Carlos Sentís, el model?

“La República Federal d’Alemanya és un Estat federal, democràtic i social. (…) Contra qualsevol que intenti eliminar aquest orde tenen tots els alemanys el dret a la resistència quan no és possible cap altre remei.” Després d’enumerar els drets fonamentals, aquest ordre constitucional, i el dret a fer resistència per defensar-lo, és el primer que estableix la Llei Fonamental alemanya.

Es tracta de la plasmació en un text constitucional d’una experiència vital que, tot i que silenciada, va estremir l’Alemanya de postguerra. Un horror soterrat, conscient, però callat: el sentiment de milers, milions d’alemanys, d’haver estat còmplices amb el Tercer Reich. Van haver de passar dècades, inclús generacions, perquè aquest sentiment de complicitat, de culpa col·lectiva, es fes explícit gràcies, en gran part, a moviments com el del 1968 (que a Alemanya fou el 1967) i a intel·lectuals com Heinrich Böll o Günther Grass. Però si cap al 1970 aquest sentiment de complicitat va començar a ocupar els debats públics, ja el 1945 era un un lloc clau de la ment de molts alemanys: en la convicció íntima del soldat de 20 anys que no va fer res quan veia què passava amb els jueus quan el seu exèrcit entrava a aldees poloneses. En la ment d’aquell adolescent de 15 que, en un campament de les Joventuts Hitlerianes als Alps, va acudir a un míting massiu de Hitler i va cridar com un boig tot sentint el discurs d’odi del cabdill. En la consciència, en fi, d’una mestressa de casa que, comprant al mercat setmanal de Dachau, sentia olor de carn cremada.

“Nichts gesehen, nichts gewusst” – res vist, res sabut: no va caldre que arribés el 1968 perquè aquesta excusa es s’enfonsés. Si Charles Chaplin ja va recrear vagament els camps de concentració al ‘Gran Dictador”, el 1940, d’Amèrica estant, era obvi que, si els ciutadans del nazisme restaven passius, no era per desconeixement, sinó per connivència. I d’aquí la culpa.

Una cultura política erigida sobre la culpa i amb voluntat de vacuna

I així la nova República Federal es construí des d’un bon inici sobre aquest concepte de culpa col·lectiva. Per això va fer del dret a resistència plasmat en l’article 20.4 un dels puntals de la seva constitució. Per això va instaurar des de la primera hora la classe d’Educació per a la Ciutadania (Gemeinschaftskunde) com un element clau del currículum escolar, tan important i tan present al llarg de l’itinerari formatiu que molts alumnes n’acaben farts encara avui en dia. Per això tan d’hora com el 1952 es va crear l’actual Central Federal per a la Formació Política, depenent del ministeri de l’Interior, que té institucions germanes a molts, sinó tots, els Länder: els alemanys havien comès un error, eren culpables de forma col·lectiva del què va succeir al nazisme i calia inculcar en les noves generacions una consciència civil capaç de vacunar-los davant d’una repetició de la història.

Radicalitat democràtica o possibilisme covard

A les antípodes, la cultura política espanyola. La inexistència d’una central de formació política i, inclús, les reticències ultramontanes a l’educació per la ciutadania són només un símptoma de quelcom més profund: mentre que a Alemanya la cultura política es basa en un penediment profund pel període dictatorial , en una negació total, en aquest Estat la cultura política oficial no nega el període anterior; hi ha inclús qui el defensa com a una etapa d’aprenentatge necessària per a la democràcia. Mentre a Alemanya s’inculca el coratge civil i la radicalitat democràtica, aquí s’eleva als altars el possibilisme de la transició. Al país germànic l’heroïna és Sophie Scholl, una estudiant alemanya decapitada el 1943 per haver llençat pamflets contra el règim a la Universitat de Múnic. Aquí l’heroi és el franquista reciclat Adolfo Suárez. Ambdues cultures polítiques han extret, doncs, conclusions oposades dels fets, similars i emparentats, que han marcat el segle XX d’ambdós Estats.

I això es nota en la vida política i pública: contra el “no et fiquis en problemes” tan franquista, la discussió de ciutadans lliures que confien en la força de la raó i es respecten en la divergència i el debat.

Quins herois volem?

Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que hi hagi partits amb un exministre de Franco com a president d’honor i diaris que s’atreveixin a exhibir una figura com Carlos Sentís com a guia moral en l’hora de la seva mort. Recordem: es tracta d’un periodista que, al llarg de 99 anys, va poder observar i explicar els esdeveniments clau del segle XX – però que va fracassar a l’hora d’explicar l’esdeveniment clau del seu país, la Guerra Civil, perquè llavors es dedicava a espiar. Fou un periodista que cobrí els judicis de Núremberg, però que precisament no va extreure la gran lliçó que, com hem vist, els alemanys sí que van saber entendre.

No es tracta de condemnar rotundament el seu periple vital, ni de negar els clarobscurs de la seva biografia. Però precisament perquè tingué clarobscurs, perquè, avocats per les circumstàncies o, com sembla ser, per convenciment, aquests personatges van coquetejar amb la dictadura i el terror, no és convenient elevar-los a la categoria de guia moral.

No dic, doncs, que sigui censurable el que van fer (això seria una altra discussió). Tothom som humans, dèbils, vanitosos; qui sap qui correria a les penúries de l’exili i qui es quedaria aquí mirant d’acomodar-se als nous temps arribat el cas. Qui portaria el seu convenciment i compromís amb l’ordre democràtic fins a les últimes conseqüències i qui acabaria concedint que, al Tercer Reich, no s’hi viu pas tan malament si ets fora dels camps de concentració. És molt dubtós que, arribat el cas, l’article 20.4 de la constitució alemanya fos quelcom més que paper mullat per una suor covard: Estem segurs, tots nosaltres, de què faríem si, sent soldats a Polònia, un general ens encanonés i ens amenacés dient-nos que, o matàvem un jueu o ens matava a nosaltres? Seríem capaços per l’heroïcitat? Jo ho dubto. Però almenys hi estaríem més a prop si el nostre ideal de ciutadà compromès fos Sophie Scholl, i no Carles Sentís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s