#ProuRahola a TVC perquè el ‘producte Rahola’ no és digne de la televisió pública

El bram #ProuRahola va retrunyir dimecres passat al Twitter, arribant inclús a encapçalar la llista dels temes del moment a l’espai català d’aquesta xarxa social. Mentre molts criticaven Pilar Rahola seguint l’estela de la regidora barcelonina d’ICV Janet Sanz, és clar que no van trigar en sorgir veus lícitament espantades: demanar el cessament d’una opinadora només perquè el seu pensament és incòmode (i a fe que ho és)? No és això vulnerar la llibertat d’expressió, i atemptar contra la pluralitat als mitjans? Sostinc que no, no ho és. Al contrari, reclamar que s’acoti la omnipresència d’un personatge com Rahola és positiu per aquesta llibertat i pluralitat.

Per començar, considero erroni situar el debat de ‘Rahola.Sí’ o ‘Rahola.no’ (per dir-ho en els termes del programa en el qual l’exdiputada és omnipresent) en el camp de la discussió ètica sobre els límits de la llibertat d’expressió i la deontologia periodística. Li diuen periodisme i no ho és. El periodisme pica pedra i la produeix seguint uns estrictes criteris de veracitat, interès i noticiositat. I l’entreteniment d’actualitat se serveix d’aquesta informació per guanyar espectadors seguint uns criteris de mercat.

Com que ambdós camps són diferents, diferents han de ser també les normes que els organitzen, com defensava al catedràtic de Dret Constitucional de la UPF Marc Carrillo en un reportatge publicat al Periódico: informació i producte d’entreteniment informatiu requereixen “un tracte jurídic diferent”. El segon “no informa, sinó que ven un producte. No hauria de poder invocar el dret a la informació”, deia el constitucionalista.

Tenir clara aquesta diferenciació ajuda a salvaguardar el periodisme que, honestament, fa la seva feina, del descrèdit que afecta els productes d’entreteniment informatiu. I ben bé que els afecta, ara mateix: Les declaracions de Carrillo, precisament, es reproduïen en una informació elaborada arrel de l’escàndol que protagonitza l’imperi mediàtic de Rupert Murdoch. Doncs bé, sostinc que el ‘producte Rahola’ és una de les coses més similars a productes com ‘News of the World’ al panorama mediàtic de casa nostra.

El producte Rahola, el News of the World Català

I això obviant totes les diferències, començant per la de format. S’ha recordat abastament que, passant per alt la premsa esportiva i els setmanaris del cor, a Catalunya no existeix cap diari similar als rotatius sensacionalistes que dominen clarament i des de fa moltes dècades el mercat en grans Estat nordeuropeus com la Gran Bretanya, amb The Sun, o Alemanya, amb Bild. Però el sociòleg Salvador Cardús recordava amb encert al diari Ara que això és perquè al Sud catòlic les vastes classes populars, les mateixes que al Nord protestant sustenten les impressionants tirades d’aquests rotatius, van aprendre abans a veure la televisió que a llegir. I, per tant, aquí cal buscar les similituds amb la premsa groga europea a la petita pantalla, i no al paper. La diferència de format, doncs, és superable.

Buscant, doncs, a la televisió ens trobem amb les tertúlies polítiques, que han florit arreu amb l’arribada de la TDT i la consegüent necessitat d’omplir hores i hores de canals i canals de tele, com un dels exemples més clars d’un producte d’entreteniment basat en informació però guiat no per criteris periodístics, sinó exclusivament de mercat. I el ‘producte Rahola’ és un dels exemples més refinats dels mètodes d’aquestes tertúlies per triomfar en aquest mercat. Una obra mestra.

Una fórmula perfecta

Qualsevol que hagi vist un enfrontament entre Rahola i Joan Julivert als Matins ho pot apreciar. Les cesàries referències en tercera persona a ella mateixa no denoten, només, l’egocentrisme del personatge, sinó que, especialment, revelen que la tertuliana és perfectament conscient que juga a ser aquest personatge. Ser grollera, provocativa, mal educada, cridanera, contundent, no són tares de caràcter, sinó elements d’un rol que l’actriu sap interpretar a la perfecció. Davant del monstre, Julivert juga a ser un Sant Jordi desvalgut que pica la bèstia.

La fórmula del ‘producte Rahola’ és perfecta i funciona. Capaç d’omplir minuts i minuts de televisió amb un guió ben senzill servit en safata per l’actualitat, la tertúlia dels personatges capta l’atenció morbosa de l’espectador que, favorable o contrari, en tot cas polaritzat com en un partit de futbol, es manté atent al proper gir dramàtic del discurs mentre va consumint missatges de mòbil ‘a favor’ o ‘en contra’ de la causa i manté alta l’audiència. Molt millor que qualsevol telenovel·la! Tant és l’èxit del ‘producte Rahola’ que, fixeu-vos, n’estem parlant ara mateix.

I aquest ‘producte Rahola’ és el que cal denunciar; aquesta forma i no el fons, no la ideologia concreta que pugui tenir la tertuliana. Val a dir, a més, que aquest fons, aquest contingut, no és més que un efecte col·lateral del format, del producte: és habitual que un producte de consum informatiu d’aquesta mena, destinat a captar l’atenció de l’audiència en una societat de masses, s’escori cap a la dreta.

El sensacionalisme sempre és reaccionari

Primer, perquè cal connectar amb el “sentit comú” del ciutadà mitjà que constitueix el gruix d’aquesta massa perquè ens atengui, i el “sentit comú” és sempre reaccionari perquè es basa en reproduir l’estat de les coses. Segon, perquè, un cop atret aquest ciutadà amb “sentit comú”, cal enviar-li missatges senzills i entenedors per mantenir-lo connectat. I hi ha pocs esquemes narratius més senzills i entenedors com el de la por a un fenomen, sigui quin sigui, i les demandes securitàries que se’n poden desprendre.

Heus ací exemples: La immigració és un perill i per tant no s’ha de ser ‘bonista’ (una paraula senzilla per resumir una llarga sèrie de subtils propostes molt difícil de comunicar en la immediatesa televisiva) sinó cal parlar clar i tenir mà dura. Els ‘indignats’ són un perill per l’ordre públic i per tant no s’han de debatre les seves propostes, prou complicades com per no tenir cabuda en una cridòria de tertulians, sinó que cal mà dura. Etcètera.

Saltejat de (neo)cons

Poc a comentar, doncs, sobre aquest fons, aquesta ideologia que és un efecte posterior, i no un contingut anterior, al ‘producte Rahola’. No té res de nou. Els insistents discursos, articles i llibres de la tertuliana no fan més que explotar un cop i un altre vells tòpics del pensament occidental. La demanda securitària basada en la por és tan vella com el Leviathan de Thomas Hobbes. Qualsevol advertència sobre la decadència de l’Europa occidental que pugui fer Rahola no pot fer més que recordar els suats assajos del nietzschenià Oswald Splengler. I els arguments sobre l’Islam i les seves incompatibilitats amb la nostra cultura ja van ser declinats per l’ideòleg neoconservador del Clash of Cultures Samuel P. Huntington. Pel què fa als continguts, doncs, Rahola no és més que un ‘remake’ d’aquests apòstols de l’alarma que sempre ha tingut la nostra cultura, aficionats a endreçar el món caòtic i irritant amb grans narracions històriques que expliquen on és i on va la nostra civilització. Com anell al dit per un espectador que reclama ordre al seu cap.

…i obrint portes a Anglada

Si de cas, doncs, en el camp dels continguts només cal encendre una llum d’alarma. Spengler va acabar votant els nazis abans de distanciar-se’n amb vehemència poc abans de la seva mort, ocorreguda el 1936 a Múnic, és a dir durant el Tercer Reich. Spengler, doncs, tenia una relació distant però alhora familiar amb el nazisme molt similar a la que avui en dia té Rahola amb els postulats xenòfobs de Plataforma per Catalunya: distant, però alhora comprensiva amb les seves arrels. Cal recordar que si el friqui extraparlamentari Adolf Hitler que el 1923 es dedicava a fracassar fent cops d’Estat va acabar sent canceller deu anys més tard fou perquè gran part de la burgesia i la intel·lectualitat conservadores i crítiques amb la República de Weimar, com Spengler, van cobvertir´-lo en allò que els alemanys anomenen ‘salonfähig’. En català vindria a ser ‘capaç de ser al saló’ de la classe dirigent, de prendre el té amb ella. Compte perquè això fa Rahola amb Anglada cada dia en micròfons de tota mena, i molts pagats amb diner públic.

En defensa dels “drets del receptor” a la televisió pública

Però insisteixo: no és en primer lloc aquest el motiu pel qual m’escandalitza que la omnipresència de Rahola a la nostra televisió pública catalana que, en general, manté una alta qualitat, realçada pel trist panorama televisiu que l’envolta, i que és un dels majors triomfs de la història contemporània del nostre país. És la recurrència al ‘producte Rahola’ a la TV pagada per tots el que trobo poc tolerable.

Un mitjà privat el paga l’amo respectiu i per tant aquest amo pot decidir lliurement com atreure audiència. Una llibertat, noteu, que no és d’expressió, sinó d’empresa. Que segueix, legítimament, els criteris que determinen el camp de l’entreteniment informatiu, no del periodisme. Rac1 ha de poder oferir el ‘producte Rahola’ si se’l paga. El que és preocupant, però, és que una TV3 que a l’hora de fer informació s’hauria d’orientar generalment pels criteris que regeixen el camp periodístic, i no el del producte d’entreteniment, entregui minuts i minuts dels seus Matins a aquest ‘producte Rahola’, que vicia l’espectador a través del morbo, sense oferir res de nou, sense convidar-lo a reflexionar, tot basant-se, justament, en les normes del camp de la producció d’entreteniment i no del periodisme.

Que la nostra televisió, que ens té acostumats a formats més intel·ligents, recorri a aquest, no només és lamentable. En un panorama en el qual es debat com els mitjans han de respondre més i millor davant dels “drets del receptor”, com els anomena Puyal en el seu Aicnàlubma, especialment si aquest a més és contribuent, és completament reprotxable. Prou Rahola, doncs, a la televisió pública.

Advertisements

Hi ha 3 comentaris

  1. Fantástica argumentació

    Hi afegeixo el cinisme de Rahola en qüestions de gènere: “homeeee, josep, és humiliant per a les dones portar vel, pero que les facin sortir a Tele5, on treballo jo els dissabtes a la nit, amb els pits a l’aire i degadant el cos femení davant tot un país no, això és progre i lliberal” XD
    Trobo insultant que utilitzi arguments pseudofeministes – amb aquest cinisme, a sobre – per defensar postures xenòfobes.

  2. Totalment d’acord amb el teu article Bertran.

    L’únic que no acabo de veure clar, es el fet de tenir dues mesures, el públic i el privat, el públic es subvencionat (i gairebé tot el privat també), el públic treu redits politics (el que mana, dicta i anomena) i el privat paga, i treu redits tant econòmics com politics.

    Si vols ser algú en aquest mon cal que formis part del “aparell”, si no ets “dels nostres” ets “dels altres” o pitjor encara, si no formes part de cap grup i vols ser un periodista implicat amb el seu ofici i amb criteri i esperit crític tens poc futur ara i aquí.

    Els Barnils, Xammar, Cabot, Rovira i Virgili i altres no se que farien si per unes hores tornessin a veure el que esta passant en aquest país on la cultureta (els que manen l’anomenen cultura) s’ha imposat a tot arreu.
    I en canvi, els Rahola, aquella noieta que a base de malparlar de gent com en Pedrolo, va anant fent mèrits per que els que manaven abans (i ara) li donessin feina, o el recent traspassat Carlos Sentís, avui lloat fins a límits de fàstic als mitjans “del Conde” i a “la nostra” on fins i tot han dit que era un Catalanista. Te allò que no sona, la cosa.

    Veient tot això, la veritat, se me’n fot del tot que la treguin de “la nostra”, l’únic que em faria il·lusió, es que l’enviessin de corresponsal a la xina, amb els iogurts, i de pas que l’acompanyi el corresponsal de “la nostra” el tal Vicente, un altre periodista de raça que encara plora la mort del seu estimat Samaranch.

    Es el que hi ha, o almenys es el que a mi em sembla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s