L’altre exili dels altres catalans


La María Rodríguez era una mestressa tan comuna com el seu nom entre els milers de mestresses que habiten al barri de Bellvitge de l’Hospitalet, on va viure durant gran part de la seva vida adulta. Immigrant extremenya, els seus néts recorden la dona, morta el 2010, donant-los el berenar, cuidant-los mentre els seus pares, treballadors, completaven llargues jornades laborals, portant-los al ‘parque’ entre els alts i uniformes blocs de pisos del barri…

Però no, María Rodríguez no era una mestressa com qualsevol altra. Aquesta dona menuda, i diuen que enèrgica, va amagar durant llargues dècades de la seva vida, mentre emigrava, mentre subsistia en una barraca de Montjuïc i una altra al barri de Sanfeliu de l’Hospitalet, mentre es guanyava la vida fregant terres, mai cotitzant, una altra identitat: la de la Goyerías. Fou una de les poques maquis dones que hi hagué a la Península. Va parir fills en la solitud del bosc extremeny, allà va viure un romanç amb un conegut guerriller, abans de ser descoberta, empresonada i fugir a Catalunya un cop alliberada del presidi.

Avui, 18 de juliol del 2011, exactament 75 anys després del cop d’Estat d’una banda militar contra la República, vull recordar la María Rodríguez perquè és l’encarnació d’una realitat de la història contemporània catalana que trobo que no s’ha destacat prou. La Goyerías fou un exemple clar que molts dels milers de nouvinguts que van arribar al país al llarg dels anys cinquanta i seixanta, aquells ‘altres catalans’ als quals Paco Candel va posar veu, no eren només emigrants de la penúria que passaven als seus pobles, generalment al sud de la Península.

No, els característics blocs dels polígons que els van acabar acollint, molts cops després de dècades de barraquisme, a Bellvitge, al Gornal, a Sant Ildefons, a Torre Baró, a la Salut, al Singuerlín… són també símbols de l’exili interior de milers de ciutadans durant la postguerra. Tan simbòlics de l’exili com les platges d’Argelers, la tomba de Machado a Cotlliure o els vaixells partint des d’Alacant i València cap a Mèxic. S’ha parlat molt de les llargues tradicions culturals, socials i polítiques madurades al llarg de dècades i dècades de la història contemporània catalana i espanyola que el cop va estroncar. Però no de com aquell cop va posar, també, l’arrel d’aquests barris perifèrics.

El Sevillano devia anar ple d’històries com la de la Goyerías: de gent que no només fugia de la fam i la falta de perspectives d’un camp andalús, extremeny o manxec dominat pel latifundi. Aquests jornalers també fugien d’un poble dominat pel latifundista, pel ‘senyoret’, que havia guanyat la guerra i estava disposat a cobrar-se-la. Potser eren arrendataris que es van significar massa mentre l’amo era a Burgos fent la croada. Potser masovers que es van atrevir a mirar d’organitzar un futur millor participant en una cooperativa per col·lectivitzar les terres del cacic. Potser, simplement, fills o nebots d’un pagès que s’atreví a ser alcalde o regidor quan la democràcia va tenir l’atreviment d’arribar.

En tot cas ciutadans anònims que no van iniciar l’èpica de l’exili Pirineus o Atlàntic enllà, ni van tenir la capacitat intel·lectual, publicística i artística per adornar el seu èxode amb versos de Machado o Alberti o melodies de Pau Casals, però que sí que van protagonitzar una fugida muda, silenciosa, resignada cap a les perifèries desendreçades de les grans ciutats de la tecnocràcia. L’exili més interior, solitari i vençut de tots, en definitiva, que és el d’una dona de classe treballadora que, asseguda al banc del ‘parque’ de Bellvitge, observa els seus néts jugant amb la mirada perduda fixada als blocs del polígon, com passejant-se pels turons extremenys on reposen el seu amor i les seves ànsies de llibertat. Una segona derrota.

Per això, crec que cal començar a explicar la immigració de l’època franquista no només com un fenomen econòmic, social. Sinó també com un fenomen polític. Rere l’enyor del poble que cultiven molts emigrants andalusos que ara ja volten la setantena o vuitantena d’anys s’amaga, en molts casos, l’enyor de la llibertat intuïda quan eren infants i que els seus pares van començar a assajar, que ells no van poder exercir i que els seus néts menyspreen com un dret natural. Rere el cant d’una sevillana no hi ha només un símbol folklòric, sinó que molts cops s’amaga un significat més profund, un cant a la llibertat expressat sense paraules o amb paraules merament folklòriques – perquè la censura i, més terrible encara, les conseqüències psicològiques d’una derrota que va tenir abast vital emmudia qualsevol altra expressió més clara. I, d’aquesta forma, rere el mot ‘xarnego’ llençat despectivament, doncs, no només s’amaga la xenofòbia, sinó també un menyspreu soterrat i molt franquista cap als perdedors de la Guerra Civil, molts cops formulat per la mateixa aristocràcia catalana enfrontada als menestrals i rabassaires del país que, amb Cambó, va tenir clar qui eren els seus aliats a Espanya.

Perquè molts dels altres catalans van encarnar, també, un altre exili.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s