ho té tot per ser el culpable perfecte. S’ha encès com a mínim un porro, davant del pare, a la sala d’estar de casa, cada cop que he parlat amb ell. Sempre en un castellà col·loquial, de barri. Del barri de casetes sorgit sense plànol ni concert durant els anys seixanta a Castelldefels (‘Castefa’), Vistalegre. En una de les torretes del barri s’ha criat amb la família: pares treballadors i un germà petit. De formació escassa; l’ESO i un grau mitjà. Al barri ha fet la viu-viu; ha trampejat més que estudiat per anar tirant. I ja s’ha guanyat un antecedent penal. Actitud impetuosa, destil·lada en cada gest. Mirada fugissera que, quan es caça al vol, és nua, sense subtileses i sense vels. Un pícar de llibre, en fi, com aquells que poblen l’imaginari ibèric, des del Lazarillo fins a Eloy de la Iglesia. En resum, un prototip de culpable. El cap de turc perfecte.

Fou fàcil, doncs, penjar-li el mort a aquest noi, que acaba de fer els 21 anys, quan el primer d’abril d’aquest 2011 un guàrdia de seguretat empleat de Prosegur va caure mort després de barallar-se amb ell a primera hora del matí a l’estació del poble de Castelldefels. El nano venia de Barcelona, on havia passat la nit –i la matinada- de festa amb un amic. Borratxo i fumat, reconeix amb el seu estil tal com raja. Però no empastillat, destaca amb la seva naturalitat de barri. I les anàlisis que li van fer confirmen la seva sinceritat.

Xulo i envalentit, va baixar del comboi al seu poble i es va encarar al vigilant per una peça de roba. La cosa va anar més; hi va haver un intercanvi de cops. Fins que, quan el noi ja estava reduït, el guàrdia es va desplomar. Els equips d’emergència, com es diu en aquests casos, no van poder fer res per salvar-li la vida.

L’escàndol sense reflexió

I, com passa en aquests casos, es va desencadenar l’espiral coneguda: la plaça del poble es va omplir d’unitats mòbils a la recerca del testimoni privilegiat i exclusiu per alimentar els matinals, que aprofitaven la carnassa per a atiar gràcies al monstre incívic totes les pors al bàrbar de la nostra societat. Al dia següent els diaris corroboraven la narració i la vestien d’adjectius: agressió brutal, violència extrema. I, seriosos i profunds com pertoca al paper, l’analitzaven i contextualitzaven: inseguretat als trens, al metro, al carrer; viatgers amenaçats, vigilants agredits; valors que es dilueixen, ordres que s’esfondren. Uns dies després, un rotatiu gratuït va posar la cirereta amb l’últim detall sagnant – i exclusiu: “El vigilant de l’estació morí en les meves pròpies mans. Treia sang per la boca i pels ulls”.

Aterroritzeu-vos, lectors, televidents, però no massa: sempre hi ha un Sant Jordi per matar el drac. Així que el debat va saltar al camp polític i els abanderats de la mà dura i la llei i l’ordre van anunciar la investidura dels guardians de trens i metros amb la vareta l’autoritat pública. N’hi havia inclús que els volien armar. Cas resolt; capítol tancat; conclusions extretes. Originalitats, les justes.

La pena de telediari i les investigacions, en sentits oposats

Però mentrestant, mentre un noi romania a presó, lluny dels focus, les investigacions avançaven. En sentit oposat al què seguia l’opinió publicada. L’autòpsia no revela cap agressió mortal. “Cop sec? Els diferents elements sobre els quals es pot sustentar aquesta hipòtesi no tenen autèntica base”, diagnostiquen els metges. I els testimonis, no els que van alimentar les àvides carxofes, sinó els que en efecte van presenciar els fets i els van relatar davant del jutge, “en cap cas han descrit un impacte d’aquesta intensitat i destí­”, constaten els magistrats. I, davant d’aquestes recerques, decreten la llibertat del nano a l’espera del judici. Així segueix ara. Això si, els jutges ja han admès en les seves interlocutòries que esperen una rebaixa notable de la qualificació fiscal dels seus actes després dels resultats de les investigacions.

La icona de Sant Jordi, que és un èxit comunicatiu des de l’Edat Mitjana, i la narració del civisme, totes dues plausible i de sentit comú, van eclipsar aquesta veritat, més difícil d’anar a buscar. En un món que viu al dia, és poc probable que els diaris enviïn reporters allà on la ciutat perd el nom per rebuscar entre la misèria les arrels de la violència, com feien aquells periodistes socials que surten a les pelis quinquis de l’època gloriosa del paper.

Víctima. De qui?

És difícil, per exemple, que un becari vagi a preguntar d’altres vigilants de seguretat de la mateixa línia de tren per sentir la seva opinió sobre què passa realment amb la seguretat privada. I que senti com consideren que la inseguretat que pateixen està vinculada amb el vandalisme, sí, però també i sobretot amb la seva precarietat laboral: que treballen 12 hores sense parar per dinar, sols en estacions ben grans. I que això empitjora les condicions de feina. “Jo no diria que són dignes, diria que són pèssimes. Estem a mercè de qualsevol cosa que passi”, diuen. Tot per un sou mileurista. Si et queixes, tens problemes. Per començar, amb Renfe: pressiona les empreses concessionàries que els ocupen per tal de tenir un servei barat, denuncien.

També costa massa feina aconseguir una autòpsia del mort, que no fa més que constatar un panorama de la seguretat privada tan precari com preocupant: el gir més escandalós de tota la història succeeix quan descobrim que, segons els facultatius, el vigilant no va morir a causa dels cops. No. Tenia un cor malalt. Tan malalt, que no era capaç de resistir una situació d’estrès que, d’altra banda, és ben previsible en la seva feina. Us imagineu un camioner cec o un músic sord? Doncs la víctima treballava amb un cor “extremadament patològic”. Tenia un infart de miocardi antic, i s’havia negat a passar la revisió mèdica anual. L’empresa s’escuda en l’Estat: les lleis li impedeixen obligar els treballadors a sotmetre’s a exàmens mèdics regulars. I recorda que l’home havia obtingut la seva TIP del ministeri de l’Interior. Si el ministeri la hi va donar, no és problema de la firma.

I de sobte ens preguntem: aquí hi va haver una víctima, si. Però de qui? Del vàndal, només? O de l’explotació, també?

Per cert, l’imputat bé, gràcies. Ara treballa de mecànic. Després de complir la pena de telediari, espera el judici. El seu cap coneix la seva història i la tolera. Un altre cop, el xaval de barri de Vistalegre trampeja i va tirant. Però lamenta, dolgut: Els mesos a la presó no me’ls treu ningú. Ell admet part de la seva culpa. Però també veu culpa en els mitjans.

Anuncis

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s