El pregó de Jean Ziegler que el Festival de Salzburg ha vetat

Dames i cavallers,

cada cinc segons mor un nen de menys de deu anys. 37.000 persones moren de gana cada dia i gairebé un milió pateixen permanentment desnodriment agut. El mateix World-Food-Report de la FAO, que cada any indica aquestes xifres de víctimes, diu que l’agricultura del món en la seva fase de desenvolupament present podria alimentar de forma normal el doble de la població mundial sense problemes.

Conclusió: no hi ha cap dèficit objectiu, és a dir cap fatalitat per a la massacre diària de la fam, que continua amb una gèlida normalitat.

Un nen que mor de gana és assassinat.

Arreu es mor de la mateixa manera.

Ja pot ser als camps de refugiats somalis, als barris miserables de Karachi o als slums de Dhaka; la lluita contra la mort succeeix sempre en les mateixes etapes.

En els nens desnodrits la decadència comença en pocs dies. En primer lloc, el cos consumeix les reserves de sucre, després les de greix. Els infants esdevenen letàrgics; després cada cop més prims. El sistema immunitari s’enfonsa. Diarrees fan més ràpida la descomposició. Paràsits de la boca i infeccions de les vies respiratòries causen dolors horribles. Després comença l’explotació dels músculs. Els nens ja no es poden aguantar drets sobre les cames. Els seus braços es balancegen sense força al costat del cos. Les seves cares semblen d’avis. A això, segueix la mort.

Les circumstàncies, però, que condueixen a aquesta agonia, són múltiples o molts cops complicades.

Un exemple: la tragèdia que ara (juliol del 2011) esdevé a l’Àfrica de l’Est. A les sabanes, als deserts, les muntanyes d’Etiòpia, Djibouti, Somàlia i Tarkana (al nord de Kenia) estan fugint 12 milions de persones. Des de fa cinc anys no hi ha collites suficients. El terra és dur com formigó. Al costat dels forats d’aigua assecats romanen els caps de bestiar, cabres, ases i camells. Qui encara té força entre les dones, nens i homes, s’adreça a un dels camps muntats pel Comissariat de Nacions Unides per als Refugiats i les persones desplaçades.

Per exemple cap a Dadaad, en terra kenià. Allà s’apleguen des de fa tres mesos més de 400.000 fugitius de la fam. La majoria provenen de la veïna Somàlia del Sud, on rabien les terribles milícies de Chebab, aliades amb Al-Qaeda. Des del juny hi arriben cada dia, amb la boira de l’albada, uns 1.500 nouvinguts. Davant de les portes els funcionaris de la ONU fan una selecció: ara ja només molt pocs -aquells que tenen més oportunitats de sobreviure- poden passar.

El diner per a l’alimentació especial terapèutica intravenosa que pot fer tornar un nen petit a la vida, si no està massa danyat, manca.

El diner manca. El Programa Mundial per a l’Alimentació, que hauria d’aportar l’ajuda immediata humanitària, va demanar el primer de juliol, per a aquest mes, una aportació especial dels seus Estats membres de 180 milions d’euros. Només en van arribar 62. El pressupost normal del Programa va tenir el 2008 un volum de sis-mil milions de dòlars. El 2011 tenia un volum de 2.800 milions. Perquè? Perquè els països donants rics -especialment els Estats de la UE, els EUA, Canadà i Austràlia- van haver de pagar molts milers de milers de milions d’euros i de dòlars als poca-soltes dels bancs dels seus països: per a la reanimació els crèdits interbancaris per a la salvació dels bandits de l’especulació. Per a l’ajuda humanitària urgent (i la cooperació al desenvolupament regulat) no va quedar ni queda pràcticament cap cèntim.

A causa de l’enfonsament dels mercats financers, els hedgefonds i altres grans especuladors han passat a les borses de les matèries primeres agràries (Chicago Commodity Stock Exchange, i d’altres). Amb negocis a termini fixe, futurs, etc. apugen els preus dels aliments bàsics a alçades astronòmiques.

Una tona de cereals costa avui al mercat mundial 270 euros. El seu preu fa un any era exactament la meitat. L’arrós s’ha encarit un 110%. El blat de moro, un 63%.

Quina és la conseqüència? Ni Etiòpia, ni Somàlia, Djibouti o Kènia van poder muntar reserves d’aliments – a pesar que la catàstrofe era previsible des de fa cinc anys.

A això s’hi afegeix: els països de la Banya d’Àfrica estan oprimits pel seu deute exterior. Per a inversions en infraestructures manquen els diners. A l’Àfrica subsahariana només un 3,8% del sòl cultivable està regat de forma artificial. A Wollo, Tigray i Shoa a l’altiplà etíop, a Kenia del Nord i a Somàlia encara menys. La sequia mata sense problemes. Aquest cop en matarà moltes desenes de milers.

Molts dels guapos i dels rics, dels grans banquers i dels reis dels grups empresarials d’aquest món s’apleguen a Salzburg. Ells són els causants i els senyors d’aquest ordre mundial caníbal.

Quin és el meu somni? La música, el teatre, la poesia -resumint: l’art- transporten les persones més enllà d’elles mateixes. L’art té armes que la raó analítica no posseeix: remou l’oient, l’espectador en el seus interessos, penetra fins la coberta de formigó més gruixuda de l’egoisme, de l’alienació i de l’allunyament. Toca l’ésser humà en allò més profund, el condueix a emocions insospitades. I de cop s’ensorra el mur defensiu de la seva pròpia justificació. L’obsessió pel benefici neolliberal es desintegra en pols i cendra.

En la consciència penetra la realitat, penetren els nens morint.

Miracles poden succeir a Salzburg: el despertar dels senyors del món. L’aixecament de la consciència!

Però no tingueu cap por, aquest miracle no succeirà a Salzburg!

Desperto. El meu somni no podria ser més allunyat de la realitat! El capital és sempre i arreu i en tots els temps més fort que l’art. “Persones gegants immortals”, anomena Chomsky les grans corporacions. L’any passat -segons una estadística del Banc Mundial- els 500 grups empresarials privats més grans van controlar, agrupant tots els sectors, el 52,8% del PIB del món, és a dir de tota la riquesa produïda en un any al món. La maximització dels beneficis totalment deslligada, completament fora de control social, és la seva estratègia. És indiferent quina persona és a la cúspide de la corporació. No es tracta de les seves emocions, del seu coneixement, dels seus sentiments. Es tracta de la violència estructural del capital. Si aquella no produeix aquest, és foragitada de la planta directiva.

Contra la fèrria llei de l’acumulació del capital són inclús Beethoven i Hofmannsthal impotents.

“L’art pour l’art”, va escriure Théophile Gautier a mitjans del segle XIX. La tesi de l’art autònom i deslligat de qualsevol realitat social protegeix els poderosos de les seves pròpies emocions i de l’amenaçant, eventual canvi de sentit.

L’esperança és en la lluita dels pobles de l’hemisferi sud, d’Egipte i Síria fins a Bolívia, i en la construcció pacient, laboriosa de l’oposició radical als països dominants occidentals. Breument: en l’organització activa, incansable, solidària i democràtica del contrapoder revolucionari. Hi ha una vida abans de la mort. Arribarà el dia en què els homes conviuran en pau, justícia, raó i llibertat, alliberats de la por a la necessitat material.

Mare Coratge, en l’obra teatral homònima de Bertolt Brecht, declara aquesta esperança als seus fills:

„Es kommt der Tag, da wird sich wenden.

Arribarà el dia en què es girarà

Das Blatt für uns, er ist nicht fern.

El full per a nosaltres, no és llunyà

Da werden wir, das Volk, beenden

Llavors nosaltres, el poble, acabarem

Den großen Krieg der großen Herrn.

La gran guerra dels grans senyors

Die Händler, mit all ihren Bütteln

Els comerciants, amb tots els farcells

Und ihrem Kriegs- und Totentanz

I la seva dansa de mort i de guerra

Sie wird auf ewig von sich schütteln

Se sacsejarà de si eternament

Die neue Welt des g‘meinen Manns.

El nou món de l’home comú

Es wird der Tag, doch wann er wird,

Arribarà el dia, però quan ha d’arribar

Hängt ab von mein und deinem Tun.

Depèn del meu i del teu fer

Drum wer mit uns noch nicht marschiert,

Per això qui encara no marxa amb nosaltres

Der mach’ sich auf die Socken nun.“

S’ha de posar ja en camí

Moltes gràcies

Jean Ziegler

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s