“Sou majoria; organitzeu-vos” (1933-2012)
Cartell del festival Barnasants 2012.
Heus aquí dues escenes aparentment inconnexes que vaig viure a la manifestació contra la reforma laboral que va aplegar centenars de milers de persones diumenge passat a Barcelona. Una: Tot just darrera de Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego, un grup de treballadors denunciava que eren els primers afectats per les mesures imposades pel govern del PP: “Fercable, grupo Prysmian: primera empresa afectada por la nueva reforma laboral. 95 familias a la calle”, denunciava la pancarta que mostraven aquests empleats a la capçalera de la protesta, entre banderoles de CCOO i de la UGT.
En efecte, el passat divendres 10 de febrer al migdia, a la mateixa hora que Soraya Sáenz de Santamaría explicava les noves mesures a la Moncloa, a Sant Vicenç dels Horts la direcció d’aquesta fàbrica reunia els seus treballadors per comunicar-los que pensava tancar. Dimecres va presentar un dels primers Expedients de Regulació d’Ocupació que servirà per acomiadar els empleats, 95, sense que l’administració pugui fer res.
El 2012, com el 1933?
Segona imatge: uns metres més avall del punt al Passeig de Gràcia on era la capçalera, un històric del PSUC i de la lluita antifranquista, l’hospitalenc Jaume Valls (Bellvís, Lleida, 1930), observava la manifestació, càmera en mà. I comparava la situació actual amb la del 1933. Llavors, explicava, l’esquerra va perdre les eleccions perquè la CNT, hegemònica entre els treballadors, va cridar a l’abstenció. Començà el bienni negre. El 1931 el sindicat anarquista havia fet front comú amb els partits i van aconseguir fer fora els Borbons, contraposava Valls.
El fet que diumenge es manifestessin (relativament) junts no oculta que els indignats també són escèptics amb les organitzacions tradicionals de representació de l’esquerra, partits i sindicats. I així el 2011 fou, paradoxalment, tant l’any en què sorgí el 15-M com aquell en què el PP va obtenir la seva majoria absoluta més folgada al Congrés espanyol. “Sou majoria, organitzeu-vos”, animava un Valls crític amb aquesta situació.
Uns treballadors decebuts
Ambdues escenes tenen poc a veure, però si reflexionem sobre les paraules de Valls amb el cas de Fercable/Prysmian com a rerefons veurem com n’és d’important, la crida de Valls d’”organitzeu-vos”. El cas de la fàbrica vicentina té prou elements (per exemple: Prysmian fou fundada per Goldman&Sachs) com perquè els afectats desenvolupin un escepticisme marcat vers la forma actual de funcionar del nostre sistema econòmic i esdevinguin àvids d’alternatives.
La resposta de PxC
I aquests treballadors no expressen el seu cabreig només en manifestacions sindicals com la de diumenge passat. També ho fan en altres fòrums; per exemple parlant amb polítics locals i comarcals. I així, tan sols un dia després que els treballadors de Fercable acudissin a la manifestació de Barcelona, PxC va presentar al ple de Sant Boi una moció en suport seu.
Molts dels empleats de Fercable viuen en aquesta ciutat, i alguns tenen contacte amb Plataforma per Catalunya. El partit va obtenir el maig passat un dels seus millors resultats de Catalunya a Sant Boi, i ara s’ha espavilat en donar respostes als afectats per l’ERO. Molts d’ells, pel seu rerefons social i educatiu, són proclius a escoltar el missatge populista. Un missatge que la formació nascuda a Vic ha escorat cap a l’obrerisme després de desembarcar a l’àrea metropolitana, a partir del 2010: alguns dels nous regidors han dut als plens discursos joseantonianos, propis d’aquell falangisme de la primera hora que inspirà el nacionalsindicalisme. D’altres han mostrat les seves simpaties vers el “feixisme del tercer mil·lenni” italià que exalça l’acció directa contra la pobresa i la manca d’habitatge i no dubta en ocupar immobles.
La responsabilitat de donar respostes
Amb aquest rerefons, les reflexions de Valls i els seus paral·lelismes entre la situació actual i la dels anys trenta adquireixen un nou grau d’urgència. També als anys trenta una classe obrera desconcertada per la crisi es debatia entre confiar en les propostes d’una esquerra organitzada i el populisme ultra, a l’Estat espanyol, a Itàlia o a Alemanya. Fins ara això ho sabíem pels llibres d’història o per les seccions internacionals dels diaris, on el 2002, per exemple, vam llegir que els francesos havien tingut un ensurt i haurien de triar entre Jacques Chirac i Jean Marie Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials perquè els votants, sobretot els de classe treballadora, havien deixat fora de la carrera el socialista Lionel Jospin i preferit l’ultra.
Què facin treballadors afectats per la crisi i la reforma laboral com els de Fercable, que s’estan multiplicant arreu, dependrà de les respostes que sigui capaços de donar-los l’esquerra organitzada. Per ara, van a les manifestacions dels sindicats. Ara, si no obtenen resposta, tenen una alternativa esperant. Els sindicats, doncs, tenen la responsabilitat d’empescar-se formes de protesta eficaces que tinguin incidència en les polítiques laborals, d’una banda. Però el crit de Valls era dirigit especialment als indignats. Ja no es poden permetre el luxe de dedicar les seves assemblees a debatre si es poden plantar horts urbans o no als parterres de plaça de Catalunya, com van fer en algunes ocasiones al maig.
Llavors tot just despertava la consciència política de molts joves i se’ls podia permetre postures naifs. Ara toca prendre’s seriosament aquella sentència d’Antonio Gramsci, un pensador de les organitzacions de moviments, que digué que “les idees no viuen sense organització” (una frase que el festival Barnasants ha triat encertadament pel seu cartell d’enguany; no en va els cantautors són una forma important d’encarnar idees), i començar a articular propostes. Molta gent les espera. Si no, els les donarà el populisme.
De casinos i màfies: La salvatge reserva dels indis potablava
Sovint penso que la cosa més semblant a la condició de pratenc deu ser la condició d’indi americà. Dubto que hi hagi un poble als Països Catalans amb més capacitat per identificar-se amb l’últim mohicà: som molts els habitants del Prat que hem sentit nostàlgia en veure com les excavadores esventraven els paisatges naturals, deltaics, de la nostra infància. Quants pratencs no hem volgut emular el cap indi Seattle i enviar una carta al gran cabdill de la tribu dels barcelonins en veure com desviaven del nostre riu Llobregat, o com l’ampliació del port o de l’aeroport arrasava camps de carxofes?
Port, aeroport, TGV, centre direccional, estació intermodal, carreteres, vies… aquesta llista de mai acabar fa l’efecte que a la plaça de Sant Jaume miren el Delta del Llobregat com els pioners blancs miraven el mid-west nord-americà al segle XIX: com una gran franja en blanc al mapa, per descobrir i colonitzar. Malgrat els esforços de les administracions locals en aconseguir el seu Yellowstone particular, a Barcelona no s’han adonat que allò que els surt en blanc al mapa al seu sud-oest no són fabulosos terrenys per requalificar, sinó la segona zona humida més important de Catalunya i una de les més importants de la Mediterrània, així com una de les zones d’agricultura periurbana més aconseguides d’Europa.
Els casinos indis
Ara sembla que l’home blanc de Barcelona està decidit a aconseguir que la tribu dels potablava gaudeixi, per fi, de tots els avantatges del progrés dels quals gaudeixen la resta de tribus índies, dels sioux als cheyennes. És sabut que els magnànims Estats Units d’Amèrica van acabar concedint reserves als indis on aquests poguessin subsistir segons les seves formes de vida pròpia. I que, eixerits, els indis van aprofitar aquests privilegis legals que gaudien a les seves reserves per construir-hi casinos.
Recordo que l’any 2000 vaig visitar-ne un a Massachussetts. Era un macrocomplex amb sales de joc, hotels i, perquè no fos dit, també amb un museu dedicat a la història de les ‘nacions americanes’ (les tribus índies) que una d’elles havia erigit enmig un dels característics boscos d’aurons rogencs de Nova Anglaterra. Com a tants altres indrets dels EUA, havien aprofitat que ells podien triar les seves lleis a la seva reserva per fer una legislació molt més permissiva amb el joc que la de l’Estat de Massachussets. I així, l’home blanc dels pobles dels voltants podia acudir tot cofoi a gastar-se els calers als casinos indis.
La pensada la va tenir la tribu dels Seminola, que el 1979 van obrir un bingo a la seva reserva de Florida. L’Estat el va voler clausurar, i va començar una sèrie de batalles judicials. Van acabar el 1988, quan el Congrés va aprovar la Indian Gaming Regulatory Act que regula els casinos indis. La National Indian Gaming Commission (NIGC) s’encarrega de vetllar perquè part dels beneficis de l’activitat reverteixin en les tribus, i la National Indian Gaming Association s’encarrega de defensar els interessos d’un sector que ara té 425 complexos en 28 estats amb 628.000 llocs de treball i que el 2009 va tenir uns beneficis de 26.500 milions de dòlars, segons la NIGC.
El Delta del Llobregat, zona de lleure
Ara el govern de l’home blanc català, integrat per grans cabdills molt aficionats a comparar-se amb l’home blanc americà, vol importar la idea i fer un macrocasino a la reserva dels potablava. Però, ves per on, el cabdill d’aquesta tribu pratenca, Lluís Tejedor, s’emmiralla més en el cap Seattle que en els Seminola: és ecosocialista. I rebutja de ple l’oferta perquè tem que un casino suposaria apostar per un model basat en la prostitució, les drogues i l’addicció al joc.
Sembla una declaració escandalosa i demagògica. Però és molt realista. En Francesc Xavier Mena, àvid per aconseguir un complex que permetria crear centenars, milers, desenes de milers, centenars de milers llocs de treball altíssimament qualificats (per ser crupier es necessiten com a mínim quatre màsters i un doctorat), oblida que el Delta del Llobregat ja coneix de fa temps el joc, les drogues i la prostitució: a banda de ser un territori en blanc per construir-hi als ulls dels barcelonins, les platges i les pinedes que s’estenen des del Llobregat fins al Garraf ha estat concebuts des de la capital catalana també com el gran espai d’esbarjo com a mínim des del pla Macià dels anys trenta, quan les autoritats republicanes pretenien erigir a Gavà la ciutat de vacances per als obrers.
Des de llavors la capital catalana s’ha esbargit a l’ombra dels pins deltaics amb activitats per a tots els gustos i condicions: barbacoes estivals a Llevant-Mar per a les classes populars, jocs de Golf al Prat per a les més refinades; festes de la rosa a Gavà per als socialistes; caps de setmana als càmpings Cala Gogó o Toro Bravo per als ‘dominguers’…
De la mà del lleure els pelotazos…
Val a dir, per cert, que la intenció d’aconseguir grans beneficis gràcies a la construcció de complexos d’oci en aquesta zona de lleure no és una idea innovadora del conseller d’Empresa. Ja als anys vuitanta una sèrie d’empresaris, entre ells Macià Alavedra, van comprar uns terrenys que més tard van ser expropiats per la Generalitat amb la intenció de fer un golf a Viladecans. I fa pocs anys Joan Laporta va projectar un Barça Parc al mateix indret que Sandro Rosell ha abandonat: En aquells terrenys més val plantar-hi carxofes, va arribar a declarar l’actual president del Barça.
…i el vici i la màfia
Tornem, però, al lleure: de la seva mà, és clar, ha vingut el vici, que discorre desenfrenadament per la carretera C-31, l’autovia de Castelldefels: les putes que s’hi busquen la vida; els ‘after-hours’ de Viladecans que atreuen jovent de tota Catalunya i del Sud de França: el ‘cruising’ a les pinedes de Gavà; o la casa de barrets anomenada ‘Top Models’, al Prat de Llobregat; en són exemples.
I, de la mà del vici, ve el crim organitzat: no en va la franja que va des del port fins al Garraf és també el santuari de les màfies, nacionals i estrangeres, de Catalunya. D’exemples n’hi ha a cabassos: la detenció i trasllat a l’Audiència Nacional del gran magnat estibador del port, José Mestre, acusat de narcotràfic i en llibertat sota fiança, per exemple. O la clausura dels clubs Riviera i Saratoga, que dura fins avui. O les activitats a la zona d’alguns capos que compren rellotges de luxe al Passeig de Gràcia per a la policia…
En fi, que el cabdill de la tribu pratenca sap de què parla quan adverteix a l’home blanc que, a la reserva dels potablaves, a vegades la vida és salvatge. I que més val no temptar el mal temps amb complexos estranys.
Fuentes que eran escuelas (concentració a la primera escola pública de Catalunya en defensa de l’ensenyament)
Aquesta nit professors, pares i alumnes estan concentrats en desenes de centres educatius de Catalunya impulsats pels sindicats de l’ensenyament. Dialoguen sobre les retallades en educació i sobre com articular la seva oposició a elles. Un dels centres on s’estaran reunides unes 24 mestres i mares fins a la mitjanit és el CEIP Àngel Baixeras, en plena Via Laietana de Barcelona. No hi dormiran, però de totes les concentracions d’aquest vespre, aquesta té un caràcter simbòlic especial: el Baixeras fou el primer dels 25 grups escolars que s’obriren a Barcelona durant la Mancomunitat i la República. Fou, per tant, la primera escola pública de la capital catalana i, possiblement, de tot el país. Fa temps, en un vell bloc meu, vaig escriure això sobre el centre:
(També podeu trobar, al web del CEIP, el text “El Grup Escolar Baixeras: Primera Escola Graduada de Barcelona, un palauet escolar d’en Goday“, escrit entre d’altres pel nét de l’arquitecte que la dissenyà, el també arquitecte Marc Cuixart)
=======================================
Las fuentes se convirtieron en escuelas cuando Barcelona se convirtió en ciudad-Estado, una polis. Fue cuando los ciudadanos ilustres se horrorizaron ante la Setmana Tràgica y vieron que poco podía hacer un poder central decrépito para vertebrar una sociedad desbocada. Entonces instauraron un poder público con la Mancomunidad y, entre otras cosas, “se construyeron monumentos civiles dedicados a los niños obreros”. Eran las primeras escuelas públicas, y las diseñó el arquitecto emblema – que no star architect – del noucentisme, Josep Goday. Es su nieto quien las describe con pasión contagiosa. También arquitecto, y encargado de remodelar los edificios, cuenta cómo han mantenido su funcionalidad como centros educativos a pesar de los cambios radicales y constantes que ha vivido el sistema de enseñanza en España desde que se inauguraron las primeras de estas escuelas, a principios de los años 1920. Tanto la mantuvieron, que estos edificios aún sirven como escuelas, y sus inquilinos no quieren abandonar los edificios.
Las fuentes eran un elemento importantísimo en estos “monumentos civiles”, explica. Más allá de su potencia decorativa, servían para crear espacios públicos. En torno al agua, los niños podían reunirse en los recreos, jugar, conversar, debatir. Como los pasillos anchos y los vestíbulos acogedores,que eran algo más que lugares de paso, las fuentes eran algo más que un elemento arquitectónico decorativo. Estaban dotadas de función. Su misión: Crear espacios de encuentro, para que los niños practicasen el encuentro que luego ejercerían en las calles y plazas de su ciudad, su polis.
Pura educación para la ciudadanía, para la política. Crear espacios públicos, enseñar a los niños a usarlos, a gozarlos. Hacer ciudad y, con ella, ciudadanos. Eso se practicó cuando las fuentes fueron escuelas, Barcelona una aprendiz de ciudad-Estado, de polis, y las calles lugar público, de encuentro.
L’etnocentrisme del fotoperiodisme
Un cop per any esdevé mig certa aquella boutade de Salvador Dalí i Perpinyà es converteix d’alguna manera el centre del món: després de dotze mesos de recórrer els punts més calents del planeta se citen a la capital nordcatalana, a cavall d’agost i de setembre, els fotoperiodistes més destacats del moment per presentar la collita del seu periple. Durant deu dies exposen els seus reportatges al Visa pour l’Image i repassen així els successos que han estremit l’aldea global els darrers 12 mesos.
L’ambient de la trobada és peculiar. Molts dels fotògrafs citats exhibeixen un imantant aspecte a mig camí entre un dandi de la Côte d’Azur i un aventurer de la tropa d’Indiana Jones. Amb totes les seves peculiaritats, els artistes s’assemblen; comparteixen, és clar, referents. I per tant comparteixen marc molts dels magnífics i impactants reportatges que es poden admirar a Perpinyà. Amb no poques i no menyspreables excepcions, les fotos solen parlar-nos de catàstrofes, guerres, fam. Des de països llunyans; africans, centreamericans, asiàtics. Amb protagonistes anònims; pobres, desvalguts; negres, xinesos, indis.
En efecte, si els seus autors semblen exemplars d’una espècie nascuda en l’època brillant dels grans setmanaris il·lustrats, la del Paris Match, National Geographic (patrocinadors de l’event) o Time, i que subsisteix ara i sempre a la invasió de Flickr, Youtube i Instagram i a l’enfonsament del paper, moltes de les seves obres parteixen de l’admiració per l’aventura i la descoberta que ha seduït l’imaginari occidental des de l’època de les grans descobertes segle XIX. L’època dels exploradors Livingstone i Stanley; de la conquesta d’Amèrica i de les novel·les de Jack London.
O de Joseph Conrad, que amb el seu ‘El cor de les tenebres‘ començà a assenyalar la part fosca del pensament colonial que s’amagava darrere d’aquestes aventures fascinants. Unes aventures finançades per uns Estats europeus imperialistes amb conseqüències massa sovint devastadores per les comunitats ‘descobertes’. I de les quals encara avui se’n ressent un món amb massa desigualtats. Denunciar-les és, justament, la vocació ètica d’aquests aventurers que recorren el món amb una càmera de fotos enlloc d’un fusell. Però inspirats també per un ‘manifest destiny‘ universalista, si bé positiu: enlloc de creure en la supremacia de l’home blanc i cristià, creuen en els Drets Humans. Però el seu marc conceptual comparteix, al meu entendre, una base etnocèntrica mai prou explicitada: miren el món, i l’expliquen, gairebé sempre des d’una perspectiva occidental.
Així doncs, Perpinyà segueix sent, massa cops, el centre del món.
El que descric sembla un món exòtic. Però no és ni banal ni irrellevant parlar-ne, perquè són aquests professionals amb els seus marcs conceptuals els qui il·lustren la nostra forma de veure el planeta, assumint per cert riscos elevadíssims (només cal recordar que el guanyador del tercer premi en la categoria de retrats del World Press Photo del 2011, el també català Guillem Valle, va ser apallissat pels Mossos el 2009 i per la policia egípcia fa pocs mesos). Els qui la segueixen il·lustrant, afirmo.
El fotoperiodisme sempre sobreviurà: és icònic
I aturem-nos un moment en aquesta tesi perquè és discutida molt des de fa anys, des que el canvi tecnològic en els mitjans de comunicació ha fet plantejar la rellevància i funció del periodisme en general i del fotoperiodisme en particular. Sostinc, amb tot, que l’obra fotoperiodística conté quelcom que un vídeo anònim a Youtube de les protestes a l’Iran o dels combats a Síria o la foto d’un col·laborador d’ONG que era en el lloc adequat en el moment adequat no pot substituir: el valor icònic.
Només cal fer un repàs ràpid a la memòria visual que cada lector té del segle XX per adonar-se que la forma de l’homo videns d’endreçar els esdeveniments és en gran part icònica. I ho és perquè la icona aspira a esdevenir símbol, a concentrar l’essència d’uns fets en un instant. La qualitat de les obres fotoperiodístiques es mesura amb el grau amb què compleixen aquests programa icònic, i per tant està en la seva naturalesa aspirar a gravar-se en el nostre cervell. Així doncs, tothom recorda els soldats alçant la bandera nord-americana a l’illa d’Iwo Jima durant la 2ona Guerra Mundial, però qui recorda amb nitidesa alguna imatge de la suposada mort de Neda Agha durant les protestes a l’Iran el 2009, que presumptament fou gravada per gent que exercia l’anomenat periodisme ciutadà?
Un català il·lustra la memòria global
Tornem a l’argument central. Tenint present la importància que, malgrat tot, té el fotoperiodisme, és especialment gratificant i meritori que, enguany, serà un català qui ens ajudarà a plasmar en la memòria de la civilització occidental les revoltes de la Primavera Àrab: el fotògraf de Santa Coloma de Gramenet (1979) Samuel Aranda ha guanyat el World Press Photo 2011 i, per tant, tindrà un paper destacadíssim enguany al Visa Pour l’Image, que acull cada any una exposició del World Press Photo. L’exposició recorre també molts dels grans centres culturals del món. Potser la gran contribució catalana a la cultura occidental és haver ajudat a elaborar el seu marc gràfic i visual, començant per Picasso, passant per Dalí i Miró i acabant, per ara, en el recentment traspassat Antoni Tàpies. Aranda ha posat ara un gra de sorra més en aquesta contribució.
Una Pietà a la Primavera Àrab
Ho ha fet amb una imatge que recull magistralment, com un manual, el marc conceptual en el qual opera la gran part del fotoperiodisme actual del què parlava abans: amb voluntat universalista, reflecteix el món, i les seves catàstrofes, des del punt de vista occidental. En aquest cas la catàstrofe és el patiment causat per la repressió de les revoltes al Iemen: una dona sosté un home jove i nu en una incerta circumstància (està ferit? Mort…?) que incomoda l’espectador.
Parlant amb i per a occidentals
La imatge impacta. Almenys a l’espectador occidental; dubto que impacti tant un espectador musulmà o africà. Perquè l’espectador occidental ha estudiat, seguint els cànons de la seva formació elemental, la Pietà. Una icona, la de la Verge sostenint el seu fill mort a la creu, que aquest espectador occidental conserva en la seva memòria gràcies a l’obra de Michelangelo, escultor i pintor, i per tant membre del gremi encarregat de produir icones abans que la fotografia que reemplacés en aquesta funció social l’art.
La imatge d’Aranda funciona bàsicament (tot i que l’autor assegura que no ho ha buscat) gràcies a l’associació automàtica amb la Pietà. I inquieta gràcies a aquesta associació: on són els ulls maternals de la verge, font de l’únic consol en una imatge tan terrible? L’espectador (occidental) els busca i no els troba a la foto: la dona, la icona cristiana, està oculta per un vel (i inclús uns guants) inquietantment musulmans.
Recórrer a una de les herències que el cristianisme ha deixat en l’imaginari occidental per parlar a l’espectador de la Primavera Àrab és audaç: és estendre un pont entre cultures, facilitar la comprensió de fets que succeeixen lluny del món en el qual se sent segur el destinatari de la foto, on els seus marcs funcionen. Però és parlar a un destinatari concret. Com sempre en el fotoperiodisme, l’assumpte i el missatge viuen la il·lusió de l’universalisme, però el seu llenguatge és eminentment occidental. Mirem el món per a entendre’l i explicar-lo, però no explicar-lo urbi et orbe, com pretén el fotoperiodisme: per explicar-lo als nostres lectors que, calents a la seva casa francesa, alemanya, britànica, americana, llegiran el darrer exemplar del ‘magazine’ setmanal de torn. Excloem del llenguatge fotogràfic altres cultures.
Renovar el fotoperiodisme
Sens dubte és important estendre aquests ponts. Mai podrem resoldre una tensió inherent a l’existència humana: per entendre’ns i conviure lliurement ens hem de comunicar, però comunicant-nos creem uns codis que hem d’imposar o acceptar per entendre’ns. Comunicant-nos, creant, excloem: un cercle del qual mai sortirem. Però que hauríem de reflectir, primer, i d’enriquir, després: aquests dies s’ha parlat molt com Tàpies, epígon dels artistes d’avantguarda que havien saturat la capacitat d’innovació i experimentació de l’art occidental, va buscar inspiració a l’Orient, per exemple.
Si l’art ha reflexionat molt sobre aquesta limitació etnocèntrica (i la paròdia daliniana de l’estació de Perpinyà com a centre del món n’és un exemple, per cert), el fotoperiodisme, en canvi, encara segueix creient massa cops en el seu manifest destiny. Quan veurem al World Press Photo o quan arribaran al centre del món fotoperiodístic, Perpinyà, emissaris d’altres cultures que parlin en el seu llenguatge, per exemple? Parlem de com renovar el fotoperiodisme en temps de crisi, de com adaptar-lo al nou món: doncs obrim-li horitzons culturals!
Fills de l’apocalipsi d’obrers, dones, infants… i també gais
Som fills –néts– d’una apocalipsi. I una producció cultural que ho reflecteix d’una forma rodona, que remou fins a l’últim racó de l’entranya del lector, és la primera novel·la de Lluís Llach: ‘Memòria d’uns ulls pintats’. Compte: és un explosiu emocional capaç de trasbalsar el lector a pràcticament cada plana. Llach ens parla inspirat en la vida d’aquells que protagonitzaren l’apocalipsi: la derrota en la Guerra Civil, l’exili, la repressió… en fi, “unes circumstàncies espantoses, riquíssimes, i al mateix temps, apocalíptiques”, en paraules de l’autor. Recordant-los, Llach, un dels que van contribuir amb cançons a reconstruir el món cultural català, de classe popular, després de la desfeta, culmina la seva labor amb una novel·la que ens fa present, en una variació d’aquell ‘Jo vinc d’un silenci‘ de Raimon, que som fills –néts– d’un apocalipsi.
La història apocalíptica de ‘Memòria d’uns ulls pintats’ és devastadora: un món es va esfondrant poc a poc davant del lector peça per peça; des dels detalls tan quotidians com simbòlics que comencen a desaparèixer amb les primeres bombes feixistes sobre Barcelona fins a la darrera escletxa més íntima que s’ensorra en la postguerra; la darrera taula de salvació dels nàufrags d’un apocalipsi que esdevé total. Repeteixo: compte amb l’explosiu emocional que és aquest llibre.
La Barceloneta com a encarnació de la vitalitat llibertària
“El feixisme deu ser això, la brutalitat col·lectivitzada”: és una frase que s’hi llegeix. I aquesta imatge esdevé especialment dramàtica després de passejar com fa la novel·la pel món que va enfonsar aquest feixisme. Llach situa l’acció a la Barceloneta per convertir-la en un microcosmos on condensa aquest món prebèlic llibertari on floreix “la grandesa dels sense nom” esforçats en “trobar un racó calent on poguessin dir: som aquí, volem treballar i viure”. I ho fa amb descripcions costumistes, vives en els seus detalls. Potser la millor imatge d’aquest món encarnat a la Barceloneta és l’adolescent descobrint la sexualitat gràcies als versos vitalistes d’un dels principals avantguardistes catalans: “Estic segur que en Papasseit hauria estat content de veure’m trempar amb els seus poemes”: així resumeix el protagonista de ‘Memòria d’uns ulls pintats’, en Germinal, la cultura llibertària, progressista, vital i optimista, que germinà lentament i durant dècades a Barcelona i que el Franquisme devastà.
Potser està molt ben escrita i recreada, però la història del món devastat per la derrota del 1939 ja està escrita, pot pensar algú per no llegir ‘Memòria d’uns ulls pintats’. I en efecte, és un tema conreat abastament en el camp cultural, si bé en el polític segueix vergonyosament abandonat. Però és que l’obra de Llach no és només una culminació rodona, emocionalment devastadora, d’aquest gènere. També hi aporta quelcom més.
Amit i Amat: la cultura que obre horitzons
El protagonista Germinal no només descobreix la sexualitat amb Papasseit. L’esforç dels seus mestres republicans perquè la cultura fos una eina alliberadora obre també altres horitzons al jove. Sentint a parlar de l’Amic Amat lul·lià, Germinal esdevé capaç de copsar de forma conscient també la seva atracció cap al seu company David. I llavors la novel·la es converteix en allò que és en primeríssim terme: una punyentíssima història d’amor entre els dos nois. I a través seu, el llibre descriu també aquesta història més oblidada –reprimida– encara entre les històries oblidades –reprimides– dels vençuts: la dels homosexuals.
La derrota gai
I descriu, entre tantes derrotes, també la de l’homosexualitat. D’entre les moltes violències que exerceixen els vencedors, apareix en primeríssim terme la de la discriminació i la vexació homòfoba exercida pels “Grans Cabrons”; “mascles en zel de venjança”; amb conseqüències devastadores. Del context de llibertat dels anys trenta es passa a la sordidesa d’una sexualitat viscuda en la “Barcelona marginal” dels seixanta, en “els pitjors ambients” on, amb tot, “era on s’hi alliberaven o s’hi qüestionaven els valors establerts”. I els mateixos que anorreen el món llibertari i alliberat dels trenta són els que s’acaben refugiant i enfonsant en el món sòrdid que ells mateixos ajuden a crear: “No em pregunti com s’ho feien però sovint tenien el cap massa mascle, o més exactament, masclista. En realitat era com si haguessin anat a petar allà per un excés de masculinitat”, narra Germinal abans del sorprenent gir final. Però no us avanço res més d’una novel·la de molt recomanada lectura.
Un gènere incipient
Així doncs, en aquesta vessant de temàtica homosexual la novel·la del també autor d’una preciosa ‘Cançó d’amor’ té pocs precedents a la nostra cultura; un a molt estirar de ben conegut que és la recent pel·lícula ‘Pà Negre’. I per això ‘Memòria d’uns ulls pintats’ és doblement recomanable: perquè, com el film, incorpora el record dels gais derrotats i vexats al dels milicians, els pares, les dones, els infants, els obrers derrotats. Històries que cal anar recuperant. No només en el camp cultural; també en l’historiogràfic: la “cultural history” de casa nostra ja ha investigat prou, aquesta dimensió de la derrota del 39?
Finalment, però, una reserva: l’estructura sòbria del llibre, dividit en 26 capítols, potser no hagués necessitat la parafernàlia de la gravació: és el Germinal vell, de 87 anys, qui descriu la seva vida a un jove director de cinema. Això permet estructurar el llibre en “gravacions” que equivalen a capítols, però tampoc hagués calgut l’invent per introduir les reflexions de l’home gran. Potser, però, és una suggerència de Llach a algun guionista de cinema. I en aquest cas sí que és una idea molt ben trobada: a veure si tenim sort i Agustí Villaronga recull la suggerència. Sortiria una obra mestra, segur. I potser sí, que arribaríem als Òscars.
