Papanata i paga el beure: Matinée se’n fot de Barcelona

Una platja de Barcelona a l’agost. Avorriment. Tedi. Sobre la sorra dormitegen una colla de personatges cutres. Horteres, antiquats, lletjos. Fins que, acompanyats per una melodia digna del film ‘Tauró’ d’Spielberg, apareixen els salvadors de tanta misèria. “They came from all over the world”, diu la veu en off mentre uns tios fornits, morenos, irresistibles; allò que hom anomena ‘xulassos’; sorgeixen de l’aigua exhibint el seu tors mullat i tota la platja es revoluciona. Per alliberar-nos, deixa entendre el vídeo­. És el promocional del festival Circuit, que està aplegant aquests dies a Barcelona milers de gais i lesbianes d’arreu del món. I ens representa, als barcelonins, davant d’una audiència mundial, com una colla de personatges de sèrie B que no teníem res millor a fer abans que l’exèrcit de guiris musculosos desembarqués a les nostres platges com si fossin Normandia. Un vídeo lamentable.

Posem-lo en context: des de la celebració del primer Pride i de la segona edició del Circuit, el 2009, Barcelona té la pretensió d’esdevenir la capital gai de la Mediterrània durant l’estiu. Passarem la mà per la cara a Madrid, em va dir un exultant Miquel Iceta fora de micros el juny del 2009, quan la capçalera del Pride que ell integrava va arribar al Passeig de Maria Cristina de Montjuïc després d’una molt bona convocatòria. I a fe que ho està aconseguint.

Aconseguint a costa d’oblidar quina és l’essència de la reivindicació LGTB. De fet, quan Barcelona va celebrar el seu primer Pride aquell any, va semblar com si hagués estat fins llavors un zero a l’esquerra en el moviment homosexual. I res més allunyat de la realitat: s’oblidava que a la capital de Catalunya se segueix celebrant cada any la manifestació més antiga del moviment LGTB a l’Estat, aquella que baixa per la Rambla, la que organitzen entitats amb tanta tradició com el Front d’Alliberament Gai, la que citen a la pel·lícula ‘Em dic Harvey Milk’ com una fita important del moviment d’alliberament LGTB. Com si les transsexuals mai haguessin corregut davant dels grisos. Com si no existís el Cangrejo. Com si el Raval, o millor dit, el Barri Xino, mai hagués acollit Jean Genets o Carmens de Mairena que, condemnats a la marginalitat, trobaven en aquell lloc de degradació l’últim reducte sòrdid de llibertat. I així Armand de Fluvià mostrava certa incomoditat aquell 2009 havent d’encapçalar dues manifestacions de caire ben diferent: la reivindicativa un dia i la comercial al dia següent. Ja s’ha dit i redit: Barcelona està conquerint la capitalitat gai del sud d’Europa, sí, a costa d’oblidar la seva tradició reivindicativa, que va reduint-se any rere any a un mer reducte que subsisteix en un gueto (també, per culpa del radicalisme de certs grupuscles d’aquest gueto).

El vídeo del Circuit ja és la gota que fa vessar el got. Condueix el paroxisme de la comercialització de cert moviment LGTB a l’extrem, perquè perverteix tots els seus valors. Primer, per sexista. Contra les dones: són tot homes els que surten de l’aigua, cap dona despampanant per al públic lesbià. I les dones que hi apareixen, esteses a la platja, són mers accessoris que encara fan més hortera tota l’escena. I sexista, també, contra els homes: el tràiler contraposa el model a seguir, vigorèxic, perfecte, apol·lini, a la imatge insana de molts dels personatges que s’estan a la platja, un d’ells ben gras. Difon, doncs, aquella imatge de la malaltissa perfecció que ha fet mal a tantes dones i està començant a fer mal a molts homes.

El vídeo promociona, doncs, el menyspreu cap a tot aquell model de vida que no sigui el del client (sí, client, perquè el passi a tots els esdeveniments del Circuit té el mòdic preu de 300 euros) vigorèxic del Circuit. És a dir exactament el contrari del que promouen els valors centrals del moviment LGTB, entorn de la tolerància i de l’alliberament dels discursos imposats per qui ostenta l’hegemonia a la nostra societat, en el nostre cas les ideologies heteropatriarcals.

I, de passada, rep Barcelona, que queda davant d’un públic mundial com una ciutat provinciana i reprimida on no hi ha res a fer fins que els guiris desembarquen. Era previsible. Era previsible que això passés en una ciutat papanata. Papanata perquè des que va descobrir, amb la primera exposició universal del 1888, que estava molt bé això de figurar pel món, no es perd una ocasió per figurar. Figurar a tota costa, com a bona papanata. Aparentar, independentment de com i on. A qualsevol preu. Tot és la forma, sense cap fons al darrere. Només així s’entén que una ciutat que es va bolcar tant en la visita del Papa es bolqui només pocs mesos després en el seu estiu gai i comercial, amb el Pride i el Circuit. Però els papanates sempre queden en evidència. I el grup Matinée, organitzador principal del festival guiri, no ha tingut pietat amb Barcelona. Potser, sense saber-ho, ens està dient una veritat: som uns provincians.

P.S.: Poca altra cosa es pot esperar, per cert, de l’empresariat de l’oci nocturn. Hi ha bellíssimes persones al sector, però cal buscar-les entre bastanta pirateria. Sense arribar a tant, el grup Matinée és ben conegut a l’àrea metropolitana, i no precisament per la seva aportació a la convivència. Moltes de les festes del Circuit se celebraran al Souvenir, un ‘after’ que a Viladecans coneixen prou bé perquè el consistori n’està tip. Fa mans i mànigues per expulsar del municipi l’activitat, de moment sense èxit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s