Liberalisme o democràcia?

Ordre i llibertat; aquesta és la recepta màgica. En el camp econòmic, la llibertat de les accions que impulsen les persones perseguint el seu propi interès condueix a organitzacions socials satisfactòries per a tothom si estan emmarcades en un ordre que ho facilita. La recepta econòmica és clara. La pregunta és com des de l’àmbit polític s’imposa aquest ordre. Perquè també aquí, com en l’economia, els individus persegueixen els seus propis interessos: els polítics no estan preocupats en aplicar l’ordre econòmic correcte, sinó en guanyar les properes eleccions. Per tant, com en l’econòmic, també en el camp polític cal garantir un ordre que limiti i emmarqui l’acció dels polítics per tal de garantir que, en la seva acció individual i lliure, assegurin el benestar general imposant l’ordre econòmic necessari.

Aquest és l’axioma bàsic sobre el qual es basteix tota la doctrina d’Economia Política que imparteixen els successors de l’última càtedra que ocupà el tòtem ordolliberal Friedrich August von Hayek (1899-1992); a l’Institut de Política Econòmica de la Universitat de Freiburg. A partir d’aquestes premisses aquests successors seus porten dues dècades d’investigació bastint una teoria basada en models com el rational choice per dissenyar marcs constitucionals que restringeixin l’actuació dels polítics, per tal de garantir que apliquen les receptes en les quals ells creuen. Aquestes receptes, però, les donen per demostrades; no es discuteixen.

Aquest grup d’economistes és, segurament, un dels exemples més clars a Europa d’allò que ara patim a l’Estat espanyol: el neolliberalisme porta la tensió entre liberalisme i democràcia al límit. És sabut que la democràcia, el debat ciutadà a l’àgora, està limitat per uns drets i deures individuals que no estan a disposició de les deliberacions i que garanteixen un ordre liberal en el camp ètic inamovible. Doncs bé, neolliberals com els successors de Hayek estan tan convençuts de les seves receptes econòmiques que també pretenen sostreure-les del debat democràtic, inserint-les a l’ordre constitucional. Es tracta doncs de garantir també el liberalisme en el camp econòmic, com està garantit en l’ètic. Vulgui o no el poble.

Deixeu-m’ho formular d’una forma més provocativa. El neolliberalisme econòmic porta el colpisme en la seva genètica; no és una conseqüència necessària, però sí possible del seu cos doctrinal. Aquesta és la línia de continuïtat que connecta fets aparentment tan inconnexos entre sí com la sòlida i fructífera amistat entre l’economista de Chicago Milton Friedman amb el dictador xilè Augusto Pinochet i la proposta sobtada de José Luis Rodríguez Zapatero d’impulsar de la nit al dia la segona reforma de la Constitució Espanyola. Es tracta del primer i de l’últim capítol d’una història que ja dura 30 anys, durant la qual els economistes i ideòlegs liberals han estat imposant reformes arreu del món, generalment aprofitant crisis i estats de xoc per no haver-les de sotmetre-les a unes ciutadanies que les veuen amb hostilitat.

El cas espanyol és un exemple més. Recordem-lo: amb nocturnitat, un dia d’agost, el president anuncia que pretén fer quelcom insòlit en la història de la restauració borbònica: reformar una constitució que semblava inamovible. La verge només ha estat tocada un cop, i per ordre del Tribunal Constitucional, per permetre el dret a vot passiu dels ciutadans de la UE. Mai més, a pesar de les demandes de molts republicans, independentistes o federalistes. No s’ha tocat ni per modificar un element tan rebutjat per pràcticament tothom com és la preeminència dels homes a l’hora d’heretar la corona. Reformes del Senat proposades en els programes electorals dels partits majoritaris elecció rere elecció sempre han acabat posposades. I ara José Luis Rodríguez Zapatero, en la seva fase agònica, pretén reformar la Carta Magna per introduir un sostre de deute que no s’anunciava ni en el programa electoral del PSOE ni en el del PP. A esquenes, inclús, del seu propi partit, a la vista de les reaccions d’alguns càrrecs. I ho pretén fer ràpid i corrents, sense gaire debat, i sense referèndum. Parlar de colpisme no és del tot desencertat.

Això pel que fa a les formes. Pel que fa al fons, recordem que una de les conseqüències més clares del sostre de deute és que, de facto, posaria fora de la legalitat constitucional les propostes keynesianes. Polítiques anticícliques que aposten per l’austeritat en temps de bonança (aquest extrem se sol oblidar) i l’endeutament públic en hores baixes, que són les que se seguien pràcticament sense discussió a Europa fins a la estagflació dels anys 1970, fregarien els límits de la llei. D’aquesta forma, els neolliberals deixen fora del debat els seus grans contrincants. I no mitjançant el debat racional o acadèmic a les facultats d’economia, o el debat públic en l’àgora democràtica, sinó aprofitant una crisi causada per uns comportaments que van ser possibles en el marc d’una política econòmica liberal, no keynesiana. La reforma de Zapatero restringiria així la capacitat de dirigents futurs de seguir la política de reactivació econòmica que, paradoxalment, els seus propis governs van impulsar a l’inici d’aquesta legislatura, amb els plans E, abans de rebre una correcció des de París i Berlín. Pot ser que, en futures crisis, un partit es presenti a les eleccions plantejant receptes liberals, i que guanyi les eleccions. Molt bé; les podria fer. Però què passarà si les guanya un de keynesià? Només cal recordar que els EUA acaben de viure una greu crisi política per elevar el seu sostre de deute.

Volem limitar així la nostra democràcia?

Advertisements

Hi ha 3 comentaris

  1. Això… d’acord que és el teu blog i tal, però podries intentar dir menys tonteries, no? No és un sostre al deute, sino al dèficit estructural. Ja sé que potser creus que és el mateix, però així com jo no sé diferenciar entre decret-llei i llei normal (perquè no ho he estudiat) tu tampoc saps diferenciar entre segons quins termes (ja que no ets economista -espero!). Marcada aquesta diferència, les polítiques keynesianes -estalviar en bons temps i gastar en mals- es pot mantenir, el que sigui mentre en situació normal el dèficit sigui quasi zero. I molt interessant tota la història treta de La Doctrina Shock de la pamfletaira Naomi Klein, però no, els neolliberals defensen la llibertat per sobre de tot, que el Friedman hagi fer X o Y no ens importa (el Navarro avui ha quedat com un inútil i no per això crec que tots els socialdemòcrates ho són). Doncs això, sé que s’està molt bé visquent en un món on la culpa de tot és el neolliberalisme, però té un inconvenient: no és el de debò. Que si a tu t’està bé, doncs res, només era per avisar-te…

  2. Benvolgut, gràcies pel comentari! L’amplio amb un link al teu escrit en un altre bloc en el qual sostens la teva tesi que afirma que la reforma permet polítiques keynesianes. Ja me’l van recomanar, el teu escrit, però fins ara no l’havia sabut trobar. Heus ací, per a qui li interessi: http://www.collitapropia.cat/2011/08/24/limit-al-deficit/

    Coincidiràs amb mi que és agosarat afirmar el que afirmes perquè oblides que, per molt estructural que sigui el límit, aquest sempre existirà. Per tant, la capacitat d’endeutar-se per realitzar polítiques anticícliques clàssiques del keynesianisme, encara que es flexibilitzi el marge, queda limitada. La teva argumentació, doncs, es basa en una fal·làcia: no puc endeutar-me més que el que podria en una situació sanejada, en tot moment. Obvi oi? Podem debatre’n: ara, si esperes que acatem pel sol fet que tu ets economista i la resta no, no cal entrar al debat.

    Això pel que fa al fons. Pel que fa a les formes: és molt legítim desmarcar-se del fet que el pare intel·lectual de l’escola que defenses imposés la posada en pràctica de les seves opinions gràcies al colpisme d’un dictador criminal. Només som hereus del què han fet qui ens precedeixen fins a cert punt, efectivament. El que em preocupa del corrent que representes és que no manté la supèrbia com una herència del passat. La perpetua. Un exemple extret del teu escrit: “…es va demostrar per què els ministres d’economia i d’hisenda haurien de ser doctors en economia. Però mentre això sigui una excepció, calen normes que limitin les ganes de gastar dels governants.” Exactament el que denuncio que imparteixen els hereus de Hayek a Freiburg. Dèspotes il·lustrats (que diria Iñaki Gabilondo), fan callar els que no pensen com ells perquè es creuen en possessió de la veritat. Colpisme en estat pur, company.

    I en titllar d'”inútil” a Navarro i de “pamfletària” a Naomi Klein no cal entrar. Més del mateix mal estil.

    • Si faig l’ènfasi en el fet de ser economista és per una raó ben senzilla: els no economistes feu errors normals a l’hora d’argumentar, però voleu “debatre’n”. D’aquí els meus posts intentant explicar una mica. El límit al dèficit estructural només diu que et gastis en recessions el que hagis estalviat en expansions (això si la regla fos dèficit 0, que ni això…). És senzillíssim! Però no, resulta que és un cop d’estat dels mercats, que si el neolliberalisme per aquí, bla bla bla. Si voleu parlar d’economia, parlem-ne. Però us agraden tant les conspiracions neolliberals que és impossible fer-ho! Els límits al dèficit són necessaris perquè quan les coses van bé, els governants tenen tots els incentius polítics possibles per gastar-s’ho tot. Ja sigui xec-bebé, ja sigui retorn dels 400 €. L’únic cas que sé d’algú que va resistir totes aquestes pressions va ser un doctor en economia que entenia la necessitat d’estalviar, i que per cert era d’un govern socialista. No és supèrbia, he explicat el que ha passat, i n’he extret unes conclusions.
      I parlant de fal·lacies: la capacitat d’endeutar-se per fer polítiques anticícliques SEMPRE està limitada, o és que no veus els problemes que tenen els governs per seguir endeutant-se?
      I finalment: Xile és el pais més ric d’Amèrica del Sud.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s