Del ramat de llops a l’eixam d’abelles: entre autistes i càndids

Una imatge em ronda al cap des que he vist les presidentes del Parlament i del Govern de la Generalitat arribant en helicòpter, avui, a la cambra: el penúltim dia del maig del 1968, de Gaulle tornava de la mateixa forma a França després d’una “escapada” a l’alemanya Baden-Baden. No sé si el paral·lelisme de l’escena és buscat. Pot ser. En tot cas la similitud entre les dues instantànies no és només de forma. En ambdues es retrata que s’ha arribat al límit: quan el president d’un país s’ha de veure així, les preguntes que ens hem de fer són fonamentals. Constituents. Hannah Arendt ens va fer entendre que poder i violència són oposats, que el poder no es basa en l’ús de la força, sinó en la legitimitat. I que quan el poder s’ha d’escudar en la violència és que minva la legitimitat amb la qual és percebut. Què ens està passant, doncs, perquè el poder encara legítim s’hagi de començar a parapetar? Em temo que ningú es farà aquestes preguntes. No les faran els polítics per autistes ni els indignats per càndids. M’explico.

Polítics, perduts en anècdotes

Dels diputats no espero la reflexió. I posaré un exemple: Miquel Iceta ha llegit aquesta tarda una entrevista a Vicenç Navarro. Preguntat per un periodista, Navarro no dubta en començar condemnant la violència a les portes de la Ciutadella. Però el professor està més preocupat, amb bon criteri, per proclamar-se indignat per “l’enorme complaença de l’establishment polític i mediàtic del país front a l’atac més intens que la democràcia que tenim està patint resultat del que s’anomena com a mercats financers” que no pas amb l’anècdota dels exaltats, dels quals tothom ja es desmarca. Iceta ho ignora. El seu resum, piulat al Twitter, és simple: “Vicenç Navarro parla del 15-M i critica severament l’intent de boicotejar el funcionament del Parlament”.

Tan trist com significatiu de l’actitud de la resta de diputats. És obvi que la primera reacció als insults, empentes, atacs; sigui irada, i que calgui parlar d’allò que ha passat avui. Però he trobat a faltar que, després d’aquest primer pas, tots es plantegessin la pregunta categòrica d’Albert Rivera: “Alguna cosa va molt malament en la nostra democràcia quan des de fa un mes es mobilitza gent contra els polítics”. En les benintencionades cartes d’Ortiz, Herrera, Camats o Simó als indignats no he trobat ni un bri d’aquesta reflexió. I sense aquesta reflexió, totes les crides a canalitzar les protestes en accions més simbòliques que efectives no són més que una forma elegant de voler-les desactivar.

La resposta: un moviment que ve de lluny

La nostra societat està patint un canvi de fons, tot donant l’esquena a les formes tradicionals de fer política, que perden legitimitat a totes llums als ulls de la gran majoria de la població, i els nostres representants, doncs, responen parapetant-se en les velles estructures. I aquesta incapacitat per escoltar, més enllà de les declaracions vagues sobre la “desafecció”, ve de lluny. No cal recordar els notables resultats electorals del partit que comanda Iceta per il·lustrar-ho. Reculem més enllà, al 2009, quan Barcelona va viure una de les últimes de les seves sempiternes revoltes, la de Bolonya. I allà trobarem els orígens del conflicte d’ara: tots els elements que trobem ara ja els varem poder veure allà.

Recordem: llavors, després dels primers incidents a la Via Laietana, la ciutat va estigmatitzar d’una forma tan brutal els seus estudiants, titllant-los de violents, que milers de centenars d’ells es van aplegar pocs dies després a la plaça Universitat per manifestar-se pacíficament amb temor de ser apallissats. Subratllem el que ningú va dir llavors: els subjectes millor preparats de tota una generació, els universitaris, s’aplegaven, un vespre a la capital del país, amb por física per voler exercir un dels seus drets constitucionals, el de manifestació. I si no va passar res, fou perquè ja llavors els joves van demostrar una maduresa superior a la de la classe política, mediàtica i policial.

El dia següent jo era al Parlament. Els polítics van dedicar hores i hores a llençar-se pel cap declaracions i contradeclaracions sobre Saura, els Mossos i Interior, esperonats pels mass media miops a fer-ho. Cap reflexió sobre què suposava haver arribat a aquest límit intolerable amb els estudiants. De ningú. Els afectats, atacats, insultats i estigmatitzats van continuar les seves carreres. Alguns les van acabar mentre els polítics seguien perdent més i més credibilitat davant d’una ciutadania que, en el millor dels casos, quan disposa d’un aparatatge mental crític, busca alternatives i en el pitjor, quan es troba davant de la desafecció desposseïda d’aquest aparatatge, s’abraça a partits antisistema d’extrema dreta. La fornada ben preparada es va trobar finalment a les portes del mercat de treball en plena crisi. Sense opcions. I havent aprés a quines minúcies autistes jugava tota la classe política quan se’ls plantejaven preguntes fonamentals. És a dir, amb cap confiança vers ella. I s’han indignat i han acampat.

Els indignats, entre l’eixam i la sorra

Fent-ho ens han esbossat una nova forma de fer política. I ells sí que podrien ser capaços, així, de recuperar la legitimitat perduda per la vella política. Recomano llegir les anàlisis de Raimundo Viejo sobre el canvi polític que suposa el moviment dels indignats: de la democràcia representativa a l’absoluta, diu el politòleg, i, en una imatge clara, del ramat de llops a l’eixam d’abelles: enfront d’unes maquinàries polítiques verticals que esmorteeixen la crítica, uns debats vius i horitzontals; enfront d’una democràcia decimonònica i limitada a l’exercici del vot cada quatre anys, una de participativa. Com sempre, el canvi en les tecnologies de comunicació provoquen canvis en les estructures socials, i els mitjans del segle XXI comencen a donar els seus fruits.

Aquests canvis esbossats són esperançadors. Però només són esbossos. Perquè la maduresa que a vegades demostren els indignats només es comparable a la candidesa que, de forma paradoxal, revelen en altres ocasions. Candidesa quan planegen una acció legítima de desobediència civil davant del Parlament sense tenir en compte que els pot desbordar. Candidesa quan parlen de com d’iguals són tots els polítics sense haver seguit mai un ple parlamentari. I candidesa quan proclamen amb tota la bona intenció del món consignes com aquesta que vaig sentir en una acampada: “El meu partit és el poble”. Fa poc li vaig advertir a un acampat: això és pur feixisme: d’aquesta consigna a la de “haga como yo, no se meta en política” hi ha un pas.

És una consigna feixista perquè és apolítica com el feixisme. Aspira a atomitzar la societat, a bastir murs entre els individus perquè aquests no es puguin organitzar enfront del poder establert. El terror d’un règim totalitari, va dir Arendt, manté els ciutadans desposseïts de poder gràcies a l’atomització de la societat. I això, atomitzar-se, és el que ha fet avui el moviment. De l’eixam d’abelles intel·ligent hem passat al munt de sorra inert, de la societat reorganitzant-se a la turba vandalitzant. De la creació a la destrucció.

És comprensible que molts dels participants en aquest moviment se sentin identificats per aquest ideal feixistitzant, fills com són de la societat consumista de l’aquí i ara i per mi sol. Però si volen garantir una esperança de canvi, han de tornar a esdevenir eixam intel·ligent. Tornem a Arendt: “la temptació de recórrer a la violència davant d’un context indignant és molt gran donada la immediatesa d’aquesta violència”, diu ella. “La indignació i la violència només esdevenen irracionals quan menen a accions substitutòries”. Si el que volen, però, els indignats és que el protagonista de la foto catalana de l’helicòpter no acabi sent el guanyador de la partida, el que cal no és assetjar els parlamentaris: el poder no es venç amb violència, sinó creant contrapoder. I, seguint amb Arendt, “el poder equival a la capacitat humana no només d’actuar o realitzar, sinó d’agrupar-se amb d’altres i actuar d’acord amb ells”. Torneu, doncs, a fer un eixam. Ho van fer el 1968. I el protagonista de la instantània francesa va guanyar una partida. Però va perdre la batalla del poder: ara ens aixequem sobre el món que van bastir les abelles de llavors.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s