Lluitem contra el racisme: acabem amb el civisme

Era un incívic. La frase em va quedar gravada: “Era un incívic”. M’ho van dir al primer pis que vaig trucar. Al segon. Al tercer. Era un incívic: “Es veu” que l’equatorià va pixar al parc. “I, és clar”, “aquests tres nois espanyols es veu que no es van contenir i el van agredir”, em va dir el veí que es va atrevir a parlar davant de la càmera. No només el van agredir. El van matar. Rematant-lo a coces quan els primers cops ja l’havien tirat al terra, indefens. Cridant-li “sudaca de mierda”. En un petit parc al barri de Sant Ildefons. Un parc sobre el qual s’avoquen centenars de finestres d’un dels grans blocs de pisos característics de la zona. Des d’allà van veure l’agressió desenes de veïns. No van fer res. “Era un un incívic”. Tots a una, com a Fuenteovejuna, en la coartada còmplice. Fins que una veïna espanyola, parella d’un sudamericà, en un replà, va discrepar. Hi ha molt racisme, em va dir. Amb la boca petita. Amb por a divergir.

Quan vaig investigar la mort a coces de Carlos Gustavo, el 12 de juliol del 2010 a Cornellà, a mans de tres espanyols d’entre 34 i 41 anys i veïns d’aquesta ciutat i de Sant Boi, em va quedar clara que la idea de civisme, proclamada a bombo i plateret i amb tota la bona fe del món des dels ajuntaments amb campanyes institucionals, està estretament relacionat amb el fenomen del racisme que s’estén de forma alarmant pels barris populars de l’àrea metropolitana: li serveix de coartada. Crec que és interessant recuperar aquesta tesi ara, quan després del triomf de PxC a les eleccions del 22-M i, arrel de l’atemptat antimulticulturalista d’Oslo, es parla tant del nou racisme europeu i de com aturar-lo.

Per aturar-lo, doncs, crec que caldria acabar amb la seva coartada; abandonar el discurs institucional del civisme. Comencem la defensa d’aquesta tesi amb una altra: la irrupció de PxC a l’àrea metropolitana, on ha obtingut dos regidors a l’Hospitalet, tres a Sant Boi, un a Viladecans, una a Sant Adrià, tres a Santa Coloma… no és causa, sinó efecte d’aquest racisme que s’estenia molt abans (*). Per a recollir els vots que li han atorgat aquests regidors, PxC no ha hagut de fer gaire campanya, no ha incendiat barris: senzillament ha anat a recollir un malestar que ja hi era de forma oportunista. Ara és quan comencen la feina de debò. PxC no era a sant Ildefons quan van matar a Carlos Gustavo, doncs, però el que sí que hi havia tot just davant l’entrada al bloc on tants veïns justificaven l’assassinat xenòfob era un rètol de publicitat exterior en el qual l’Ajuntament promovia les actituds cíviques. Era una de les incomptables campanyes institucionals que, de forma benintencionada, han emprès els nostres ajuntaments des que els socialistes que cap el 2005 regien tots els ressorts metropolitans van rendir-se a la campanya de la dreta mediàtica i van adoptar el “civisme” com a emblema de govern: el novembre d’aquell any, Barcelona aprovava la seva ordenança després d’una forta campanya de la Vanguardia.

El civisme, porta d’entrada del revanxisme als barris

Ja llavors molts moviments, com el veïnal representat en la FAVB, van advertir dels perills del nou discurs que el PSC havia adoptat de forma benintencionada, pensant que el “civisme” seria un bon concepte entorn del qual vertebrar la convivència en uns espais públics creats i dignificats al llarg de 30 anys de gestió d’unes ciutats que havien crescut sense control quan els primers governs democràtics van assumir-ne les regnes. Els crítics ho contradeien, sostenien que el civisme serviria tan sols per a criminalitzar unes actituds que abans estaven vinculades a l’exclusió social: que la resposta policial suplantaria la resposta social. Sis anys després de l’aprovació de l’ordenança, els temors dels contestataris s’han confirmat: el revanxisme social i les polítiques securitàries, de mà dura, tenen millor premsa que mai. Només cal veure les campanyes publicitades contra els manters d’aquest estiu.

Però, a més, en aquest temps ha arribat la crisi. Molts veïns metropolitans de classes popular se senten amenaçats en el precari benestar que havien assolit i han buscat un cap de turc. I, en aquest marc, el civisme ha tingut un altre efecte negatiu: ha estat un element clau per permetre que les posicions racistes que han aparegut amb la recessió puguin aspirar a l’hegemonia. En primer lloc perquè molts dels protagonistes d’aquestes actituds incíviques, abans enteses com un problema d’exclusió social i ara com un de delinqüència, són immigrants: les putes nigerianes, els manters senegalesos, els llauners pakistanesos… si abans eren conceptualitzats com a fenòmens que calia afrontar mitjançant la integració a la societat, ara el que cal és acabar amb ells amb mà dura: menys polítiques socials i més expulsions.

El civisme, llenguatge dels racistes

Però el civisme ha facilitat el racisme, també, mitjançant un mecanisme discursiu més profund. Primer fou el verb, ens ensenya l’Evangeli segons Sant Joan, que diu que “tot començà a existir per la Paraula, i, al marge d’ella, no arribà a existir ni una sola de les coses que existeixen” (Jn 1,3). Allò que no es pot dir no existeix, ens va ensenyar l’evangelista. Doncs bé, l’adjectiu “incívic” ha posat a l’abast de les classes populars, dotades d’una formació intel·lectual modesta i que, per tant, d’altra forma no haguessin tingut recursos lingüístics per estigmatitzar els seus veïns, un concepte adient per tapar i fer presentables arguments racistes. Després d’anys d’esforços educatius, s’ha aconseguit que ja no sigui ben vist dir que els negres fan pudor o que els sudamericans són bruts. Ara bé, sí que queda bé (perquè s’usen termes sancionats per la propaganda oficial) dir que són “incívics”. Ningú, ni PxC, es declara racista. No són racistes, però és que els veïns sudaques del cinquè són… uns incívics.

Un concepte pobre i prescindible

Resumint, doncs: si volen lluitar contra el racisme, tallem allò que permet que s’estengui als barris. I, per molt que pesi als consistoris que el promouen de bona fe, quan el discurs cívic surt dels despatxos municipals i arriba al bar de la cantonada serveix per a això: dóna eines conceptuals a uns racistes que, d’altre forma, no tindrien forma d’expressar-se ni d’estigmatitzar el diferent. Aquesta és l’única aportació memorable d’un concepte intel·lectualment dèbil i de poc contingut: tota la vida s’ha sabut que és de maleducats tirar papers al terra o de bruts escopir-hi, no calia fer invents per a això. I com a emblemes de govern municipal, hi ha discursos més refinats, amb dècades de discussió teòrica a les esquenes, com la “ciutadania”, la “justícia social” i, també, la “seguretat”, que eren més operatius que el civisme malgrat que hagin caigut en desús per la irrupció d’aquest nou eslògan.

———————————————

(*) Un exemple: els fets de Sant Ildefons van succeir quan la presència de la formació osonenca al cinturó roig era encara molt incipient. Anglada tot just havia visitat de forma oficial el Baix Llobregat per encetar la seva batalla de cara a les municipals, i la quinzena d’agrupacions locals de la comarca tot just començava la feina. De fet, a Cornellà, a diferència de les veïnes Sant Boi i l’Hospitalet, PxC no va obtenir representació. Si bé als dos districtes de Sant Ildefons va aconseguir un 6,95% i un 6,51% dels vots, per sobre del 5,18% que va aconseguir tot Cornellà i més que els sufragis que va recollir CiU en aquella zona, aquest percentatges se situen molt per darrera del 12,5% que va aconseguir PxC al Gornal, del 10% a Pubilla Cases, del 9,85% a les Planes, del 9,32% a la Florida, i del 8% a Can Serra, tots ells barris propers però ja a l’Hospitalet.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s