La tragèdia dels pobres o la tragèdia de ser pobres

Un dels grans mèrits de la feina polèmica que va fer el periodista Günther Wallraff als anys 1970 infiltrant-se en el diari Bild fou il·luminar el mecanisme amb el quals els titulars escandalosos van de la mà del pensament reaccionari a la premsa groga, de la qual aquest diari extremadament conservador, el de més tirada a Alemanya (amb tres milions d’exemplars diaris el primer trimestre del 2011!), és el màxim exponent a l’Europa continental. En el seu llibre Der Aufmacher, en el qual relata la seva experiència com a redactor del rotatiu estrella del grup Springer, Wallraff escrivia: “El lector del Bild no ha de témer. El temor té motius, se’l pot descriure, hom s’hi pot resistir, es pot protegir. El temor exigeix activitat: a la família, al lloc de treball, a la societat, a la política. Per això el lector de Bild no ha de tenir temor, sinó por; ha de ser sotmès a un tremolor indefens que ja no es pot copsar de forma racional: arreu amenacen perills imprevisibles, fins que el destí ataca”. Una por, doncs, que mena a la paràlisi social i política.

Un any després de l’atropellament de tren a l’abaixador de Castelldefels-Platja, la passada nit de Sant Joan, la pregunta clau segueix sense esclarir-se: la causa de la tragèdia en la qual van morir 12 persones, gairebé tots ells joves que anaven a celebrar la revetlla, va ser exclusivament la imprudència? O s’hagués pogut evitar o, almenys, pal·liar, si Renfe hagués pres alguna mesura de seguretat? La qüestió ens parla dels nivells de risc que està disposada a acceptar una societat moderna, tecnificada, que aspira a controlar-ho tot.

La resposta segueix sense arribar un any després: el procés judicial que ho ha de decidir en aquest cas segueix obert. A pesar d’això, hem vist com es declinaven les dues fórmules, la de la por i la del temor, quan s’ha abordat l’assumpte. D’una banda, és plausible parlar de temeritat; ens podem limitar a escriure una lacrimògena història sobre la greu imprudència per corprendre el lector, que pot sentir por: als trens, a creuar les vies… Però també es pot mirar més enllà i, sense voler escatir si fou causat per la temeritat o per la negligència, aprofitar l’accident per observar i retratar la pobresa que s’hi amagava al darrere. Aquesta, anterior a l’accident, pot ser inevitable. Però encara es pot fer un pas més i, transcendint ja l’àmbit de l’anècdota per passar a la categoria, observar com aquesta pobresa inicial esdevé després del succés la base d’altres desigualtats menys tolerables.

Trens i pobresa

Permeteu-me una divagació. No és nou el fet que accidents de tren i pobresa vagin de la mà en una comarca treballadora. Tant, van de la mà, que al local de l’Associació de Veïns de Cornellà-Riera, en un despatx que encara conserva un aire d’oficina dels setanta, penja una senyera peculiar: Sobre les quatre barres es dibuixa la barrera d’un pas a nivell aixecada. És l’emblema de l’entitat, i ens parla dels orígens del moviment veïnal al Baix Llobregat durant el tardofranquisme. Un dels bressols fou aquest barri, i els veïns van triar aquest escut perquè es van començar a articular com a col·lectiu coordinat als anys 60 per reclamar la instal·lació de les barreres ferroviàries al pas de la via, farts de l’enèsim accident, que va costar la vida a dos joves que la creuaven en moto.

Avui en dia el carrilet a Riera està soterrat. Gràcies a la reivindicació tenaç d’uns veïns que no es donaven per satisfets amb els discursos sobre la temeritat que els oferia el poder per explicar les desgràcies, i que eren un instrument per ignorar les demandes d’uns barris treballadors que patien problemes que no patien altres zones més benestants. Eren discursos, doncs, per perpetuar la desigualtat expressada en l’urbanisme.

Doncs bé, trenta anys després han estat uns altres immigrants els que s’han vist enfrontats a la dissort ferroviària, i els que no comparteixen la visió de l’accident que ofereix el poder, Fomento i Renfe. Sense poder no voler valorar qui té raó, l’observació del conflicte fa palesa la injustícia que pateixen les víctimes.

Justícia per a tothom?

Desateses per part de totes les administracions, quan aquestes víctimes han anat als tribunals a defensar les seves tesis, s’han trobat amb una desigualtat de forces frapant: enfront d’un organisme com Renfe, ells no tenien diners ni per pagar-se l’advocat i han d’organitzar rifes per sufragar els pèrits. Formalment iguals en el marc de l’Estat de dret, fàcticament les parts enfrontades no són iguals ni de bon tros. I a cap poder públic l’ha destorbar l’assumpte; ningú s’ha esforçat per modificar la situació. Per tant, arrel de la tragèdia no s’han activat els poders públics per assistir els afectats; ans al contrari: les desigualtats que ja patien abans s’han agreujat.

El racisme apuntalant la desigualtat

A aquesta situació social desvalguda i a aquest desequilibri a la justícia s’hi ha sumat encara un greuge més: amb rerefons migratori totes les víctimes, el racisme ha aparegut. I, com sempre fa el racisme, ha acudit a apuntalar encara més l’estructura de desigualtat que les colga. No saben creuar les vies perquè als seus països no tenen aquests trens, diu un discurs repetit en diverses ocasions durant el debat mediàtic sobre la tragèdia. Es tracta, òbviament, d’un prejudici discriminatori que imputa a una persona una forma de comportar-se exclusivament pel seu origen i, a més, pressuposa que les societats d’allà no estan tan avançades, tot oblidant que algunes de les víctimes, joves, s’havien educat aquí. Però a pesar de tot l’asseveració és plausible si es jutja amb un instrument tan reaccionari com és “el sentit comú”, i per tant els discursos mediàtics que s’han basat en aquest racisme han estat exitosos.

Por o temor?

I així, molts diaris ens han venut històries tristes, commovedores, que fan por a qualsevol lector. La lliçó és clara: no creueu les vies. Els veïns de la zona declaren que l’han apresa, sumits en la por pel què van veure aquella nit de Sant Joan. I mentre aprenem la lliçó, oblidem que 12 famílies segueixen sense poder-se pagar ni un advocat per fer-se escoltar en una justícia que hauria de ser de tots. I ens oblidem del temor que algun dia siguem nosaltres, qui ens trobem enfrontats a un gran organisme en plena desigualtat. I desemparats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s