Una hora i mitja que ens ha de fer reflexionar


Diumenge, 28 d’agost, passades les onze de la nit: com és costum des de fa uns mesos, el director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernández, piula al seu Twitter un link a la portada del diari del dia següent en format PDF. “Els peruans del Parc Güell”, “Les bosnies buscasignatures”, “‘morets’ de l’aerobús”, “els romanesos del metro”, enumera la portada, acompanyant cada epígraf d’una imatge, i encapçalant tot el tema amb un titular que anuncia a quatre columnes “La guia ‘mangui’ de Barcelona”. Un epígraf adverteix de l'”amenaça per a un sector econòmic clau”. “Els Mossos i informadors turístics comparteixen en les xarxes socials un catàleg dels delictes més habituals a la capital”, afegeix un subtítol.

Les reaccions irades de piuladors no es fan esperar. “Feu el mateix discurs que PxC tot assenyalant immigrants com a font de delinqüència”, “aquesta portada és un cant a la xenofòbia”, critiquen alguns. Sorgeix el hashtag #PortadaEPC. La protesta té efecte: “No estem sords. Per a evitar malentesos, canviem el subtítol de portada per a denunciar l’ús d’argot racista per part dels Mossos”, anuncia Hernández passada la mitjanit. Una hora i mitja després de l’inici de la polèmica, poc abans de la una de la matinada arriba la nova portada corregida, que canvia el subtítol i l’epígraf. Ja no es parla d'”amenaça a un sector econòmic clau”, sinó que s’informa que “la difusió del document desprestigia la ciutat”. I s’afegeix: “Els Mossos i els informadors turístics comparteixen a les xarxes socials un catàleg de delictes farcit d’expressions xenòfobes”. “Gràcies a tots per les vostres crítiques aportacions”, conclou Hernández.

Forma: La revolució de la labor periodística que suposen les xarxes socials arriba a la redacció

Dues reflexions. Una, pel què fa a la forma: amb aquest pas el Periódico acaba d’escriure un nou capítol en la història de com la irrupció de les xarxes socials està afectant la pràctica periodística. Fins ara els mitjans usaven les xarxes socials per a difondre les seves informacions, ja elaborades. Però no conec cap precedent a casa nostra de la modificació d’una portada arrel del debat dels lectors amb el director mitjançant Internet. Amb aquesta acció àgil i veloç dels responsables del rotatiu el debat a Twitter penetra al bell mig de la redacció.

Fer periodisme vol dir definir quin fet és notícia atenent al seu caràcter de novetat, veracitat i d’interès públic i jerarquitzar aquestes notícies per presentar-les de forma clara i endreçada. I la portada d’un diari és el major exponent d’aquesta labor d’endreç i jerarquització (una labor que també s’aprecia, per exemple, als portals digitals o a les caretes dels informatius radiofònics), per la seva permanència (24 hores) i per la nostra cultura que (encara) venera la lletra impresa.

Doncs bé, Twitter arriba al cor del periodisme, a la portada del diari imprès, per instaurar-hi el canvi de paradigma que suposen les xarxes socials: de la comunicació unidireccional al diàleg; de la transmissió de missatges empaquetats i llestos a la conversa sobre missatges modificables. I això, és clar, fa encara més urgent que ens preguntem quina és la funció jerarquitzadora i endreçadora de l’actualitat del periodista en aquesta nova era en la qual les fronteres entre el lector i l’informador es difuminen. I en quina autoritat (pretensions d’imparcialitat, veracitat) basa el periodista l’exercici d’aquesta funció. Quins són els beneficis, quins són els perills d’aquesta evolució, d’aquesta irrupció dels lectors al món fins ara tancat de la redacció? Pot suposar una erosió del periodisme a favor d’un forma de comunicació que ja no endreci ni jerarquitzi? I en aquest cas, se’n ressentirà la qualitat de la nostra opinió pública; de l’àgora de la democràcia?

Fons: La miopia i les obsessions d’un periodisme que passa per alt la xenofòbia

Entrem a la segona reflexió, de fons. El canvi en la portada d’El Periódico demostra com d’importants són els detalls: Uns altres subtítols provoquen un gir de 180 graus en l’enfoc de la notícia. L’esquema narratiu és el mateix en ambdós casos, i és el que domina el periodisme “de carrer” a Barcelona des que la Vanguardia va començar a fer els seus reportatges apocalíptics sobre la degradació d’alguns barris i el sentiment de por va substituir la reflexió sobre les causes socials dels fenòmens sobre els quals s’informa: hi ha una ciutat amenaçada per algú, adverteix l’esquema. En la primera portada el “sector econòmic clau” del turisme és l’amenaçat; pels delinqüents estrangers. En la segona, però, de sobte el prestigi barceloní és amenaçat per “la difusió del document”, i els autors de l’amenaça passen a ser els seus escriptors. En aquest gir de 180 graus identifiquem tics del periodisme català que ens haurien de fer reflexionar en un moment en què els discursos racistes s’escampen a casa nostra.

Pel que dóna a entendre a les dues portades, el diari ha tingut accés a un document que circula en entorns policials en el qual guies i agents identifiquen delinqüents amb immigrants. Això és el més insòlit de tota la informació de portada, perquè després d’un estiu de sentir historietes i més historietes sobre l’assumpte ja no sorprèn a ningú que al metro suposadament hi hagi romanesos robant carteres i les estratègies de les buscasignatures deuen ser tan antigues (i anecdòtiques) com l’estafa de l’estampeta. Però en la primera portada aquesta identificació oberta i inconscient que fan alguns policies de delinqüents i estrangers es passa completament per alt. De forma miop, s’ignora la notícia més interessant: la xenofòbia palpable (“morets”) en algunes parts del cos de Mossos d’Esquadra, del qual el diari ha obtingut proves fefaents. No, el rotatiu prefereix, en canvi, aprofitar el document al qual ha tingut accés per a insistir en la narració coneguda: aprofita la informació policial per suggerir una radiografia més (de les desenes que ja s’han fet) sobre el fenomen de la petita delinqüència relacionada amb el turisme a Barcelona.

En efecte, la lectura del tractament de la notícia a l’interior de l’edició d’avui del diari i l’editorial que l’acompanya mostren quin era l’enfoc original de l’assumpte. A l’editorial, ni una reflexió sobre el fet preocupant que alguns agents de la policia catalana patrullin la ciutat amb aquest marc conceptual al cap. Ni una. Ni tan sols una referència al llenguatge matusser i brutal que usa el document. Enlloc d’això, demanda de mà dura contra els petits delinqüents. Més vell que l’anar a peu. Al text, ni una referència a la preocupant “xenofòbia” que es va incloure a portada a última hora. No, com a molt la guia inoficial és “políticament correcta i despectiva”. I el portaveu de SMEC-CCOO, Toni Castejón, com a principal avalador del text xenòfob, considerant que “conté una informació molt correcta” i circula entre els agents. En fi, cap senyal de distanciament crític sobre les cites estigmatitzadores dutes a portada.

La primera versió d’aquesta portada havia passat totes les proves i controls a la redacció, i només ha estat gràcies a la protesta irada de molts piuladors que s’ha produït el canvi. Que ningú dins del rotatiu s’hagi adonat que estaven a punt de publicar – o, millor dit, han publicat, perquè piular és una forma de publicar – una bajanada xenòfoba ens hauria de fer reflexionar sobre com d’interioritzats estan alguns tics quan es tracta d’informar sobre la delinqüència i la convivència a la ciutat de Barcelona, i sobre si en el món del periodisme no compartim uns marcs conceptuals que caldria revisar. La narració de la Barcelona amenaçada i assetjada per carteristes de tots els pelatges (i estrangers) ja ens hauria d’anar avorrint i hauríem de pensar en anar-la abandonant perquè empitjora de forma gratuïta la sensació d’inseguretat dels lectors tot elevant al grau de categoria les anècdotes de quatre carteristes.

Abandonar l’obsessió securitària i posar nom als racistes

Molt més urgent que això crec que és assenyalar els indrets de la nostra societat on arrelen marcs conceptuals xenòfobs. Això sí que supera l’anecdota i està esdevenint una categoria amenaçant en la nostra societat. Els periodistes hem de buscar els llocs on el racisme creix i anomenar-lo pel seu nom (aquí un exemple), a pesar que això a vegades comporti perills (i sé de què parlo perquè vaig patir un grup al Facebook creat contra mi que va aplegar mig miler de persones recordant-se de la meva mare i vaig estar mesos sense trepitjar una ciutat litoral per haver explicat que una manifestació que s’hi va fer fou de caràcter clarament racista). En aquest cas s’havia identificat un filó que s’ha passat per alt.

Que s’hagués passat per alt la xenofòbia dels redactors i usuaris (guies turístics i policies) del document, d’altra banda, ens ha de fer pensar si mantenim la suficient distància crítica amb algunes fonts policials. I que siguin els lectors els que hagin fet rectificar ens hauria de fer pensar si l’esquema narratiu que usa el periodisme local és esbiaixat. La protesta dels piuladors podria ser el clam del ciutadà amb sentit comú que, potser, ja està una mica fart de la cantinela sobre inseguretat que tan agrada als mitjans, especialment en els períodes vacacionals en els quals nien les serps d’estiu. I si aquest és el cas ens hem de preguntar en quina presumpció d’imparcialitat i veracitat basem els periodistes catalans el nostre exercici de la funció informadora i jerarquitzadora de l’actualitat.

Advertisements

Hi ha 7 comentaris

  1. Doncs si, com be dius, el tractament del tema a l’interior de EP demostra quin era l’enfocament original de la portada. El curiós del cas és que podrien substituir el subtitol final “la difusió del document desprestigia la ciutat” per “la difusió de l’anterior portada d’aquest diari desprestigia la ciutat” o per un, més correcte; “La difusió de l’anterior portada d’aquest diari desprestigia als ciutadans extracomunitaris de la ciutat. Salut i bona feina!

  2. Doncs a mi que em perdonin, però trobo que haver canviat així el subtítol de la portada, que no la noticia en sí (i encara que ho haguessin fet), l’únic que em demostra és que són uns venuts i que només miren per mantenir una mínima bona imatge de cara a la galeria, en cap cas que tinguin un mínim de sensibilitat cap als estrangers ni cap als pobres, per descomptat! Seguint el comentai de l’Arnau “la difusió d’aquest diari desprestigia el periodisme”. Salut!

  3. M’afegeixo a l’enhorabona d’Albano per l’anàlisi. Penso que no (només) es tracta de tenir sensibilitat cap als estrangers o els desfavorits. Crec que estem parlant de responsabilitat al moment de definir el que és noticia, l’enfocament, i també al moment de publicar-la. Aquest catàleg s’ha publicat d’una manera frívola i sense l’aprofundiment que l’hauria transformat en una veritable notícia.

  4. Sobre el mateix tema i en relació amb l’article d’avui del director, Enric Hernàndez, penso que no ha apreciat el rerefons de la crítica. Al moment de reconèixer l’error, afirma: “La majoria dels nostres lectors a Twitter entenien que EL PERIÓDICO, al destacar la notícia en portada, assumia com a propi l’argot del document”.
    La meva crítica a la nota no va per aquest camí. No crec que el diari estigui fent seus els adjectius de la llista. Però, en no analitzar la terminologia que fa servir, ni el fet que la facin servir els mossos d’esquadra (encara que no en siguin els autors), es deixa fora una vessant important d’aquest document. Perquè, quin és el valor d’aquest informe? Per mi, la informació és valuosa en si mateixa perquè adverteix la població sobre la presència de delinqüents i les estratègies aplicades per cometre robatoris. Però el fet de mantenir les designacions originals perpetua l’associació negativa d’un col·lectiu amb la delinqüencia. I això té un impacte social diferent.
    Publicar el malaltís ideari de l’ultra que va cometre la matança de Noruega, com diu l’Enric Hernàndez, no converteix el periodista en còmplice del que narra, però no crec que l’objectiu actual del periodisme es limiti a la reproducció. No es tracta d’adoctrinar ningú. Tenim una responsabilitat i, més enllà de reproduir, hem de donar eines per a interpretar els fets amb la major amplitut possible. Això és el que Baquero no fa a la seva nota. I és el que la fa criticable.

  5. Delinqüència i immigrats

    Fa ja un temps vaig tenir ocasió de comentar amb l’aleshores conseller Saura el fet que en els comunicats de premsa dels MMEE s’esmentava l’origen o nacionalitat d’accidentats i delinqüents, és a dir, les persones identificades amb nom i inicials anaven seguits de la nacionalitat i el lloc de residència. La nacionalitat em semblava irrellevant i fomentava el racisme, ja que fomentava l’associació entre immigració i delinqüència. El conseller va assentir, davant una mig ruboritzada cap de premsa que l’acompanyava. Va semblar que ambdós prenien nota i que a partir d’aleshores, en els comunicats, s’esmentaria només el lloc de residència i no la nacionalitat. Però de fet, no va ser així ni llavors ni ara.

    He tingut ocasió de comentar el mateix amb altres col·legues i m’he adonat que prima més el pretès interès per no ocultar cap dada (la nacionalitat) per sobre d’altres consideracions, com la que esmenteu d’evitar, des de l’ofici periodístic, caure en el parany que ens aboca a tots plegats cap a situacions repetides en la història.

    En fer us de les notes de premsa, sempre he obviat la nacionalitat dels protagonistes, tant si és un accidentat com un detingut, siguin dels “bons” o dels “dolents”, però no és un costum massa estès en una perspectiva general dels mitjans. Cal una reflexió profunda entre la professió, perquè si seguim per aquest camí i l’espiral es va cargolant, començarem per classificar-los a l’hora de donar ajuts socials (“primer, els de casa”) i podem acabar confinant els immigrats en camps de concentració, per no anar més enllà.

    El lloc d’origen d’una persona és i ha de ser irrellevant a tots els efectes. Som molt afortunats d’haver nascut sota una teulada que impedeix que ens mullem quan plou i que ens aixopluga del fred, de tenir cases que ens donen seguretat i de tenir de per vida un plat a taula per menjar, a banda de moltes de les comoditats de que gaudim. Aquest privilegi ens ha de fer generosos. El món està mal repartit, però això no ens ha de convertir en conformistes i menys encara que ens tornem més egoistes condemnant a la misèria els qui no han tingut la sort de néixer aquí. Tot això no pretenc pas que ho puguem solucionar d’un dia per l’altre, però si que hem d’evitar de totes totes convertir qualsevol romanès, pakistanès o africà en suposat delinqüent d’entrada.

    Comunicació bidireccional

    Els mitjans de comunicació i els periodistes hem d’estar preparats per canvis radicals. Qualsevol persona pot comunicar el que vulgui a audiències que poden ser molt grans, molts blogs ho demostren. El periodista ja no és un filtre de notícies, ja no pot dir això interessarà i ho publico o això no. Hi ha un gran flux de notícies generades per no-professionals que poden tenir tanta o més qualitat que les generades per periodistes llicenciats i amb tot l’ofici necessari. El paper l’escriu un i el llegeixen molts, però ara, tothom pot escriure i tothom pot llegir. Com, doncs, aprofitar la comunicació bidireccional que ens aporta la xarxa des de la perspectiva del periodista? Serà el periodisme un ofici en extinció perquè tothom sap redactar i escriuran les notícies els qui n’hagin estat testimonis directes?

    Ja comença a ser habitual davant qualsevol fet informatiu inesperat i d’interès (incendis, accidents…) veure com molta gent en fa fotografies amb el mòbil o amb les cambres digitals, i veure’n la reproducció en mitjans convencionals. Què passa quan hi ha protagonistes i testimonis directes que saben explicar-se i redactar igual o millor que un redactor que ha de recollir explicacions de segona o tercera mà?

    Bé, només són alguns elements de reflexió. Ah! Crec que seguirà i ha de seguir existint el periodisme professional, però potser més orientat al periodisme d’investigació, a “rascar” una mica més i extreure’n allò que no es veu a cop d’ull…

  6. Felicitats per aquesta anàlisi tan acurada que un cop més ens fa pensar que el periodisme, justament per la seva repercussió en la societat, potser més que en cap altre professió, ha de vetllar per l’ètica. I ara més que mai si volem que el periodista continuiï tenint credibilitat, sinó en l’era de les xarxes socials pot acabar perdent-la. I aleshores, qui ens informarà veraçment? Tinc la impressió que en els darrers anys el Periodisme ha perdut justament un dels valors que més el distingia: el contrast de les fonts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s