Caurà si tu l’estires fort

Perquè el Mur de Berlín no era un tema recurrent en la creació cinematogràfica a l’Alemanya de l’Oest? Amb aquesta pregunta Pier Paolo Passolini va donar en un clau durant una visita seva al Berlín Oest durant els anys setanta. Va donar al clau perquè posava el dit en una de les ferides del seu auditori: eren joves esquerranosos els qui escoltaven l’italià, segons ha narrat un d’ells, Christian Semler, aquests dies en els quals se celebren els 50 anys del mur ignominiós. I la producció d’una narració interpretativa d’aquest mur fou una de les llacunes intel·lectuals d’aquests joves que, d’altra banda, tant llegien i tant debatien.

Entre debat i lectura i debat i lectura, van ser els joves idealistes que adornaren amb el seu art la banda oest del mur… tot ignorant què passava al cantó est. La cosa no anava amb ells. Ells no eren els veïns oest-berlinesos que, el 1948, havien hagut d’ésser alimentats per aire amb els mateixos avions nord-americans que poc abans els llençaven bombes perquè els soviètics havien bloquejat els accessos per terra a la zona occidental de la ciutat. Ells no eren aquells vells berlinesos, que havien desenvolupat certa consciència de centinelles d’Occident, vivint en un enclavament que quedava ja enmig del bloc soviètic.

Els joves als quals parlava Passolini eren nous berlinesos. Havien acudit a l’antiga capital alemanya atrets per la llibertat que respirava el tros de ciutat occidental, sumit durant dècades en una situació excepcional que ara, a la vista de la història, ens sembla passatgera però que apareixia fins el 1989 com a molt i molt estable. Qui “fugia” al Berlín Oest no havia de fer la mili. I, en canvi, podia estudiar en universitats amb fama de lliberals, com la Freie. I dedicar-se a fer, a l’ombra de Marx i Engels, carreres com Sociologia, Polítiques o Economia: qui tingués pressa per a fer ADE i ascendir com a home de negocis o industrial havia marxat ja a l’Alemanya de l’Oest, perquè en aquell pedaç de ciutat no hi havia gaire cosa a fer fora del sector artístic i intel·lectual.

En aquest context florí el Berlín que s’omplí de cases ocupes en els anys 1980, que esdevingué meca europea del tecno i que encara avui captiva tants joves d’arreu del continent. També de Catalunya: si pregunteu al vostre entorn, segur que trobareu una pila de gent que us dirà que aquest estiu ha estat o pensa anar a Berlín, que hi ha passat una temporada, que hi té coneguts vivint, que hi ha fet un Erasmus…

Possiblement molts dels catalans que ara visiten la capital alemanya hauran participat en algun moment, en el darrer curs, en el moviment dels indignats. Aquell que crida que no vol saber res dels polítics convencionals quan se li esmenta el Parlament. I aquell que parla d’horts urbans en assemblees mentre els especuladors ataquen el deute de l’Estat. Cometent un error similar al què va cometre l’audiència de Passolini: ignorar el món que els envolta perquè no era el que havien fet, era el que s’havien trobat dels seus pares i estava mal fet.

Els joves de la illa berlinesa-occidental, efectivament, van obviar el món que els envoltava. Qui més va suscitar la identificació dels estudiants del 68 alemany foren els moviments no-alineats, el Che i Fidel Castro. Decebuts amb el sistema capitalista en el qual vivien, no veien una alternativa enllà del mur, en un bloc soviètic tan desacreditat com els seus contrincants, sinó com a molt enllà dels oceans. Paradigmàtic d’això és el líder del moviment estudiantil d’aquella època a Alemanya: Rudi Dutschke era un berlinès de l’Est que havia hagut de fugir de la RDA perquè no hi va voler fer la mili i que també dimitia de la RFA en el seu pensament. El mur, per a ells, era una de les nefastes herències dels seus pares, un exemple de la Guerra Freda en la qual els seus progenitors els havien embarcat sense demanar-ho, que calia superar. Ells no eren d’eixe món.

I com que no eren d’eixe món, l’ignoraren. Com ara gran part del moviment indignat rebutja i, per tant, ignora, el món mal fet que han heretat dels pares. Però, tot i que joves i càndids, són prou grans com per no fer com els infants que, tot jugant a cuit-i-amagar, es tapen els ulls i creuen que d’aquesta forma desapareixen de la vista dels altres.

Això no va funcionar. Quan els joves idealistes de Berlín es treien la bena dels ulls, el mur seguia allà. I si caigué no fou ni gràcies a ells. Tampoc gràcies als polítics, i molt menys als occidentals (com a molt gràcies a Gorbatochov). Només les pròpies contradiccions de la RDA van fer la situació insostenible. I, en una nit de novembre de fa gairebé 22 anys, els dirigents de l’Alemanya comunista, amb el seu anunci, van sorprendre el món. Començant pels veïns hippies de l’Oest.

Doncs bé, els enemics que s’invoquen a les assemblees com els malvats de la pel·lícula (“els banquers”, “els polítics” que s’alien amb ells o no els planten cara, “els especuladors”) són com el mur. No desapareixeran senzillament perquè no formen part del nou món que somnien els indignats. No podem confiar en la sort que van tenir els alemanys amb el mur. L’estaca pot ser podrida, però, si no s’estira, no cau.

Advertisements

Hi ha 2 comentaris

  1. Ambpermís del gran Pier Paolo, no et perdis “El tercer hombre”. Gran pel.licula ambientada a Berlin i als seuz passadissos secrets ler creuar el mur.

  2. rectifico. El tercer hombre pSsa a Viena. La Vjdna també dividida en 4 sectors al1949. Grandisim pel.licula basada en una novela de Gfaham Green. Actuada ler Joseph Cotten i Orson Wells, entre d’altres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s