Afectats per la rabassa o Companys, l’indignat

Vet aquí una escena judicial antiga (vegeu la sentència del post anterior): un senyor vol fer fora una dona gran d’una propietat seva. I com que és sabut que una de les sacrosantes missions de l’Estat és protegir la propietat, aquest bon home del Vendrell porta la vella Magdalena Nin davant dels administradors del poder judicial d’aquest Estat nostre.

Si ens fixem en els petits detalls de l’antiga escena no podem negar que hem avançat. Resulta que el senyor, Jaume Sonet, declara ser “propietari”. Avui en dia els propietaris segueixen sent propietaris, però això fa senyoret i per tant tenen la discreció d’assenyalar una altra professió que vesteixi aquesta condició social quan li ho demana un jutjat. El secretari judicial indica també que la Magdalena es dedica a les “ocupacions del seu sexe”. Sens dubte, la discriminació de gènere ha passat a formes també més discretes, i a cap secretari judicial se li acudiria avui considerar això una feina per bé que  ho pugui pensar. Certament, els detalls han millorat. Però poca cosa més. Vegem-ho.

Seguim amb l’escena. Fixeu-vos en la forma desvalguda amb la qual la dona s’adreça al jutge. Segurament gran; en tot cas amb les faccions marcades per la duresa del treball al camp. Vídua, i per tant vestida de negre de cap a peus. Poc instruïda i poc confiada en la seva capacitat d’articulació davant de tot un senyor jutge que sap de lletres i d’escriure en castellà, la Magdalena demana al seu fill, en Salvador, que parli en el seu nom. És el jove i el fort i no vol defraudar la mare, però, poc més il·lustrat que ella, i sense cap advocat a mà, poca cosa poc articular tampoc l’home: Que el seu avi ja feinejava a la finca, que mai ningú els ha dit res, i que, en tot cas, si els han de fer fora, els paguin allò que han ajudat a produir. I es queda sense “res més per exposar”.

De poc serveixen les súpliques desvalgudes. La fermesa de les lleis cau sobre mare i fill. Han de ser desnonats. Si la vella no s’avé a marxar, “serà llençada de la finca sense consideració de cap mena”, adverteix el jutge. I, per postres, condemna Magdalena a pagar les costes, que bé que ha costat diners dictar la sentència. Ves que s’han pensat aquests pobres, recórrer a la justícia per fer valdre els seus drets!

La vinya i el totxo, la fil·loxera i les hipoteques

Resumint, es podria tractar d’una escena de Dickens. I de fet és gairebé contemporània a l’època en la qual l’escriptor retratava els efectes de la Revolució Industrial, però aquesta història nostra és verídica: Magdalena va haver d’abandonar el 1886 els set jornals de vinya a la partida del Mas, a Albinyana (el Baix Penedès), on la seva família es guanyava la vida des del 1818. Era filla d’un d’aquells rabassaires, els pagesos que arrendaven unes terres mentre es mantinguessin vius els ceps que hi cultivaven.

Catalunya era en aquella època, finals del Dinou, en plena febre de l’or. La indústria s’expandia, i també la vinya: el negoci era viable gràcies a què la fil·loxera arrasava la competència francesa. El raïm es venia bé i els ceps, doncs, s’estenien pel país com el totxo ho feia aquesta primera dècada passada del nostre segle XXI. Una pila de pagesos s’hi dedicaven amb el mateix delit amb el qual els treballadors dels anys 2000 signaven hipoteques. I els amos dels camps llavors tan encantats com els promotors immobiliaris d’ara. Tan xulos nosaltres, ens pensàvem que passaríem la mà per la cara als francesos.

Però els ceps s’estenien amb la mateixa inconsciència que el totxo: no havien acabat de fer-ho quan la fil·loxera creuava els Pirineus i començava a devastar la gallina dels ous d’or catalans. Llavors, mira per on, la proclama aquella de què la crisi la paguen els de sempre també va funcionar: quan el negoci va fer figa, els propietaris van començar a reclamar els seus camps de nou. No es van voler esperar a que morissin els ceps, cada cop més longeus gràcies als avenços tècnics, i se les ideaven de totes menes per desempallegar-se dels incòmodes inquilins, tot provocant a vegades conflictes judicials. Davant dels magistrats, per exemple, al·legaven que 50 anys d’arrendament ja és prou temps. Possiblement el cas de la Magdalena.

Restauracions borboniques

En aquella època de restauració borbònica dos respectables partits s’intercanviaven el govern (us sona?). I, de fet, si en Salvador, el fill de la Magdalena, hagués esperat quatre anys, hauria estat beneficiari de la instauració del sufragi universal masculí. I per tant quan a l’Ateneu d’Albinyana, posem per cas, s’hagués queixat tot bevent un got de vi de la injustícia patida algú podria haver-li respost: “Doncs no votis en Sagasta dels Lliberals, home, tria en Cánovas dels Conservadors!” (us sona?) Ni d’uns ni dels altres va arribar la solució, i de fet el 1889 aquests respectables mandataris van exigir més sacrificis als ja sacrificats (us sona?): van aprofitar la promulgació del Codi Civil espanyol per, en el seu article 1656, establir per llei que l’arrendament de les rabasses acabava als 50 anys, cobrint així legalment aquella pràctica que, com es veu en la nostra sentència, ja abans era jurisprudència i s’aplicava.

D’indignats a afusellats

Si tot això us sona també us sonaran els indignats. Com ara es proposa la dació en pagament i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca basteix un moviment de contestació als desnonament immobiliaris, el clam d’aquells pagesos va acabar menant a la fundació de la Unió de Rabassaires, el 1922. Advocats com Lluís Companys es van posar al servei dels afectats per la rabassa. Aquesta gent no va tenir por a intentar guanyar el poder, es van articular per entrar a les institucions: Companys va arribar a la presidència de la Generalitat amb Esquerra Republicana de Catalunya i va tirar endavant la Llei de Contractes de Cultiu per tal de fer que els pagesos poguessin esdevenir propietaris de les terres que treballaven i no se’ls pogués fer fora. Qui s’hi va oposar? La dreta regionalista catalana. Menada pel lobby de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, que encara existeix, va portar la norma al Constitucional de llavors. Us sona? Ara recordar com va acabar Companys podria ser malinterpretat. Deixem-ho aquí. Per cert, l’article 1656 del Codi Civil de Sagasta i Cánovas segueix vigent.

En fi, res de nou: crisis, cicles econòmics, uns que la paguen, uns altres que sempre tenen la propietat, i el sistema legal i l’Estat que l’aplica al servei d’aquesta estructura de béns. Tot ben protegit per uns polítics contra els quals poca cosa poden fer els portaveus dels humils, si és que tenen la sort que són en una democràcia lliberal i no els poden afusellar així com així. N’hi ha per tornar-se marxista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s