Qui creua línies vermelles?

Un Mosso antidisturbis no identificat assalta l’habitatge d’una família pel balcó, usant una escala. Per aconseguir arribar-hi, els seus companys han aplicat la força contra els veïns que se solidaritzaven amb la família. Un cop dins, redueixen els seus membres, inclòs un nen de 12 anys, i els llencen de mala manera al carrer sense possibilitat ni de recollir les pertinences. Aquesta coneguda imatge del desallotjament que es va produir el passat dilluns al Clot ens col·loca davant d’una reflexió que trobo que és ara per ara un imperatiu ètic ciutadà: quan el monopoli de la violència s’usa per a fer això, és un imperatiu ètic reflexionar sobre els límits d’aquest monopoli.

No, la pregunta no és exagerada, ni de bon tros. Per entendre-ho, prenguem perspectiva, que és allò que negligim fer en masses ocasions en aquest món que viu al dia. Les imatges del Clot van omplir els papers i les pantalles d’un dilluns avorrit de juliol, però no ens vam assabentar massa que eren un reflex d’un moviment més profund que ja arrelava temps enrere: l’Estat està aplicant tots els seus poders per a fer fora de casa seva els milers de persones que no la poden pagar. Especialment les branques judicial i executiva s’estan esmerçant fins a les últimes conseqüències en fer el contrari d’allò al qual els obliga l’article 47 de la constitució en la qual basen la seva legitimitat, que és “promoure les condicions necessàries” per fer efectiu el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. Poca broma.

Recapitulem

S’està debatent molt sobre si els polítics de diferents colors aproven o no la proposta de la dació en pagament, però el cert és que, mentre no es defineixen, aquesta actitud de l’Estat que descrivia és per ara l’única resposta fefaent a un problema social que ha sorgit amb la crisi: el dels llançaments de l’habitatge, que el moviment d’afectats per la hipoteca ha situat a l’esfera pública tot promovent, a llarg termini, una reforma del marc legal que resolgui el problema i, a curt, la desobediència civil per evitar-lo.

Desnonaments sorpresa…

Els poders, doncs, s’armen enfront d’aquest desafiament. El judicial ja ha donat evidències del seu armament: com alguns treballadors de la justícia ja preveien, els magistrats més radicals han començat a aplicar els desnonaments sorpresa per evitar que els contestataris es puguin aplegar per tal de barrar el pas als seus secretaris per impedir l’execució dels llançaments que dictaven. La primera alarma va saltar a inicis d’aquest mes: un desnonament per sorpresa va deixar al carrer un home a Canovelles després de diversos intents fallits.

El dia 15 es confirmava que les ordres de desnonament sense data fixa no eren obra d’un magistrat especialment recalcitrant. Raquel Tomás, veïna de Badalona, aconseguia evitar un llançament que estava dictat per aquell dia, però rebia una nova data indefinida: podrà ser expulsada de casa en qualsevol moment entre el 19 i el 20 d’octubre. Els diaris generalistes no s’han assabentat de la tendència, però, fins que, aquest dimarts abans de les vuit del matí, a Gràcia, els Mossos van esbotzar la porta de la casa d’Ignasi Cisteró i la seva filla de 12 anys per fer-los fora. Per sorpresa, però amb una ordre judicial de data, de nou, no concretada, que cobria legalment aquesta invasió. I de nou, per evitar la protesta que, setmanes abans, havia impedit el llançament.

…resistents denunciats…

El braç de l’Estat més pioner en estrènyer el coll dels afectats per la hipoteca, però, fou l’executiu. La primera pensada fou a Vic. A mitjans de juny se sabia que 13 ciutadans que es van solidaritzar amb Ernest Owusu i la seva família (entre ells la dona embarassada) i es van resistir pacíficament a la policia quan els van expulsar de casa seva, el febrer (va ser gravat en el marc d’un documental de 30 Minuts), havien estat denunciats per resistència a l’autoritat enviada per aquest braç executiu. La gracieta dels Mossos es va repetir al Clot dilluns: 13 ciutadans van ser denunciats allà per desobediència lleu, 17 per desobediència greu i quatre inclús per atemptat a l’autoritat.

…desplegaments policials…

Una autoritat que, cal recordar-ho, no cal que es manifesti en els desallotjaments en forma d’agent antidisturbis saltant pel balcó. En principi són secretaris judicials els que executen el llançament. Si veuen problemes, poden trucar Mossos regulars. I també poden marxar, com han fet en una seixantena d’ocasions. Desplegar furgonetes, agents especials, i assumir tota la despesa que això comporta és doncs una opció per la qual ha optat el poder executiu que comanda la policia i que és perfectament evitable. Una altra estratègia per fer front a la desobediència amb mà dura.

…inactivitat legislativa

Els poders judicial i executiu no tenen altra opció, és clar, que fer complir el marc legal. És tan obvi, però, que existeix certa discrecionalitat alhora de fer-lo complir com que aquests dos braços estan dirigint l’espai de discrecionalitat que tenen cap a les opcions més dures. I el marc legal, a més, pot ser canviar pel poder legislatiu. Aquest és el que té el paper més galdós. La gesticulació davant del moviment d’afectats per la hipoteca en els darrers temps és deliciosa. Zapatero ha arribat a cloure el debat de política general amb anuncis en aquest camp. Però fins ara l’aspecte de fons, la dació en pagament, no ha sortit endavant. I mentre el poder legislatiu fa la funció propagandística, traient-se conillets del barret per major gaudi d’uns mitjans desorientats i addictes a les declaracions i contradeclaracions, a l’esquena d’aquests mitjans els poders judicial i executiu despleguen el veritable monopoli de la força amb cada cop més contundència.

Un problema massiu

I recordem que, encara que no ho sembli perquè l’opinió pública ha tendit a tractar cadascun d’aquests casos com a anècdotes soltes, d’anècdota això no té res. Estem parlant d’un ampli desplegament per deixar al carrer milers de ciutadans d’aquest país en nom dels interessos bancaris. Tan sols en el primer trimestre d’enguany es van dictar 15.491 ordres de llançament a l’Estat, un 36% més que el mateix trimestre de fa un any, segons les dades del Consell General del Poder Judicial. L’òrgan de govern de la Justícia calcula que en el darrer trimestre del 2011 les ordres seran 20.000. El 2010 van ser 32.689. D’anècdota res.

Retorn a les arrels del poder

Un cop hem pres una perspectiva no prou descrita últimament insisteixo, doncs: aquesta forma d’aplicar el monopoli de la violència ens ha de fer pensar sobre els límits d’aquest monopoli. El nostre deure moral és fer-nos una pregunta. Una persona no identificada, que entra pel balcó a casa d’una família, la redueix i la fa fora en un moment en què milers de persones reclamen canviar el marc legal que permet que això tingui cobertura legal, representa la nostra voluntat popular, font de tot monopoli de la força?

Sembla un plantejament revolucionari. I no en té res, això, de revolucionari. És reaccionari inclús: el que formulo és un plantejament que arrela en l’origen de la nostra democràcia lliberal. Per entendre-ho, deixem de parlar del civisme, una construcció intel·lectual dèbil, i anem a les veritables fonts de la nostra convivència. “Encara queda en el poble un poder suprem d’eliminar o alterar el Legislatiu, quan troba que el Legislatiu actua de forma contrària a la confiança dipositada en ell. Perquè tot el poder cedit amb confiança per a la consecució d’una finalitat, essent limitat per aquesta finalitat, ha de perdre necessàriament la confiança sempre que aquesta finalitat és negligida de forma manifesta, o contradita”: no és un escrit revolucionari el citat, sinó un dels que van assentar les bases de la democràcia lliberal: els ‘Dos tractats sobre el govern civil’ de John Locke.

Qualsevol tractat similar d’èpoques contemporànies a Locke i tendència mínimament lliberal establia el límit a partir del qual començava a sorgir cert dret de resistència, col·lectiu o individual, ampli o limitat, en el benestar bàsic dels ciutadans. Quan l’Estat s’arma per expulsar milers d’aquests ciutadans de la llar que habiten, requisit indispensable pel mínim benestar, no és hora de reprendre les reflexions dels pares del lliberalisme?

Cada cop que miro, doncs, com la dona, negra, que a la foto s’enfronta al policia que puja al seu balcó per treure-la de casa sembla com si la sentís cridar que “tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, que entre aquests estan la Vida, la Llibertat i la persecució de la Felicitat – que per assegurar aquests drets, els Governs són instituïts entre els Homes, derivant els seus poders del consentiment dels governats – que sempre que qualsevol Forma de Govern esdevé destructiva per a aquesta finalitat, és el Dret del Poble alterar o abolir-la, i instituir un nou govern”. És el que van signar els qui van declarar la independència dels EUA el quatre de juliol del 1776.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s